Islamistes contra Catalunya

Com tothom sap, els temporitzadors i la metralla són dos elements imprescindibles a l'armari de qualsevol pacifista convençut. Això almenys és el que es dedueix de les paraules del vicepresident de "Papeles para Todos", Ibrar Bukhari, i del secretari general de l'associació paquistanesa de Barcelona, Mohammad Iqbal. Segons ells, els pressumptes terroristes detinguts són religiosos "no violents" que prediquen la "pau" de l'Islam, motiu pel qual les detencions són una equivocació. El que haurien de fer és callar. Fins i tot el conseller Joan Saura ha reconegut que Catalunya és objectiu terrorista, com també ho ha afirmat el ministre de l'Interior espanyol. Davant l'astorament d'alguns, s'ha evidenciat des de fa temps que, al nostre país, no li serveix de res haver encapçalat manifestacions de centenars de milers de persones contra la guerra a l'Iraq. Els islamistes no diferencien entre independentistes i espanyolistes, ni entre esquerres i dretes. El seu objectiu som tots: Occident, la democràcia, el laicisme, el progrés. I si bé és cert que els qui justifiquen la violència obertament són minoritaris (un 10%, si fem extrapolacions d'un estudi a nivell estatal), això significa que sumen desenes de milers de fanàtics. Un caldo de cultiu òptim que, combinat amb l'aquiescència d'alguns autòctons, està convertint les nostres ciutats en un autèntic niu del feixisme integrista.

Experiments

Massa sovint, la religió s'immiscueix en debats que haurien de ser purament ètics, com l'anunci del primer embrió clonat a partir d'una cèl·lula adulta humana. Però no serà en aquestes línies. Durant milers d'anys, abans de l'aparició de les civilitzacions grega o romana, els pobles del nord d'Europa van utilitzar un curiós sistema per determinar què era "persona" i què no ho era. Al cap de poc que el nen o nena haguessin nascut, tenia lloc una breu cerimònia per la qual l'infant era situat sobre la falda del seu pare (o pressumpte pare!), i a partir d'aquell moment era considerat "persona". Si no es passava aquest tràmit, al nadó se'l podia matar o deixar morir. Aquest procés va seguir durant segles, aplicant-se sobretot als fills amb malformacions. I fins i tot avui encara ara hi ha gent que abandona els seus infants, ni que sigui pel simple fet de no desitjar-los. Per què ho expliquem això? Doncs perquè en ple segle XXI persisteixen els problemes ètics respecte quan una persona és "persona". Legalment, aquest és un assumpte ben definit: al cap de 24 hores d'haver nascut, a tots se'ns reconeix com a individus talment com feien els nòrdics, però sense que se'ns pugui rebutjar. Però, i biològicament? Un nen de 24 hores no semblaria més persona que un d'acabat de néixer. Un nen acabat de parir no semblaria més persona que un fetus de 7 mesos de gestació, que podria néixer, a l'igual com succeeix en molts casos (malgrat que en d'altres això s'impedeix). Llavors, quan s'ha de determinar l'inici d'una nova vida? Potser en el moment en què el cor batega, a les poques setmanes de la concepció? O potser l'ésser humà apareix en el moment de la fecundació de l'òvul per part de l'espermatozoide? El cert és que, independentment de la religió, resulta molt difícil determinar aquest moment des d'una perpectiva moral. No tenim accions de l'Església catòlica, i estem a favor dels preservatius, del divorci, o del matrimoni homosexual (per posar alguns exemples), però experiments científics com l'anunciat posen la pell de gallina. I encara més, si tenim en compte que ja s'han descobert alternatives per a experimentar amb cèl·lules mare sense utilitzar embrions, com les de Shinya Yamanaka o James Thompson (foto). Estem segurs que d'aquí a uns anys ens farà sentir vergonya i ens penedirem de determinades mostres de "creativitat", i no serà perquè ens castigui cap mena de déu o ésser sobrenatural.

