Eleccions Generals: panorama electoral

Comença la campanya electoral i, com ja vam fer en les darreres eleccions municipals, volem fer-ne un petit anàlisi. No pretenem ser objectius, dit sigui d'entrada. Simplement és així com ho veiem.



PSC-PSOE
Després de la seva inesperada victòria fa 4 anys, ara esperen revalidar el govern. En principi, seria previsible que ho aconseguissin, perquè la tendència habitual dels votants és donar mandats d'almenys 8 anys. Si hem de qualificar aquesta legislatura, però, seria per considerar-la de "clar-obscurs". Per una banda, i amb aportacions d'alguns dels socis de govern, s'han tirat endavant polítiques importants d'interès social com per exemple el "xec-nadó" o la Llei de Dependència. Però per altra banda, no podem oblidar els disgustos que ens ha provocat aquest govern socialista. Ens referim, evidentment, al desengany que ens ha generat com a catalans, amb la retallada de l'Estatut i l'incompliment de la paraula donada. Però també al malestar provocat en altres àmbits, com per exemple en infrastructures o amb una política d'immigració pròpia d'una esquerra hippie allunyada del que haurien de ser els seus referents europeus.

CiU
En les passades eleccions van perdre bastants diputats, i seria desitjable que com a força nacionalista catalana no veiessin reduït el seu espai. Dit això, no acabem d'entendre el seu plantejament de campanya. Per una banda, Duran reivindica la possibilitat d'entrar al govern espanyol, cosa que no tindria perquè ser negativa per als interessos de Catalunya. No cal oblidar que fins i tot ERC va participar del govern de l'Estat durant la II República, i que la idoneïtat d'una decisió així s'hauria de valorar al final del mandat en funció dels resultats que se n'obtenen. Però per altra banda, durant l'absència temporal del cap de llista, aquests darrers dies s'han donat missatges totalment contradictoris: primer, que el govern de la Generalitat es veuria condicionat pels pactes a Madrid, i després, desmentint-ho i argumentant tot el contrari. Com a catalans, esperem que els seus votants no es vegin desorientats, perquè creiem que és imprescindible tenir el màxim de diputats catalans al Congrés, que no es perdin una vegada dissolts en grups parlamentaris espanyols.

ERC
L'any 2004, ERC va culminar un cicle d'un fort increment electoral, passant d'1 a 8 diputats. En aquestes properes eleccions és previsible que consolidi els resultats, malgrat que té en perill algun escó que va obtenir d'una forma molt ajustada (el seu segon diputat a Girona, per exemple, podria passar a mans del PP). Al llarg d'aquests quatre anys, ERC ha fet una evolució important, i no precisament cap allà on alguns els acusen. Va començar el mandat fent cessions en el procés de negociació del nou Estatut, aparcant l'independentisme a l'espera d'un acord amb l'Estat; però després del desengany de la retallada, ha acabat la legislatura reivindicant directament la independència. No cal dir que, com els votants de qualsevol partit, no estem d'acord amb totes les polítiques que defensen. És més, en alguns temes com l'avortament o la immigració hi discrepem, com sabreu si sou lectors habituals d'aquest bloc. Però sabem que són "els nostres", i com a catalans necessitem un grup parlamentari independentista fort a Madrid. Per això, com a mínim un de nosaltres dos votarà ERC.

PP
El PP es va deixar perdre les passades eleccions a nivell estatal. Si en comptes d'intentar negar l'evidència, haguessin assumit una defensa del país i promès no rendir-se davant el terrorisme islamista, creiem que haguessin guanyat les eleccions. Però són uns mesells, i van continuar fent girar el seu discurs en la mentida durant anys, i fins i tot després de la sentència de l'11-M. Ara, però, se'ls ha de reconèixer un mèrit: estan aconseguint portar la campanya cap al terreny en què se senten més còmodes, i que més els beneficia. Amb un discurs més moderat, centrat en l'economia, la immigració o la seguretat, estan donant missatges que molts votants volen sentir, inclosos molts electors d'esquerres sense una gran identificació partidista. Malgrat tot, el PP pateix d'un greu problema de credibilitat, i no només pel manteniment de líders com l'Acebes, que els fan perdre vots a cada segon que surten a la tele. El seu principal handicap és que ja haguessin pogut tirar endavant algunes d'aquestes propostes quan governaven, però no ho van fer. I a nivell de Catalunya, no cal dir que la seva proposta de segregacionisme lingüístic és motiu suficient per no votar-los ni borratxos de vi.

ICV-IU
Des de fa anys, ICV té una presència molt estable al Congrés, malgrat que en bona part és testimonial. A més, el sistema electoral estatal és especialment negatiu per a forces minoritàries com aquesta, ja que moltes desenes de milers de vots se'n van directament a la paperera. A Catalunya, per exemple, només està en condicions d'optar a algun diputat per Barcelona, mentre que a Tarragona, Girona i Lleida els seus votants tornaran a engreixar els percentatges que no aconsegueixen entrar en el repartiment d'escons. De fet, en les anteriors eleccions només va treure diputats a Madrid, Barcelona i València, i ara les disputes en aquesta darrera província no li auguren gaires opcions. Pel que fa al programa polític, si bé podríem compartir una bona part de les propostes socials que presenten, la seva obsessió per prioritzar determinats valors "progres" ens n'allunya inevitablement.

En definitiva, creiem que les properes eleccions ens presenten un panorama electoral relativament estable, i no esperem grans canvis en les correlacions de les diferents forces polítiques. Però dit això, no podem acabar sense fer una crida als votants catalans perquè vagin a votar. Mentre alguns catalanistes crítics fa temps que es discuteixen fórmules absurdes com els vots nuls, blancs, o abstenció, els espanyolistes no tenen cap mania a votar de manera absolutament acrítica. Si bé l'autocrítica sempre és bona, no ho és a l'hora d'anar a votar: quan es fa un vot en blanc o nul per queixar-te dels més propers, i n'acaben sortint afavorits els més contraris als propis interessos. I el mateix es pot dir de quedar-se a casa. Per això cal anar a les urnes, perquè no podem deixar els interessos de Catalunya en mans d'aquells que només creuen en Espanya. No oblidem les paraules de l'historiador Arnold J. Toynbee: "El major càstig per a les persones que no s'interessen per la política, és que seran governades per aquells que sí que s'hi interessen".