28/3/08

El vídeo prohibit: mireu-lo i jutgeu vosaltres mateixos



El film acaba de ser eliminat de LiveLeak per greus amenaces. Sembla que l'islamisme continua avançant mitjançant l'amenaça i la por. El nou feixisme censura que els ciutadans s'informin, i evita que puguin així valorar el film per ells mateixos. Tal com deia un imam en el vídeo, el seu objectiu és "eliminar la democràcia, el liberalisme, el socialisme i qualsevol altra idea que hagi sortit del pensament humà". El seu lema "Freedom go to hell" s'està fent realitat.

PS: Afortunadament, però, encara podeu jutjar per vosaltres mateixos, gràcies a una còpia de Google Videos:




Som a l'Europa de la laïcitat i la llibertat d'expressió, i ni Bin Laden ni ningú té dret a vulnerar els Drets Humans que tants anys i tant sofriment van costar als nostres avis. Qualsevol té dret a exercir aquests drets, inclosa la crítica a aquell qui l'exerceix. Però la censura o l'autocensura han de ser desterrades, malgrat les amenaces del terror islamo-feixista.

25/3/08

Pacte Ribbentrop-Molotov a ERC?

Ja hem dit altres vegades el que pensem i demanem al partit que votem. No cal que ens repetim, ara que ERC està en procés congressual, i és notícia diària als mitjans. Només volem fer un atrevit pronòstic arrel dels esdeveniments de les darreres setmanes...

11/3/08: Carod lloa Carretero en una entrevista a TV3, en un intent per desqualificar la feina de Puigcercós com a Conseller de Governació (TV3)
17/3/08: Carretero sorprèn tothom amb un canvi de discurs i renuncia a trencar el govern d'Entesa (El Periódico)

22/3/08: Carretero afirma que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes i que vol liderar ERC (La Vanguardia)

25/3/08: Carod afirma que vol tornar a presentar-se a les eleccions catalanes i que renuncia a liderar ERC (TV3)

És sabut que, en la cosa pública, els enemics són capaços d'aliar-se per a fer front a un adversari comú. La conjunció d'interessos pot portar els grans antagonistes ideològics a aparcar les seves diferències, per aconseguir un objectiu compartit. S'acabarà confirmant aquesta mena de pacte Ribbentrop-Molotov? Acordaran donar-se suport mútuament Carretero i Carod, un al partit i l'altre repetint de candidat? Té lògica un pacte d'aquestes característiques, o provocarà més maldecaps en el futur d'ERC? Esperem que els fets ens desmenteixin, que ERC renovi el discurs dotant-lo de coherència, d'allò que realment demanen els electors. Esperem, en definitiva, que aprofiti l'oportunitat per demostrar que és un partit al qual un es pot sentir orgullós de votar.

22/3/08

Berlin 1936, Moscow 1980, Beijing 2008

Els Jocs Olímpics i la política ja fa molts anys que tenen una relació complexa. Ara hi ha veus que proposen boicotejar els Jocs de Pequín 2008 per la manca de respecte als drets humans d'aquest país, començant pel Tibet. Però la no-participació per motius polítics ja s'ha donat altres vegades en el món olímpic.

El 1936, els Estats Units van estar a punt de boicotejar els Jocs de Berlín, per les pressions de la comunitat jueva. Finalment no va prosperar la denúncia, excepte per l'intent d'organitzar l'Olimpíada Popular alternativa a Barcelona, frustrada per pocs dies per l'alçament feixista. Els nazis van aprofitar l'ocasió, van organitzar uns grans fastos, i van dissimular la propaganda antisemita per unes setmanes. Hitler va afirmar en la inauguració dels jocs, els primers emesos per televisió, que "ajudarien a connectar els països en l'esperit de la pau", i va haver de menjar-se algun gripau.