Tortosa: escoles bressol i locutoris

Sembla que el govern municipal de Tortosa (CIU-ERC) s'està posant les piles. Per una banda, ahir mateix va anunciar el Pla d'Actuació Municipal (PAM) per als quatre anys de mandat, que podeu llegir aquí. Entre totes les iniciatives, n'hi ha una que particularment trobem molt necessària: la creació de 3 escoles bressol, una a Campredó, i dues més als dos costats del riu. Ja seria hora que una ciutat com Tortosa, capital de comarca i amb gairebé 35.000 habitants, disposés d'un equipament tant bàsic. És possible que amb tres escoles, per grans que siguin (d'una vuitantena de nens, per exemple), no es pugui cobrir la totalitat de la demanda, ja que hi ha més d'un miler d'infants en edat d'inscriure-s'hi. Però en tot cas segur que serà un gran pas endavant.

Ordenança de locutoris
Per altra banda, coincidint amb l'aprovació del PAM, s'ha anunciat una ordenança que regularà els locutoris a la ciutat, a l'igual com ja existeix normativa referent a entitats financeres o immobiliàries. Entre altres mesures, estableix que no es podran obrir nous locutoris a distàncies inferiors als 200 metres dels existents, els requisits del local, que no podran dedicar-se a altres negocis, i que podran complir un ampli horari màxim de 8 del matí a 12 de la nit (per adaptar-se als diferents països). Són requisits perfectament assolibles, digui el que digui el regidor d'ICV a l'oposició. Només cal fer un volt per la ciutat per comprovar que l'ordenança és tan necessària com en altres ciutats, on aquesta regulació ha estat impulsada per Ajuntaments de tots colors en els darrers anys. Només uns exemples trobats amb una simple recerca de Google (links a les ordenances): Cornellà de Llobregat (PSC-ICV), Girona (PSC-ERC-ICV), Granollers (PSC-ERC-ICV), Mataró (PSC-ERC-ICV), Salt (CiU-ERC), Manlleu (ERC), Rubí (PSC-ERC), Mollet del Vallès (PSC-CiU), Sant Feliu de Llobregat (PSC-CiU-ERC). És més, l'ordenança de Tortosa sembla copiada de la del Prat de Llobregat (ICV)... una de les poques alcaldies significatives d'ICV a tot el país. De fet, la del Prat és més exigent!

Càncer de mama: revisions a partir dels 40

Avui TV3 ens ha ofert un Telenotícies Vespre relativament neutre, en comparació amb el que ens té acostumats. Amb l'excepció de la propaganda diària de la candidata Chacón, que ja comença a cansar, la resta de temes han estat prou interessants i objectius. Entre aquests, ens ha cridat l'atenció el nou pas que s'ha fet en la lluita contra el càncer de mama, per part d'un equip investigador català encapçalat per Joan Massagué. Ho diem perquè, a diferència del que creu algun cap de redacció, per a la majoria són més interessants aquestes notícies que no determinades pallassades que apareixen sovint. L'única pega: que els avanços mèdics triguen molt temps a implementar-se, i que mentrestant han d'anar acompanyats d'altres mesures. En el cas concret del càncer de mama, per exemple, hi ha consens entre els especialistes en què cal rebaixar l'edat a partir de la qual es fan revisions periòdiques per detectar-lo en estadis inicials, que actualment està fixada en els 50 anys. L'agressivitat d'aquest tipus de càncer és major entre dones de 40 a 50 anys (bàsicament pacients pre-menopàusiques), que entre les més grans. Per tant, establir estudis en aquesta franja d'edats és necessari per avançar més en la millora dels pronòstics, que ja s'ha donat al llarg dels darrers anys. Però clar: els cribatges com aquest costen diners i, desgraciadament, se'n gasten molts en les pallassades.

PD: Tard o d'hora, tothom acaba considerant la sanitat com a prioritària.

American Gangster

Aquest cap de setmana els nostres Reis particulars s'han ocupat del nen, cosa que ens ha permès visitar els Oscar de Roquetes. No anem al cinema gaire sovint, de manera que els vam demanar referències per fer una bona tria. I, des de la seva experiència, ens van recomanar American Gangster. Quina bona elecció! Feia molt de temps que no vèiem una pel·li tant bona; podríem dir que feia anys. Tracta la història real d'un important traficant de drogues, Frank Lucas (Denzel Washington), i de la investigació del cap de la brigada policial antidroga Richie Roberts (Russell Crowe) per atrapar-lo i desmuntar tota una extensa trama. Us en deixem el tràiler.

