28/6/07

Amnistia, preocupada pels Teletubbies?

Coincidint amb el Dia de l'Orgull Gai, Amnistia Internacional ha organitzat una campanya contra Polònia per la proposta del ministre d'Educació polonès de prohibir "la promoció de l'homosexualitat", en referència al programa infantil Teletubbies. Ens sembla fantàstic que es pressioni aquest govern perquè respecti els drets humans, entre els quals la llibertat sexual i la d'expressió. Però... no seria més necessari dedicar la campanya contra qualsevol dels 70 països que prohibeixen l'homosexualitat? Segons dades d'Amnistia mateix, a Afganistan, Aràbia Saudita, Iran, Mauritània, Pakistan, Sudan, Iemen i a alguns estats musulmans del nord de Nigèria, l'homosexualitat està penada amb la mort, seguint una interpretació textual de "llei islàmica". No té cap sentit preocupar-se d'una parida com la dels Teletubbies, mentre hi ha gent que mor executada per la seva tendència sexual. Perquè el que succeix és que els mitjans de comunicació d'aquí es fixen en l'anècdota: a la majoria de periodistes els és més còmode carregar contra una democràcia influenciada per la seva tradició catòlica, que no pas oposar-se al feixisme islamista...

25/6/07

Solucions Geli

Ja fa un temps que s'ha posat de manifest la manca de pediatres que patim els pares d'aquest país. Bé, de fet, qui ho pateix són els nostres fills, que és molt més greu. Des de fa poc, els metges de capçalera atenen consultes pediàtriques, fins i tot de nadons. Això comporta problemes, que ja vam comentar que ens havien afectat de forma directa, tot i que finalment sense conseqüències greus. Doncs bé, amb aquesta "solució" no n'hi ha hagut prou, i ara el Departament de Salut ha decidit fer un pas més: que se n'ocupin directament els infermers. Com en el cas dels metges de capçalera, no dubtem de la professionalitat de ningú, però cadascú ha de fer la feina per la qual està qualificat. I de fet, això mateix diuen tant els pediatres com els infermers afectats. Som conscients de les mancances històriques que pateix la sanitat al nostre país, i entenem que aquesta decisió pot ser inevitable per sortir del pas. Però ha d'anar acompanyada de la necessària ampliació de places a les facultats de medicina, de residents MIR, i de metges adjunts als nostres hospitals, alhora que s'hauran de recuperar els qui han marxat a altres països perquè aquí estan mal pagats. Una solució, en definitiva, que ha de ser temporal. Perquè si no és així i no es prenen mesures, a aquest ritme acabaran tractant els pacients els "segurates" de la porta, que ja tenen prou feina.

19/6/07

Reflexions postelectorals

Aquest cap de setmana s'han constituït els Ajuntaments del nostre país. Òbviament, ho han fet seguint la legislació vigent, que permet qualsevol mena de pacte que sumi una majoria absoluta de regidors, o bé la força més votada passa a governar en minoria. Les lleis hi són per complir-les i, per tant, tots els pactes que s'han fet són legítims. Cap dels qui s'han queixat pel resultat hi tenen dret, perquè tothom sabia prèviament les regles a què s'enfrontava. I la immensa majoria dels pactes s'han fet segons criteris locals, com es pot comprovar de les múltiples combinacions que s'han donat. Dit això, en podem extreure'n dues conclusions.

Tothom pacta amb tothom
És curiós veure fins a quin punt tots els partits polítics s'han "desvirgat" del tot. No cal parlar del PSC o CiU, que des de sempre pacten sense manies, a vegades aplicant la sociovergència per deixar altres opcions a l'oposició. Però sí que és interessant comentar els pactes de la resta de partits. ERC ha continuat fent pactes amb el PP en lloc on ja governaven, i en d'altres on s'ha creat una alternativa a governs esgotats com a Roquetes. ICV, que en l'anterior mandat ja havia fet múltiples pactes amb CiU, ha fet un pas més i ja s'ha "desmelenat" completament pactant també amb el PP, com a Cerdanyola del Vallès i a Roses. I també és interessant el cas de les noves formacions aparegudes el 27 de maig: la CUP ha pactat amb CiU a Sant Celoni, mentre que la Plataforma per Catalunya ho ha fet amb el PSC a Cervera. Igual com els ciutadans voten en funció de criteris locals, entre els partits tothom pacta segons els interessos locals. Per això no hi ha hagut cap regla general: 43 ajuntaments amb pacte CiU-ERC, 40 amb CiU-PSC, 61 amb ERC-PSC i 14 amb PSC-ERC-ICV, entre moltes altres combinacions. I qualsevol demòcrata no hauria de tenir res a objectar-hi.

