Animalades a 12€ diaris

Segons dades de l'Associació Catalana de Municipis, el cost de mantenir un gos o un gat abandonat és de 12€ per animal i dia, comptant personal, menjar, neteja, manteniment, etc. Diàriament, persones irresponsables abandonen una mitjana de 67 gossos i gats a Catalunya, que representen un total de més de 24.000 animals a l'any (dades 2006). Fent un simple càlcul, doncs, si s'apliqués estrictament la llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament, representa un cost de 105.000.000€ cada any. Què vol dir això? Doncs que per culpa d'alguns individus que abandonen animals, la resta de ciutadans hem de mantenir la seva irresponsabilitat. Algú s'imagina la quantitat de projectes per al desenvolupament que es podrien fer si es dediquessin aquests diners ONGs? Per posar un exemple, Intermon-Oxfam té uns ingressos anuals de 74'4 milions d'€, bastant per sota del que ens gastem a Catalunya en mantenir determinats animalons. No seria millor gastar aquests diners en ajudar les persones? Un segon exemple: amb els 12€ que costa diàriament mantenir un gos o gat, es podrien vacunar de la polio entre 8 i 10 nens africans. O el que és el mateix: al final de l'any, entre 70 i 87 milions d'infants. Més valdria que deixéssim de preocupar-nos per gossos i gats, com van fer ahir alguns a Barcelona. Ens cauen simpàtics, sí, però no oblidem que són animals, no persones. I mirant-ho fredament, com a mamífers són tant dignes i mereixedors de drets com les rates de claveguera que eliminem sense contemplacions.

Eleccions Generals: panorama electoral

Comença la campanya electoral i, com ja vam fer en les darreres eleccions municipals, volem fer-ne un petit anàlisi. No pretenem ser objectius, dit sigui d'entrada. Simplement és així com ho veiem.



PSC-PSOE
Després de la seva inesperada victòria fa 4 anys, ara esperen revalidar el govern. En principi, seria previsible que ho aconseguissin, perquè la tendència habitual dels votants és donar mandats d'almenys 8 anys. Si hem de qualificar aquesta legislatura, però, seria per considerar-la de "clar-obscurs". Per una banda, i amb aportacions d'alguns dels socis de govern, s'han tirat endavant polítiques importants d'interès social com per exemple el "xec-nadó" o la Llei de Dependència. Però per altra banda, no podem oblidar els disgustos que ens ha provocat aquest govern socialista. Ens referim, evidentment, al desengany que ens ha generat com a catalans, amb la retallada de l'Estatut i l'incompliment de la paraula donada. Però també al malestar provocat en altres àmbits, com per exemple en infrastructures o amb una política d'immigració pròpia d'una esquerra hippie allunyada del que haurien de ser els seus referents europeus.

CiU
En les passades eleccions van perdre bastants diputats, i seria desitjable que com a força nacionalista catalana no veiessin reduït el seu espai. Dit això, no acabem d'entendre el seu plantejament de campanya. Per una banda, Duran reivindica la possibilitat d'entrar al govern espanyol, cosa que no tindria perquè ser negativa per als interessos de Catalunya. No cal oblidar que fins i tot ERC va participar del govern de l'Estat durant la II República, i que la idoneïtat d'una decisió així s'hauria de valorar al final del mandat en funció dels resultats que se n'obtenen. Però per altra banda, durant l'absència temporal del cap de llista, aquests darrers dies s'han donat missatges totalment contradictoris: primer, que el govern de la Generalitat es veuria condicionat pels pactes a Madrid, i després, desmentint-ho i argumentant tot el contrari. Com a catalans, esperem que els seus votants no es vegin desorientats, perquè creiem que és imprescindible tenir el màxim de diputats catalans al Congrés, que no es perdin una vegada dissolts en grups parlamentaris espanyols.

ERC
L'any 2004, ERC va culminar un cicle d'un fort increment electoral, passant d'1 a 8 diputats. En aquestes properes eleccions és previsible que consolidi els resultats, malgrat que té en perill algun escó que va obtenir d'una forma molt ajustada (el seu segon diputat a Girona, per exemple, podria passar a mans del PP). Al llarg d'aquests quatre anys, ERC ha fet una evolució important, i no precisament cap allà on alguns els acusen. Va començar el mandat fent cessions en el procés de negociació del nou Estatut, aparcant l'independentisme a l'espera d'un acord amb l'Estat; però després del desengany de la retallada, ha acabat la legislatura reivindicant directament la independència. No cal dir que, com els votants de qualsevol partit, no estem d'acord amb totes les polítiques que defensen. És més, en alguns temes com l'avortament o la immigració hi discrepem, com sabreu si sou lectors habituals d'aquest bloc. Però sabem que són "els nostres", i com a catalans necessitem un grup parlamentari independentista fort a Madrid. Per això, com a mínim un de nosaltres dos votarà ERC.