Els nens de Ferreries també volen caramels

No és recomanable escriure en calent, però quan es tracta de sentiments, és quan es descriuen millor. Ja saben els nostres lectors que des d'aquí hem donat suport a l'actual equip de govern de Tortosa. Ho continuarem fent perquè creiem que és el millor per a la ciutat, i perquè un govern no es mesura per una cavalcada de Reis. Dit això, no podem evitar expressar el sentiment de frustració que sentim com a veïns de Ferreries, arrel de la comitiva que hem anat a veure amb el nostre fill. Podem garantir que és una frustració compartida per la resta de gent que, com nosaltres, esperava al passeig de l'Ebre amb els seus crios, i que s'ha quedat amb un pam de nas. Tres carretes, els cavalls d'acompanyament, i fi de la cavalcada. Ni un miserable caramel. Tot plegat, amb la completa desorganització de la Policia Local, que anava intentant tallar carrers sense cap previsió, i sovint sense aconseguir-ho. A diferència d'alguns pares, que han hagut d'anar dins Tortosa per "compensar" als seus fills, nosaltres ens n'hem anat cap a casa, perquè el nostre és molt petit. Hem rellegit el programa de la festa, i hem deduït que una "comitiva a cavall" no és igual a una "cavalcada"... Qui ho hagi organitzat, hauria de saber que no es poden generar expectatives gratuïtament, i hauria de treure'n lliçons per a l'any vinent. Si es vol tornar a fer alguna cosa a aquest costat de riu, que sigui amb cara i ulls. Amb perdó per l'expressió, a Ferreries també som de Déu.

PD: La foto és de l'avinguda Colom, amb cotxes passant a tota pastilla just davant de la pressumpta cavalcada.

PD2: Ens diuen els parents que al centre sí que la cavalcada ha complert les expectatives. Pel que es veu, allà llançaven caramels fins i tot amb massa entusiasme.

El Profesor Baba arriba a Tortosa

Estem salvats! El "Maestro Chamán Africano, gran Medium Espiritual Mágico" ha arribat a Tortosa! No és que ens mamem el dit: ja havíem vist pamflets similars abans, a Barcelona i a Madrid. Però ahir al vespre ens el vam trobar a Ferreries, al nostre cotxe. Es nota que és "Alta Mágia Africana" i no una màgia barata qualsevol: garantia del 100% d'èxit, de 3 a 7 dies, i per a qualsevol mena de problema. Sense més dilacions, us recomanem la seva lectura. I esperem que no ens llanci algun "mal de ojo" de la sabana.

TV3 s'enfonsa

Aviat no caldrà que el PP tanqui més repetidors... Acaben de publicar-se les audiències de televisió de l'any 2007, i TV3 ha tornat a baixar per sisè any consecutiu. Si l'any 2006 havia caigut un espectacular 1'4% respecte l'anterior, aquest passat any 2007 s'ha tornat a superar, enfonsant-se un 1'6%, i quedant per darrera de Telecinco i Antena3. Al costat us reproduïm un gràfic casolà que hem preparat, on es pot contrastar el declivi de la televisió nacional catalana, que ja fa massa anys que dura. Com a catalans que volem veure la nostra televisió nacional, des d'aquí volem demanar a TV3 que abandoni la seva endogàmia i deixi de vendre'ns productes per a pijos, l'autèntica causa dels seus mals. Volem demanar-los que deixin de marcar una línia editorial tant políticament correcta amb la visió del món d'unes determinades èlits. I com que estem tips d'avisar d'aquesta tendència, no insistirem més per avui. Us deixem alguns dels posts que hem escrit sobre TV3 en el darrer any:



Diputat falangista

TV3 i la missa tridentina

De TV3 a Antena3

Sí als blocs electorals

Canvis al Telenotícies Vespre

El Telenotícies Vespre, camí de l'autodestrucció

Pallassades animalistes

TV3 passa de la música catalana

El Telenotícies de TV3: de mal en pitjor

Bones notícies des de l'Iraq

El tòpic diu que només les males notícies són notícia, i massa sovint els mitjans ignoraren les bones noves (fins i tot aquest blog!). El problema, però, apareix quan s'oculten les notícies, simplement, perquè no s'ajusten a la línia editorial. És el que passa als mitjans respecte l'Iraq, i no només als del nostre país. Es fixa l'editorial: "els Estats Units són uns assassins imperialistes, milers d'iraquians moren diàriament, la resistència/insurgència infringeix cada cop més baixes a l'ocupant ianqui, cada setmana que passa hi ha més caos...". I després es publiquen només les notícies que s'ajusten al guió, fins al punt d'ignorar les que el contradiuen. El resultat és que ni en els resums de 2007 hem vist o escoltat la millora substancial que s'ha donat a l'Iraq en els darrers 6 mesos, amb una reducció espectacular dels atemptats, i certa normalització de la vida quotidiana. Ha estat gràcies a l'increment d'efectius i mesures de control, i al canvi de bàndol de les milícies sunnites, que estaven fins al capdamunt de les salvatjades perpetrades per Al-Qaida. El resultat són descensos del 75% en les morts de civils i forces de seguretat iraquianes en els darrers mesos, amb una millora reconeguda fins i tot pels més contraris a la intervenció. I és que aquestes dades no legitimen la decisió d'anar a la guerra sense el suport de l'ONU, però tampoc es pot fer veure que tot continua igual. Esperem que aquest 2008, que els iraquians també han celebrat, segueixi la mateixa tendència.

No és una innocentada...

El pavelló firal de Tortosa ha costat 10'4 milions, un 54% més del previst. Una "petita" mostra de la magnífica gestió de l'anterior govern municipal.

Un mico amb metralladora

Salvant les distàncies, el feixisme islamista ha tornat a intentar avui el mateix que a l'Estat espanyol l'11 de març de 2004: rebentar un procés electoral a pocs dies dels comicis. Ara bé, aquest cop ho ha perpetrat en un país enorme, per civilitzar, i que compta amb entre 30 i 80 míssils nuclears... Una mena de mico amb ametralladora, vaja! Esperaríem que el president paquistanès tingués la valentia de mantenir les eleccions, i que l'oposició estigués a l'alçada de les circumstàncies. Però el panorama no pinta gens bé. En qualsevol cas, l'assassinat de Benazir Bhutto torna a evidenciar el que ja sabíem: per als islamistes les dones han d'estar tancades a casa, o en una tomba.

Per Nadal, la Vida de Brian

Com tothom, nosaltres també tenim les nostres creences religioses, i celebrem privadament el Nadal. Però justament ahir al vespre, ens va agafar un atac de laïcisme. Va ser només de començar el missatge televisiu del Cap d'Estat espanyol, en "prime time" i gairebé d'audiència forçada. I és que, a banda d'altres consideracions, ens va tocar la voraviu republicana que Sa Excel·lència aparegués al costat d'un pessebre. No n'hi ha prou d'aguantar un rei, espanyol i no electe, que al damunt s'identifica l'Estat amb una determinada religió. Sort que més tard vam rebre un antídot també televisiu, de la mà d'una excel·lent pel·lícula rodada abans que nasquéssim: la Vida de Brian (1979). Com molts altres bons films, el van emetre ben entrada la nit, però aquest cop el vam poder seguir i va valer la pena. Us en deixem dues mostres que, malgrat que tinguin més connotacions polítiques que religioses, ens fan molta gràcia cada vegada que les veiem. Bones festes a tots, celebreu el que celebreu!

Bebés triturats

Si hi ha una cosa que ens ha cabrejat en les darreres setmanes, és l'escàndol de les clíniques avortistes de Barcelona. Els qui ens heu llegit abans ja sabeu que no tenim res de fanatisme religiós, sinó tot el contrari. Des d'un punt de vista republicà (laic), ens ha indignat profundament que algú sigui capaç de cometre les salvatjades que s'hi han fet, i que estem segurs que s'hi continuen practicant. Però sobretot ens ha cabrejat la manera com s'ha tractat per part d'alguns mitjans de comunicació i alguns polítics. Alguns mitjans, perquè simplement no han donat a l'escàndol la transcendència que mereix. I alguns polítics, com Zapatero, perquè ho han aprofitat per demanar un canvi legislatiu, encara que després s'hagi fet enrere en adonar-se del seu error. Debatre l'assumpte en profunditat portaria un llarg post, però una cosa està ben clara: aquest no és un tema que es pugui situar a l'eix esquerra-dreta.