Necessitat d'una segona volta
Dit això, i vistes les conseqüències en alguns casos, com per exemple la proliferació d'alcaldies compartides, es confirma que l'actual llei electoral és molt millorable. No seria just demanar que governés simplement la força més votada, tal com demana CiU, perquè podria haver-hi efectivament una majoria alternativa entre els regidors, i entre la població. Però tampoc té lògica que una candidatura que ha obtingut menys d'un 10% de vots pugui obtenir l'alcaldia pel simple fet de decantar la balança cap a un costat o un altre. I, encara menys, quan la decisió que acaben prenent els regidors no té perquè correspondre's amb la voluntat dels seus votants. Esperem que els líders dels partits s'adonin d'aquesta situació, que en el fons els perjudica a tots: dins cada partit, hi ha bons candidats que es queden a l'oposició, mentre d'altres de mediocres estan a govern sense merèixer-ho. Per tant, buscant un model que garanteixi alhora la pluralitat i la governabilitat, seria interessant que les properes eleccions es realitzessin amb noves regles del joc. Unes regles que, per exemple, passessin per establir una segona volta en els municipis on no hi ha majoria absoluta, en què només es poguessin presentar les llistes amb un determinat percentatge de vot. D'aquesta manera es podrien refer les candidatures amb candidats de diversos partits, i els propis ciutadans decidiríem si els pactes a què arriben els partits ens agraden o no. Així, ningú posaria en qüestió la legitimitat dels acords, i els Ajuntaments serien alhora representatius i amb governs estables.

17/6/07

Primer, les persones

Cada dia moren milers de persones arreu del món per culpa de la fam. La malària, la SIDA i milers d'altres malalties fan estralls. Centenars de milions de persones no tenen accés a la sanitat. La violència de tot tipus, des de guerres declarades al terrorisme, s'emporta més i més vides. Hi ha ha milions i milions de persones víctimes de l'analfabetisme, sobretot dones. Esclavitud i nens soldat en ple segle XXI. La mortalitat infantil d'alguns Estats és la mateixa que teníem aquí a l'Edat Mitjana, i molts països semblen viure en aquella època de la Història degut a ideologies totalitàries. Però no cal anar gaire lluny: aquí també tenim dèficits importants en la sanitat pública, gent gran desatesa, persones sense sostre, problemes a l'educació obligatòria, manca d'escoles bressol, poques ajudes a les famílies, discapacitats amb dificultats, tràfic de drogues, infrastructures que no s'executen, problemes medioambientals, un dèficit fiscal que continua, manca de reconeixement dels nostres drets com a nació...

Hi ha tantes i tantes coses de què preocupar-se! Llavors, com és possible que hi hagi gent que perdi el temps manifestant-se contra una cursa de bous? Hi haurà qui digui que no són coses contradictòries, i ens voldrà portar al debat entre taurins i antitaurins. Però la pregunta és exactament igual de vàlida: tenint en compte que el temps i els recursos són limitats, com pot ser que hi hagi gent que prioritzi els bous per damunt dels drets de les persones???

14/6/07

TV3, la televisió islamista

No sabem si Pepe Garriga ha redactat la crònica mentre l'apuntaven amb un kalashnikov, si pel contrari s'ha tret un sobresou, o si realment es creu les bestieses que diu. Però la notícia que ens ha vomitat el TN vespre sobre el conflicte a Palestina ens ha deixat esgarrifats. Que els mitjans de comunicació catalans i espanyols tractin d'una forma imparcial el conflicte del Pròxim Orient, ja sabem que és demanar l'impossible. Però que les notícies es converteixin en autèntics pamflets com els que sovint emet TV3, ja passa de taca d'oli. I és que, si bé no tenim cap mena d'estima per Al Fatah, seria desitjable que la televisió pública catalana no es converteixi un pur i simple mitjà al servei de Hamas. Com es poden justificar les salvatjades dels terroristes islamistes, com es desprèn directament de la crònica enviada per l'enviat al Pròxim Orient? Que s'ha begut l'enteniment, aquest periodista en particular, i els responsables dels serveis informatius de TV3 en general? La corrupció, el desgovern i l'atur no poden justificar el cop d'Estat perpetrat les darreres hores, com no podien justificar l'ascens del feixisme a Europa en el període d'entreguerres. Que Israel posi com a condició el seu dret a existir, no és la causa que els milicians es matin entre ells, i ataquin població indefensa, ni en territori israelià ni en territori palestí. No es pot justificar que s'assaltin hospitals per rematar ferits, s'assassinin presoners en execucions extrajudicials al mig del carrer, i se sotmeti la població civil a la teocràcia feixista. Les Waffen SS potser eren més delicades tractant les seves víctimes. I els periodistes d'abans tenien més dignitat i professionalitat.