PP
El PP es va deixar perdre les passades eleccions a nivell estatal. Si en comptes d'intentar negar l'evidència, haguessin assumit una defensa del país i promès no rendir-se davant el terrorisme islamista, creiem que haguessin guanyat les eleccions. Però són uns mesells, i van continuar fent girar el seu discurs en la mentida durant anys, i fins i tot després de la sentència de l'11-M. Ara, però, se'ls ha de reconèixer un mèrit: estan aconseguint portar la campanya cap al terreny en què se senten més còmodes, i que més els beneficia. Amb un discurs més moderat, centrat en l'economia, la immigració o la seguretat, estan donant missatges que molts votants volen sentir, inclosos molts electors d'esquerres sense una gran identificació partidista. Malgrat tot, el PP pateix d'un greu problema de credibilitat, i no només pel manteniment de líders com l'Acebes, que els fan perdre vots a cada segon que surten a la tele. El seu principal handicap és que ja haguessin pogut tirar endavant algunes d'aquestes propostes quan governaven, però no ho van fer. I a nivell de Catalunya, no cal dir que la seva proposta de segregacionisme lingüístic és motiu suficient per no votar-los ni borratxos de vi.

ICV-IU
Des de fa anys, ICV té una presència molt estable al Congrés, malgrat que en bona part és testimonial. A més, el sistema electoral estatal és especialment negatiu per a forces minoritàries com aquesta, ja que moltes desenes de milers de vots se'n van directament a la paperera. A Catalunya, per exemple, només està en condicions d'optar a algun diputat per Barcelona, mentre que a Tarragona, Girona i Lleida els seus votants tornaran a engreixar els percentatges que no aconsegueixen entrar en el repartiment d'escons. De fet, en les anteriors eleccions només va treure diputats a Madrid, Barcelona i València, i ara les disputes en aquesta darrera província no li auguren gaires opcions. Pel que fa al programa polític, si bé podríem compartir una bona part de les propostes socials que presenten, la seva obsessió per prioritzar determinats valors "progres" ens n'allunya inevitablement.

En definitiva, creiem que les properes eleccions ens presenten un panorama electoral relativament estable, i no esperem grans canvis en les correlacions de les diferents forces polítiques. Però dit això, no podem acabar sense fer una crida als votants catalans perquè vagin a votar. Mentre alguns catalanistes crítics fa temps que es discuteixen fórmules absurdes com els vots nuls, blancs, o abstenció, els espanyolistes no tenen cap mania a votar de manera absolutament acrítica. Si bé l'autocrítica sempre és bona, no ho és a l'hora d'anar a votar: quan es fa un vot en blanc o nul per queixar-te dels més propers, i n'acaben sortint afavorits els més contraris als propis interessos. I el mateix es pot dir de quedar-se a casa. Per això cal anar a les urnes, perquè no podem deixar els interessos de Catalunya en mans d'aquells que només creuen en Espanya. No oblidem les paraules de l'historiador Arnold J. Toynbee: "El major càstig per a les persones que no s'interessen per la política, és que seran governades per aquells que sí que s'hi interessen".

Flaixos (II)

Ahir va haver-hi l'enèsim accident a la N-340, amb 5 morts provocats per un accident frontal. Els ocupants eren de Badajoz, però han estat unes víctimes més de l'històric dèficit d'infrastructures que patim al nostre país. Ja vam comentar en el seu dia fins a quin punt que les decisions polítiques en matèria d'inversions són més importants del que sembla, al post L'espanyolisme mata.

Aquesta nit hem intentat seguir el debat electoral Solbes-Pizarro a Antena 3, però només ho hem aconseguit a mitges. És difícil aguantar gaire estona una dialèctica amb un nivell d'avorriment tant abismal. Però dit això, es va veure ràpidament que seria una clara victòria de Solbes, que ha apallissat un Pizarro clarament mancat d'experiència i preparació per al debat. Suposem que els assessors del PP prepararan millor a Rajoy quan sigui el seu torn.