PS: En una cosa estem d'acord amb Zapatero: caldria una reforma legislativa. Però no per fer una llei de plaços, sinó per limitar els avortaments exclusivament a la sanitat pública. Només així es podria garantir que la llei és igual per a tothom, i que tothom la compleix.

Hem tornat!

No tenim paraula. Havíem dit que tancàvem aquest bloc per sempre, i no hem pogut aguantar ni un mes. No tenim prou força de voluntat. Com aquell qui intenta deixar de fumar i fracassa, nosaltres hem recaigut en aquest vici d'escriure la nostra opinió sobre l'actualitat. Ens havíem proposat deixar-ho per manca de temps, però quan han arribat vacances no hem pogut resistir la temptació de tornar-hi. Hi ha massa coses que ens han fet pensar en les darreres setmanes. De manera que aquí som altre cop, per qui ens vulgui llegir. No us podem prometre gaire res perquè, com heu pogut comprovar, no em complert el que havíem dit. Per això, ja avisem que és possible que actualitzem el bloc 3 dies seguits, i després no hi tornem fins al cap de 3 setmanes. Només d'una cosa podeu estar segurs: tornem a primera línia de foc. I encara que durant uns dies no sentiu cap tret nostre, és possible que en qualsevol moment deixem anar alguna ràfega de metralladora. O algun projectil de bazooka.

Adéu!

Fa onze mesos que vam iniciar aquest bloc. El Diari del Votant Anònim ha volgut donar una visió de l'actualitat des d'una perspectiva diferent a la dels mitjans de comunicació. Ha pretès fer un crit al sentit comú en la gestió dels assumptes públics. Ha intentat oferir una veu de la gent normal, no de periodistes "progre-pijos", ni d'entitats tant sorolloses com poc representatives. Ara ja hem donat el missatge que volíem donar. L'experiència ha durat més del que esperàvem i, de fet, ens hem repetit en alguns temes. Han estat 178 entrades, que ens ha agradat compartir amb vosaltres. Esperem que sigui un sentiment compartit.

"You have enemies? Good. That means you've stood up for something, sometime in your life."

Winston Churchill (1874-1965)

Preocupacions dels votants anònims

Avui ha sortit un nou estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) que afirma, en definitiva, que els catalans estan cada vegada més emprenyats. Creiem que no n'hi ha per tant, que realment no estem més malament que en el passat. Però, malgrat tot, des d'aquí volem fer la nostra petita aportació per aclarir què és el que més preocupa als catalans. No ens cal fer grans elucubracions. N'hi ha prou en fer un cop d'ull a l'anterior enquesta publicada pel mateix Centre d'Estudis d'Opinió.

1. Habitatge 34,5%

2. Infrastructures 24,2%

3. Immigració 22,3%

4. Atur 16,5%

5. Insatisfacció política 13,2%

6. Inseguretat 11,3%

7. Economia 10,1%

8. Educació 8,3%

9. Benestar 8,1%

10. Catalunya-Espanya 7,7%

11. Sanitat 7,6%

12. Salaris 6,8%

13. Sistema finançament 4,6%

14. Serveis 4,0%

15. Crisi identitat 3,5%

16. Incivisme 2,5%

17. Pressió fiscal 2,3%

18. Altres 6,1%

Cap problema 3,0%

No ho sap 6,8%

No contesta 1,5%

No cal que ens enganyem: els preocupats per la immigració o la pressió fiscal (per exemple) no en volen més, sinó menys. Alhora, no es tracta de sentiments equiparables, perquè una mala atenció sanitària és més greu que la insatisfacció general amb la política. Però en conjunt es tracta d'un bon baròmetre dels principals temes que preocupen als ciutadans. I no només això: també cal veure què NO hi apareix. Així es pot concloure també quins assumptes no preocupen gens a la immensa majoria dels ciutadans. Un exemple: el canvi climàtic.