Van haver de passar uns anys perquè els boicots polítics es fessin efectius. A Montreal 1976 hi va haver el veto a la participació de Sud-Àfrica per la política racista de l'Apartheid. En el cas de Moscou 1980, els Estats Units i diversos països més van boicotejar els segons jocs olímpics organitzats en una dictadura, aquest cop comunista. I a Los Ángeles 1984 el bloc soviètic va respondre al boicot anterior no participant en als jocs.

Ara, després de Berlín i Moscou, ha arribat el torn de Pequín, la tercera vegada que uns jocs se celebren en una dictadura. Vist fredament, no s'entén que es decidís atorgar a la Xina aquest aparador mundial. Però encara s'és a temps d'aturar-ho. El 1936 no va poder ser, el 1980 el boicot va ser parcial. Ara, en ple segle XXI, el boicot s'hauria de fer efectiu plenament per qualsevol país que estimi la democràcia i els drets humans.

16/3/08

Invasió

Hi ha dies que no sabem en quina ciutat vivim. Ahir mateix, passejant per la fira de Ferreries, o aquesta tarda de diumenge, jugant al parc infantil, ens dóna la sensació de ser estrangers a casa nostra. I això que no vivim en un barri on la immigració sigui majoritària... de moment. Potser hi hagi gent que consideri acceptable aquesta situació, però nosaltres no trobem normal que, caminant pel carrer, et trobis més estrangers que gent del país. Si bé tenim relació amb alguns d'ells, com per exemple una parella romanesa que manté una vida integrada al barri, hi ha col·lectius que, sigui pel nombre o pel seu origen, fan la vida pel seu compte. Estem davant la formació de societats paral·leles, comunitats segregades. I és que amb un 2% d'immigració es pot aconseguir l'assimilació. Amb un 4%, potser s'arribi a la integració. Amb un 8%, es pot experimentar alguna cosa similar a la idolatrada "multiculturalitat". Però amb les xifres actuals, oficialment del 26'7% i pujant, simplement ens ve una paraula per qualificar la situació: invasió.

10/3/08

L'endemà del 9-M

En teoria, el poble no s'equivoca mai. És una teoria una mica infantil, perquè històricament trobaríem exemples d'eleccions en què els votants es van equivocar. En tot cas cal assumir els resultats, i extreure'n conclusions. Sense voler aprofundir-hi gaire, així és com ho veiem d'entrada:

1a. Els ciutadans de Catalunya semblem masoquistes. És lògic que a Madrid o València es valori la bona gestió del PP. És lògic que a Andalusia o Extremadura es valori la del PSOE. A Catalunya, on no tenim molts dels serveis que tenen en les comunitats anteriors, i després de 4 anys de maltractament socialista, ho celebrem donant la Presidència a ZP, simplement per por al PP. És aíxí: si Catalunya fos independent, Rajoy governaria Espanya.

2a. La federació de CiU ha aguantat la bipolarització. Cal reconèixer que té mèrit, sobretot tenint en compte la seva millorable campanya electoral. Han sabut transmetre que defensarien Catalunya independentment de qui guanyés, i que si calia pactarien amb el PP. A veure com gestionen ara la seva capacitat de decisió...

3a. Aparentment, el PP continua estancat a Catalunya. Diem aparentment, perquè a moltes ciutats grans ha superat CiU com a segona força. I el dia que la participació baixi, o que presentin una oferta menys agressiva per als catalans, poden fer l'estirada que ara no han aconseguit.

4a. ICV-IU té un votant pràctic: si per evitar el PP cal votar PSOE, no és necessari votar un tercer. Això, sumat un sistema electoral criminal, dóna com a resultat que amb 1 milió de vots et toquin 2 miserables diputats. I no cal que esperin una reforma electoral, perquè als 2 grans ja els va bé tal com està.

5a. I per últim hem deixat el cas del nostre partit, d'ERC, perquè és digne d'estudi. L'esquerra independentista té un repte en sí mateixa, que és el seu electorat. Són votants exigents, molt exigents. A diferència d'una part important dels votants d'altres partits, com els socialistes, molts electors d'ERC no en fan prou amb un simple somriure per a votar. La qüestió és: què volen els votants d'ERC?