Kosovo, Catalunya

Avui Kosovo declararà la seva independència, i segur que des de Catalunya molta gent s'hi emmirallarà. Com a independentistes, però, no compartim la tendència a admirar aquest cas. Si fem una mica d'història (wikipedia: aquí o aquí), veiem que Kosovo ha patit al llarg de segles diverses neteges ètniques, que l'han anat buidant de la majoria de població sèrbia que tenia a l'edat mitjana, fins a l'actual 5.3% de serbis davant de més d'un 90% d'albanesos. Des d'assassinats a deportacions massives, aquesta política va ser emprada primer per l'Imperi Otomà, i després pel Tercer Reich. De fet, en el primer terç del segle XX la majoria de la població encara era sèrbia, però la política nazi també s'hi va fer notar. Així, durant l'ocupació de la província, van ser assassinades 10.000 persones més i se'n van deportar 100.000, al mateix temps que s'hi enviaven colons albanesos. Mustafa Kruja, Primer Ministre albanès durant el període feixista, va afirmar el juny de 1942 que calia "netejar Kosovo de serbis, enviant-los a camps de concentració. Els pobladors serbis han de ser assassinats". I per si això no fos suficient, posteriorment el govern comunista no va permetre el retorn dels qui continuaven vius. Per tant, la independència de Kosovo pot ser el desig majoritari de la seva població, però no haurà sorgit d'un procés exemplar, precisament... Francament, i amb els seus defectes històrics, preferim emmirallar-nos en països com Escòcia.

Religió a la Universitat?

Avui hem quedat de pedra llegint aquesta notícia: "La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) crearà una escola de formació d'imans i de personal del moviment associatiu musulmà". Suposem que alguns individus suposadament d'esquerres, com el seu instigador i diputat del PSC Mohamed Chaib, deuen considerar-ho un èxit de la multiculturalitat. Però des d'un punt de vista laic només ho podem qualificar de barbaritat, i ens han vingut al cap un seguit de qüestions. Algú s'imagina que la UAB creés una "escola de formació de capellans i de personal del moviment associatiu cristià"? Per quin motiu els ciutadans hem de pagar el proselitisme religiós amb els nostres impostos? Qui i amb quins criteris triarà els participants? Tenint en compte que està finançat amb diners públics, suposem que hi podran assistir també les dones, no? No té altres prioritats on gastar els diners públics, la UAB? I per últim, per què coi es continua parlant amb religiosos per dirigir-se a la comunitat immigrant de països musulmans? És com si, per tractar amb ciutadans equatorians, s'establís com a interl·locutors els capellans.

Per cert, fa un parell de dies que s'ha reobert una nova polèmica impusada pels integristes. Què fan milers de musulmans protestant, entre d'altres, perquè es retirin imatges històriques de Mahoma de la Wikipedia? Hi ha problemes reals que els haurien de preocupar bastant més de cara a la seva imatge pública. Per posar un exemple, aquestes 180.000 persones tant sensibles es podrien dedicar a defensar els drets de les dones o a criticar el terrorisme islamista.

Obama dóna suport a Israel

A Internet hi ha un excés de webs sobre les eleccions presidencials als Estats Units, que podríem qualificar d'"infoxicació". Entre aquest magma, però, hem trobat una pàgina bastant interessant, que permet saber l'opinió de tots els líders nord-americans respecte els diversos temes, així com el seu historial. Per exemple, del que pot acabar esdevenint candidat demòcrata, Barack Obama, s'hi poden trobar els seus posicionaments, que habitualment no apareixen en els mitjans d'aquí. Per exemple, un parell de cites d'Obama respecte el conflicte al Pròxim Orient, que poden sorprendre algun desprevingut:

"Nobody has suffered more than the Palestinian people from the failure of the Palestinian leadership to recognize Israel, to renounce violence, and to get serious about negotiating peace and security for the region. Israel is the linchpin of much of our efforts in the Middle East."

"Our first and immutable commitment must be to the security of Israel, our only true ally in the Middle East and the only democracy. We must be consistent and we must include the EU and the Arab States in pressing for reforms within the Palestinian community."

És només un exemple, però bastant il·lustratiu. Esperem que, si aquest candidat assoleix el govern dels Estats Units, els qui tant l'enalteixen des d'aquí deixaran de criticar sistemàticament la política nord-americana, i tot allò que procedeix la principal potència democràtica occidental.