Púrria antisistema

El nostre deu ser dels pocs països democràtics del món on es persegueix la crema de fotografies al carrer, però en canvi els qui practiquen la violència campen ben lliures. L'únic país on, quan hi ha violència al carrer, hi ha més policies que manifestants ferits. Ahir en vam veure un nou exemple a Barcelona, amb una colla d'antisistema llançant de tot als Mossos d'Esquadra davant el Departament d'Interior, en un moment en què estaven acorralats i amb pocs efectius. En total, fins a 22 agents ferits, i només 7 detinguts. Això no hauria de passar. No hauria de passar, primer de tot, perquè els propis manifestants haurien de saber controlar i expulsar els violents que rebenten les manifestacions. Nosaltres mateixos sabem de què va, això de córrer davant la policia per culpa de quatre idiotes. I tampoc hauria de passar perquè el Departament hauria de dotar la policia més efectius i mitjans. No pot ser que els Mossos es trobin en clara inferioritat numèrica, en risc per a la seva vida, i no puguin carregar sense contemplacions. En comptes d'enviar gent pacífica a l'Audiència Nacional per cremar fotos, el que caldria és començar a fer detencions d'aquesta gentussa d'ahir, que la policia bé deu tenir identificada d'altres nombroses ocasions. Perquè no tenen res d'antifeixistes, però sí molt d'incívics i antidemocràtics.

"It is peace for our time"

Hi havia una vegada un país on no es respectava els drets humans, es perseguien els crítics al règim, s'eliminava els jueus, s'executava els homosexuals, es cremava llibres, es pretenia annexionar-se països veïns, es fomentava el terrorisme, s'intentava construir armes nuclears, i es promovia un nou Eix de poder mundial contra les potències democràtiques "decadents"... Mentrestant, a la resta del món es considerava que això era un "tema intern", que calia arribar a acords amb el totalitarisme, que no es podia intervenir i que, en definitiva, això no els afectaria mai. Fins i tot hi havia molta gent en aquestes potències democràtiques decadents que donava suport a l'adversari que el volia destruir, en un exercici d'autoodi a què els catalans estem molt acostumats. Avui fa només 66 anys que Heinrich Himmler va ordenar enviar tots els homosexuals als camps de concentració, on moririen juntament amb milions de jueus i altres "indesitjables"... I no volem que d'aquí a uns anys als nostres fills o néts els acabi passant el mateix. Però ja se sap que els humans som capaços d'oblidar ràpidament, i d'entrebancar-nos diverses vegades amb la mateixa maleïda pedra.

PS: «This is the second time in our history that there has come back from Germany to Downing Street peace with honor. I believe it is peace for our time» -– Neville Chamberlain, British Prime Minister, September 30th, 1938

"Recaducats": irresponsables al volant

Hi ha gent que no té sentiment de vergonya. Avui el Periódico informa d'un "col·lectiu" que s'està organitzant i que està aconseguint els seus primers èxits: els conductors que han perdut el carnet després de 4 anys de tenir-lo caducat. Pel que sembla, "no sabien" que el perdrien si no el renovaven durant 4 anys. Nosaltres ens pensàvem que el desconeixement de la llei no n'eximeix el compliment, però pel que sembla hi ha gent a qui això li és igual. Ara reclamen no haver de tornar a fer l'examen de conduir... Però siguem seriosos. Si durant aquests 1460 dies no han renovat el carnet només pot voler dir dues coses: a) han conduit amb el carnet caducat, sense que es garantís la seva capacitació al volant; o b) no han agafat un cotxe durant 4 anys, com li ha passat a Eduardo Zaplana. En els dos casos, sens dubte que cal que tornin a treure's el carnet de conduir, bé sigui per irresponsables (com el de la foto) o bé perquè no se'n recordaran de conduir (no és anar en bicicleta). Si no és així, de què ens servirà a la resta de ciutadans complir els nostres deures?