PS: Hi ha una ombra que ho ha embrutit tot: l'atemptat de divendres. Fa la desagradable sensació que, si el 2004 va "guanyar" les eleccions Al-Qaida, el 2008 les haurà "guanyat" ETA.

8/3/08

No a l'avortament indiscriminat

Ahir es van conèixer més detalls sobre el cas de les clíniques de Barcelona investigades per avortaments voluntaris irregulars. Segons les diligències judicials, se'n practicaven a fetus SANS de fins a 7 o 8 mesos, sense cap mena de justificació, basant-se en informes psiquiàtrics signats sense que el metge hagués ni vist la pacient. Davant d'això, siguem dones o homes, ateus o creients, d'esquerres o de dretes, no es pot entendre que hi hagi qui ho justifiqui, i que denunciï "persecució" o vulneració de "drets de les dones". Ho sentim, però arguments així no s'aguanten per enlloc. Una cosa és defensar un llei de terminis, que és un assumpte discutible, i una altra de ben diferent és justificar crims contra infants que haguessin pogut néixer i sobreviure perfectament. Davant casos com aquests, qualsevol que al·legui el "dret al propi cos" hauria de posar-se vermell, com a mínim. Que cal modificar la llei de l'avortament? És possible que sigui necessari en algun punt, com per exemple per tenir en compte les malformacions que es detecten en fases avançades, com el cas d'una parella ebrenca que va donar a conèixer TV3. Permetre avortaments voluntaris de nens completament sans i en edat de sobreviure? De cap manera. Això hauria de ser rebutjat per qualsevol persona amb un dit de front.

PS: Posats a triar, en la manifestació d'avui a Barcelona haguessin pogut triar un lema més adequat. Per exemple "Prou discriminació a la feina" o "Nosaltres volem parir, però també treballar".

7/3/08

Misèria i covardia

Tot atemptat és antidemocràtic i inhumà, sigui contra qui sigui. Assassinar una persona del carrer, un treballador qualsevol, sense escorta, i davant de la seva dona i una de les filles, només pot ser propi de miserables i covards.

2/3/08

Home discriminat

Ara mateix, diumenge al vespre, qui escriu aquest post és un home que té la dona treballant. No és estrany: ella té una feina tant qualificada com la meva, que a més a més l'obliga a estar 24 hores de guàrdia al voltant de 5-6 dies al mes. Sumant les jornades que ella està de guàrdia, i la resta de dies de l'any, un servidor s'encarrega de més de la meitat de les tasques domèstiques. Vesteixo el nostre fill, li dono de menjar, li canvio els bolquers, el porto a l'escola, el passejo, hi jugo, el faig adormir... També cuino, netejo, ordeno, m'ocupo de la roba, etc, etc. Tot plegat, ben feliç de poder-ho compaginar amb la meva feina, tot i que també porta la seva complexitat. D'aquí a una setmana hi ha eleccions, i tots els partits sense excepció han fet propostes de discriminació positiva vers la dona. La meva, per posar un exemple, cobra 100€ al mes per ser mare treballadora. Em sembla molt adequat incrementar les mesures de suport a la família, com ja hem dit anteriorment. Però: per què hi ha ajudes que les ha de cobrar ella? Sort que estem molt ben avinguts, perquè si no seria una injustícia. Més encara: per què sempre que es parla de "conciliar la vida familiar i laboral" es pensa en les dones? Que els homes no podem ocupar-nos de les feines domèstiques? D'acord que hi ha una dèficit històric, una realitat social desafavoridora per a moltes, i que alguna cosa s'hi ha de fer. Però s'hauria de poder enfocar de manera que, individualment, no sigui injust amb els homes que complim, amb escreix, els nostres deures.