Artistes

Quan els polítics han de recórrer a intel·lectuals i artistes, és que van faltats d'idees pràctiques. De totes maneres, fins i tot en aquest cas hi ha diferències: Barack Obama ha aconseguit que moltes cares noves li donessin suport, i només cal veure l'impressionant vídeo del Yes We Can. Pel contrari, el PSOE ha repetit gairebé el mateix "elenc" que fa 25 anys que l'acompanya. Aquí els teniu, amb una adhesió final molt especial...

Boja dels gats de Ferreries

A la nostra sèrie preferida, els Simpson, hi apareix un personatge típic de la cultura occidental: la boja dels gats. El seu perfil és bastant clar: mestressa de casa, de mitjana edat, sense parents al càrrec, que troba en els animals en general i en els gats en particular el seu equilibri emocional. A Ferreries, com no podria ser d'altra manera, també tenim personatges d'aquest tipus. Sense anar més lluny, a la nostra mateixa illa de cases n'hi ha una, que complementa la seva particularitat amb un curiós sentit de l'estètica, que podríem qualificar de kitsch. Però si en gustos no hi ha res escrit, sí que n'hi ha en civisme. I estaria bé que, en comptes d'alimentar els gats del carrer Migdia, València, Paüls i de la Rambla Catalunya, se'ls emportés a casa seva, com fa aquesta altra. A veure si li faria tanta gràcia el merder que generen. Està molt bé que hi hagi gent que "estimi" els animals, però la resta de veïns no hem de suportar els costos de les seves aficions.

El PP, els progres i el vel

El PP i alguns "progres" estan fent un debat ben contradictori sobre la immigració, i en particular sobre el vel a les escoles. És ben curiós que un partit que s'ha passat anys defensant la religió a l'escola, ara proposi eliminar-la. I és igual de curiós que alguns que s'han passat dècades carregant contra la religió a l'escola, surtin defensant l'ús del vel. No cal dir que nosaltres estem d'acord en alliberar les alumnes d'aquest evident signe de submissió de la dona, malgrat el que diguin alguns hipòcrites que afirmen que les preadolescents l'escullen "lliurement". Però no només per això: també és important que els símbols religiosos desapareguin de l'espai públic per evitar que s'aprofundeixi la divisió entre comunitats que s'està establint al nostre país, un fenomen que alguns il·lusos qualifiquen de "multiculturalitat". Ara bé, el PP no és precisament un exemple a seguir en matèria de cohesió social, com demostren les seves propostes segregacionistes en matèria de llengua a Catalunya (avui, un nou capítol). I tampoc és un exemple de coherència: el descontrol en la immigració va començar quan ells governaven. Per tant, els del PP haurien de revisar el seu discurs, abans de fer propostes que són més pròpies d'un republicanisme laic, que de la dreta religiosa que realment representen.

El PP, contra Catalunya

Fa uns dies, el PP va presentar al Parlament la seva proposta perquè els alumnes de l'educació pública de Catalunya puguin escollir la llengua de les classes. Creuen que aconseguiran més vots amb una campanya per segregar lingüísticament els alumnes, fins i tot molts dels seus votants i càrrecs electes saben que és injusta. De fet, és molt probable que la majoria d'aquests votants a Catalunya estiguin satisfets amb la situació actual, que permet als seus fills aprendre el català, una llengua que els servirà per a la seva promoció social. Però bé, suposem per un moment que prevalgués una mena de "dret" individual a elegir l'idioma per cursar els estudis en funció de la llengua materna de l'alumne. Automàticament, apareix un "petit" problema: a Catalunya es parlen més de 200 llengües, que estan molt ben llistades en aquesta web. Llavors, per què als alumnes castellanoparlants se'ls ha d'atorgar el dret a estudiar en una llengua diferent a la pròpia del país, i no han de tenir aquest dret els alumnes tamazights o mandinka, per exemple? Ja sabem l'argument espanyolista que donaria el PP, però és evident que si volem un país amb un mínim de cohesió social, la llengua vehicular de l'educació ha de ser una. No 2 ni 50. A l'escola es forja en bona part el sentiment de col·lectivitat, i a ningú li ha d'interessar crear un país amb societats paral·leles, amb diferents comunitats segmentades. Es comença amb determinades propostes espanyolistes del PSOE, es continua amb propostes segregacionistes com la del PP, i no se sap on es pot acabar.