Tortosa millora

Avui hem de dir que estem satisfets. El que més valoren els ciutadans d'un Ajuntament és que se'ls escolti, en els problemes que els afecten, i en les seves propostes per millorar la vida quotidiana. Normalment, els grans projectes són el de menys. I si avui estem contents és perquè se'ns ha escoltat. Fa un temps vam alertar de la degradació progressiva que estava patint la Fira de Ferreries, amb l'acumulació dels "top-manta" que estaven desapareixent de la majoria de mercats del país. I després d'enviar el post al nou govern municipal (CiU-ERC), aquest matí un parell de policies locals han fet rondes a la fira. No sabem si aquesta novetat és gràcies a l'entrada en funcionament de la policia de barri, però el fet és que la seva presència ha donat seguretat als clients, i ha dissuadit els top-manta. No cal dir que, quan passaven per l'avinguda de Colom, els del carrer Alcanyís posaven la paradeta durant uns minuts. Però això no treu efectivitat a la mesura, perquè ni el dispositiu que ha improvisat la màfia dels "top-manta" ha pogut evitar que el seu nivell de vendes avui s'hagi enfonsat. Si la presència policial es repeteix cada dissabte, d'aquí a poques setmanes desapareixeran perquè ja no podran fer negoci. Sabem que una flor no fa estiu, i que hi ha problemes més greus a resoldre. Però ja hem constatat que, mica en mica, algunes coses van millorant a Tortosa.

El dret a la jubilació

En aquest país es dilapiden centenars de milions d' € en polítiques públiques sense cap mena d'interès social. Desenes de milers d'individus fan trampes i cobren pagues sense merèixer-les (com per exemple el PIRMI). Al mateix temps, el fons estatal de pensions està cada vegada més ben dotat, i l'economia marxa a tot ritme des de fa 10 anys. Però ara, com si l'Estat estigues en bancarrota, el govern del PSOE proposa el que ni el PP es va atrevir a tirar endavant: segons el govern espanyol, els qui es volen jubilar són una mena de lacra social, i s'ha de promoure que continuïn treballant fins als 70 anys... I una merda! Posarem d'exemples dos dels nostres progenitors:

-Àvia A. Porta des dels 20 anys treballant al sector públic, cotitzant i pagant la Seguretat Social. Malgrat que hagués pogut fer-ho, afortunadament no ha agafat gairebé mai una baixa laboral. Properament, en complir 60 anys i després de 38 anys pagant religiosament els seus impostos, té intenció de jubilar-se.

-Avi B. Porta des dels 14 anys treballant ininterrompudament (excepte el servei militar). Primer va cotitzar com a treballador per compte d'altri, i després com a autònom per compte propi. Com en el cas anterior, sempre que ha pogut ha evitat agafar cap baixa laboral, i afortunadament ho ha aconseguit. Malgrat que li quedarà una paga molt limitada, també té intenció de jubilar-se als 60 anys, després de 46 anys pagant els seus impostos.

Per sort, la decisió del govern espanyol no els afectarà, a ells. Però cal ser conscients que és un primer pas que pot continuar més endavant, i que a nosaltres sí que ens pot afectar. Ja ens veiem als 65 anys, essent penalitzats o impossibilitats de jubilar-nos, malgrat haver cotitzat durant 45 anys. Amb la productivitat i el PIB actuals, hi ha diners de sobra per al que interessa, i l'envelliment de la població no és excusa que valgui. Cal evitar-ho des d'ara, abans no sigui massa tard. En aquest país, pagar impostos durant dècades ha de donar algun dret. O si no, que abaixin l'IRPF i ja ens farem un pla de pensions.

John Woodruff, corrent contra el feixisme

Un dels elements que tenen en comú els totalitarismes és que saben destacar en estètica tant com en manipulació. En això ningú superava els nazis, tot i que han tingut dignes competidors amb el socialisme soviètic primer, o amb en el feixisme islamista actualment. Les Olimpíades de 1936 a Berlín van representar l'apogeu de l'espectacularitat i manipulació hitleriana, a la qual la major part dels països democràtics del moment van rendir-se completament. De fet, l'únic esdeveniment que pretenia denunciar-ho era l'Olimpíada Popular de Barcelona, que va quedar suspesa el dia 19 de juliol, poques hores abans de començar, degut a l'alçament feixista que inicià la Guerra Civil. Doncs bé, poques setmanes després, a Berlín, Hitler pretenia demostrar la superioritat de la "raça ària"... i es va trobar que molts atletes li van escupir la realitat a la cara, des de jueus a negres. Un d'aquests, al costat del més conegut Jesse Owens (guanyador de 4 medalles d'Or), va ser John Woodruff, medalla d'Or als 800 metres d'atletisme. Ara ens hem assabentat de la seva mort gràcies a un interessant post del Guia de Perplexos. Després d'una llarga vida en què va lluitar contra el totalitarisme primer amb les cames, i després amb les armes durant la IIGM i la Guerra de Corea, Woodruff va córrer l'última cursa fa pocs dies. Descansi en pau, ha fet una bona feina.