PS: Si no vau tenir ocasió de seguir el TN, podeu veure el vídeo a TV3 a la Carta, sota el títol "Abbas dissol el govern palestí". També es troba a la portada de Telenoticies.cat, i a la notícia corresponent.

13/6/07

Pròxim Orient: la violència sense límit

En només 4 dies, des de diumenge passat, les lluites entre Hamas i Al Fatah a la franja de Gaza ja han provocat 70 morts, molts dels quals rematats als mateixos llits dels hospitals, entre d'altres crims de guerra. Això, sense comptar els centenars d'assassinats comesos en episodis anteriors, que han acabat en incomptables alto-el-foc que han estat violats al cap d'hores, dies o poques setmanes. Tot plegat és una situació de lluites intestines amb l'objectiu bàsic d'aclarir qui es queda amb el poder i, en conseqüència, amb les ajudes internacionals que en teoria van destinades als ciutadans palestins. Una mena de guerra civil de la qual els mitjans d'aquí informen tant poc com del llançament de coets contra la població israeliana, i quan n'informen és per acusar Israel i els Estats Units d'estar al darrera de les confrontacions. I nosaltres ens preguntem: i si es deixés d'enviar-hi diners, limitant l'ajuda a menjar i medicaments? Potser així aquesta gent es posaria a treballar, encara que fós per força, i deixaria de matar-se entre ells i als seus veïns.

PS: El comentari també seria vàlid per al Líban. Amb 10 morts més avui, la paciència dels antisirians en general, i de la minoria cristiana en particular, sembla que no tingui límit.

9/6/07

El Tren d'Alta Velocitat, 1992-2012

L'any 1992, quan encara estàvem a la infantesa i jugàvem als "Clics" de Playmobil, es va inaugurar el trajecte Madrid-Sevilla en Tren d'Alta Velocitat (TAV) en una mostra de l'absurditat centralista dels governs espanyols de qualsevol color. Només feia un any de la caiguda de la Unió Soviètica. Els primers ordinadors i telèfons mòbils eren reservats a una reduïda minoria. Se celebraven els Jocs Olímpics a Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. La SIDA feia estralls al nostre país, com encara en provoca a molts països del món. Començava la guerra a Bòsnia. El jutje Giovanni Falcone era assassinat per la Cosa Nostra. Bill Clinton era votat President dels Estats Units, John Major guanyava al Regne Unit, Felipe González i François Mitterrand governaven els estats espanyol i francès, i Pujol era reelegit a Catalunya... Aquell any morien Joan Fuster, Willy Brandt i Isaac Asimov, un dels nostres referents d'infantesa. Era l'any del Tractat de Maastricht, de la Copa d'Europa del Barça a Wembley, i de l'Operació Garzón contra l'independentisme de Terra Lliure...

Des de llavors ha plogut molt, malgrat el canvi climàtic. Vam acabar l'EGB, el BUP, el COU, la Universitat, postgraus... Hem tingut males èpoques, amb pèrdues molt doloroses a la família, i bones èpoques, amb els amics, viatjant, casant-nos, procreant... Hem treballat en feines de tot tipus, hem canviat dos cops de cotxe i hem viscut en set o vuit habitatges diferents. Ha passat mitja vida, vaja! I ara, per enèsima vegada, s'ha anunciat un nou ajornament en l'entrada en funcionament del Tren d'Alta Velocitat (TAV) a Catalunya. Pel que sembla, no serà fins l'any 2012 que entrarà en funcionament des de Barcelona a l'Estat francès... Suposant que aquest cop es compleixi el termini (que ja és molt suposar), haurà passat una generació. És així com ha de funcionar aquest país? Si el problema és el pas per Barcelona, el poden evitar fent-lo circular pel Vallès, amb un enllaç en tren llançadora. Potser no hi viatjarem mai, en TAV, però ens agradaria veure'l acabat algun dia.