Sarkozy = Solucions

Des dels disturbis que el van fer famós a França abans d’arribar a la Presidència, la nova política de Nicolas Sarkozy ha anat guanyant cada vegada més valor en l’escena pública francesa. Quina diferència amb alguns polítics espanyols, i especialment amb el PP, com demostren les reaccions a la sentència de l’11-M! Però bé, la qüestió és que Sarkozy no es conforma amb una bona gestió en política interior, sinó que des que va prendre possessió del nou càrrec està guanyant prestigi també a nivell internacional. Es va veure amb el cas de les infermeres búlgares sentenciades a mort a Líbia, i l’ha demostrat avui amb la seva visita llampec al Txad. Davant la desesperant inoperància de la diplomàcia espanyola, evidenciada simplement amb els fets i les declaracions dels propis representants consulars, l’Estat francès ha fet valer el seu paper d’antiga metròpoli a la zona. I ho ha fet amb moderació, evitant el menyspreu per les institucions del país africà, cosa que ha permès a Sarkozy aconseguir l’alliberament de 3 francesos i de 4 espanyoles, deixant els membres de l’ONG per més endavant. Però a banda d’aquests, encara queden al Txad dos catalans i un menorquí, membres de la tripulació. Uns ciutadans que, veient com van les coses, segur que esperen ansiosos més gestions... del govern francès.

L'espanyolisme mata

La política no és cap banalitat: ho demostra que determinades decisions comporten la mort a molta gent, encara que sigui aleatòriament. Quan una administració ha de prioritzar les seves inversions, ho ha de fer segons les necessitats existents, que es poden objectivar. I ara que tothom parla del ferrocarril, no podem oblidar l'històric dèficit d'inversions de l'Estat en carreteres de Catalunya, en particular en la N-340 i la N-II. Mentre a Atalaya de Cañavate o a Onzonilla s'hi construien autovies per a intensitats de circulació escasses, a Catalunya milions de persones hem de continuar jugant-nos la vida circulant per carreteres estatals hipertransitades, amb un sol carril per sentit i sense mitjana. Les dades d'inversió publicades per l'AVUI fa poc canten per si mateixes. I també són evidents les conseqüències en la mortalitat: en només 3 anys (2004-2006), les dues carreteres esmentades han tingut més de 15.000 accidents, amb 1.191 morts. Si tenim en compte que la mortalitat es redueix un mínim d'un 70% en convertir una carretera de doble sentit en una autovia, el càlcul és tant simple com dramàtic: tan sols a la N-340 i la N-II, i en només 3 anys, el centralisme espanyol ha provocat més de 830 morts a Catalunya. Si traslladéssim aquestes dades a dècades, i a totes les carreteres, la xifra de morts seria de diversos milers de morts, tant catalans com de moltes altres nacionalitats. Voldríem pensar que els successius governs de Madrid no s'han parat a pensar-ho, però no ens enganyem: són una colla d'espanyolistes, però segur que la majoria no són idiotes.

PS: A la foto, imatge d'un accident frontal d'un turisme contra un camió a la N-340 a Vandellòs, el 25 d'octubre passat, amb el resultat de 3 joves morts.

11-M: "Yo zer inozente"

Ara que ha sortit la sentència del judici de l'11-M, i que s'ha demostrat la culpabilitat de gran part dels acusats, podem fer una reflexió que fa temps que ens voltava pel cap. Quan s'atrapa membres d'ETA, els detinguts solen reivindicar automàticament la seva pertinença a l'organització terrorista, i normalment acaben reconeixent els atemptats i altres delictes que han comès. En el cas de l'11-M, en canvi, ha estat tot el contrari. Especialment indignant era veure aquella púrria declarant, un darrera a l'altre, que "yo no zé nada", "yo ahí no eztaba", "yo no zer terrorista", "yo zer inozente", etc, etc. Tots tirant pilotes fora, com si tot allò no anés amb ells. Fins i tot per als terroristes més sanguinaris, això hauria de ser un deshonor. Una puta vergonya.