4/6/07

Día de las Fuerzas Armadas

Diumenge passat es va celebrar el "Día de las Fuerzas Armadas" a l'Estat espanyol, concretament a León. Per a un independentista s'hauria de tractar d'una exhibició condemnable, pel comportament històric d'aquest l'exèrcit i pel nacionalisme d'Estat que representa. De fet, fa uns anys ja vam tastar les botes de la Policia Nacional espanyola en una manifestació de protesta contra un acte similar. Però actualment, i mantenint les mateixes conviccions nacionals de llibertat per al nostre poble, no sentim el mateix rebuig davant una desfilada militar. Per què? Doncs per exemple, per declaracions com les que fa un dels principals il·luminats del planeta, Mahmud Ahmadineyad, que es proposa disposar de tecnologia nuclear per destruir l'únic estat democràtic de l'Orient Pròxim, Israel, com a primer pas per arribar fins vés a saber on. Com també ens preocupa la voluntat expressada i atemptats consumats per una organització terrorista com Al-Qaida, que pretén estendre el feixisme islamista fins a Europa, i que utilitza Catalunya com a base d'operacions. Amb un panorama com aquest, quin estat democràtic es pot permetre prescindir d'unes forces armades? Cap. Per això, mentre Catalunya no sigui un país independent, amb capacitat per defensar-se de potencials enemics exteriors, preferim que l'exèrcit espanyol continuï existint. En ple segle XXI, i dins de la Unió Europea, ja no imaginem els tancs espanyols patrullant pels nostres carrers per reprimir la voluntat política que expressem democràticament els catalans, per exemple en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. I en canvi, sí que veiem altres amenaces potencials als nostres drets i llibertats individuals i col·lectius, començant per un de tant bàsic com la pròpia seguretat.

1/6/07

Eleccions municipals: una anàlisi diferent

L'anàlisi nacional dels resultats de les darreres eleccions municipals continua a primera plana de tots els mitjans de comunicació. I en aquest context, creiem que s'ha oblidat massa aviat el guanyador d'aquestes passades eleccions: l'abstenció. Per què ho diem això? Doncs perquè ara tothom se centra en els pactes i les seves conseqüències, o en les pèrdues de vots que ha tingut ERC cap a l'abstenció, però ningú recorda la clatellada que els votants han fotut a tots els partits parlamentaris sense excepció. De fet, qui més pèrdues ha tingut ha estat el PSC (- 1.8%), seguit d'ICV (-1.3%), PP (-1.2%), ERC (-1.1%), essent CiU l'únic que ha pujat (+0.8%). Però en vots absoluts han baixat tots cinc partits, i qui més regidors ha perdut ha estat CiU, sobretot pels guanys d'ERC i PSC en pobles mitjans i petits.

Podem concloure, per tant, que molts votants han girat l'esquena als seus candidats municipals, i com era d'esperar no han fet cas a consignes d'àmbit nacional. Per què? Doncs perquè la gent vota, sobretot, en clau local. Per exemple, no és casualitat que CiU hagi guanyat a Tortosa, ni que el PSC ho hagi fet a Lleida, o que ERC arrassi a Manlleu, mentre el PP incrementa suports a Badalona. Com tampoc hauria d'estranyar a ningú que la Plataforma per Catalunya esdevingui segona força a Vic. Tots aquests resultats responen a dinàmiques locals, i no estem parlant de pobles petits, sinó que trobaríem encara més municipis de més de 20.000 habitants on els resultats no segueixen la tònica general.

Què volem dir amb això? Doncs que cal relativitzar la influència que la dinàmica nacional té als municipis. Si bé és cert que les dades generals demostren una certa alienació política dels votants amb els partits, això no és cap tendència irrefrenable, cap destí inevitable. I si bé el sistema electoral actual és millorable, tampoc es pot atribuir automàticament l'abstenció a aquest sistema i al model de pactes que comporta, perquè trobaríem exemples actuals i històrics d'elevadíssima participació. Més aviat, la culpa de l'abstenció és dels candidats corresponents, per la seva incapacitat de motivar el vot. Si, com en els casos que hem esmentat més amunt, els candidats haguessin parlat dels problemes que afecten a la gent, i els haguessin donat respostes i propostes, els resultats haguessin estat uns altres. I la participació també.