24/11/07

Adéu!

Fa onze mesos que vam iniciar aquest bloc. El Diari del Votant Anònim ha volgut donar una visió de l'actualitat des d'una perspectiva diferent a la dels mitjans de comunicació. Ha pretès fer un crit al sentit comú en la gestió dels assumptes públics. Ha intentat oferir una veu de la gent normal, no de periodistes "progre-pijos", ni d'entitats tant sorolloses com poc representatives. Ara ja hem donat el missatge que volíem donar. L'experiència ha durat més del que esperàvem i, de fet, ens hem repetit en alguns temes. Han estat 178 entrades, que ens ha agradat compartir amb vosaltres. Esperem que sigui un sentiment compartit.

"You have enemies? Good. That means you've stood up for something, sometime in your life."

Winston Churchill (1874-1965)

23/11/07

Preocupacions dels votants anònims


Avui ha sortit un nou estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) que afirma, en definitiva, que els catalans estan cada vegada més emprenyats. Creiem que no n'hi ha per tant, que realment no estem més malament que en el passat. Però, malgrat tot, des d'aquí volem fer la nostra petita aportació per aclarir què és el que més preocupa als catalans. No ens cal fer grans elucubracions. N'hi ha prou en fer un cop d'ull a l'anterior enquesta publicada pel mateix Centre d'Estudis d'Opinió.

1. Habitatge 34,5%

2. Infrastructures 24,2%

3. Immigració 22,3%

4. Atur 16,5%

5. Insatisfacció política 13,2%

6. Inseguretat 11,3%

7. Economia 10,1%

8. Educació 8,3%

9. Benestar 8,1%

10. Catalunya-Espanya 7,7%

11. Sanitat 7,6%

12. Salaris 6,8%

13. Sistema finançament 4,6%

14. Serveis 4,0%

15. Crisi identitat 3,5%

16. Incivisme 2,5%

17. Pressió fiscal 2,3%

18. Altres 6,1%

Cap problema 3,0%

No ho sap 6,8%

No contesta 1,5%

No cal que ens enganyem: els preocupats per la immigració o la pressió fiscal (per exemple) no en volen més, sinó menys. Alhora, no es tracta de sentiments equiparables, perquè una mala atenció sanitària és més greu que la insatisfacció general amb la política. Però en conjunt es tracta d'un bon baròmetre dels principals temes que preocupen als ciutadans. I no només això: també cal veure què NO hi apareix. Així es pot concloure també quins assumptes no preocupen gens a la immensa majoria dels ciutadans. Un exemple: el canvi climàtic.

18/11/07

Púrria antisistema

El nostre deu ser dels pocs països democràtics del món on es persegueix la crema de fotografies al carrer, però en canvi els qui practiquen la violència campen ben lliures. L'únic país on, quan hi ha violència al carrer, hi ha més policies que manifestants ferits. Ahir en vam veure un nou exemple a Barcelona, amb una colla d'antisistema llançant de tot als Mossos d'Esquadra davant el Departament d'Interior, en un moment en què estaven acorralats i amb pocs efectius. En total, fins a 22 agents ferits, i només 7 detinguts. Això no hauria de passar. No hauria de passar, primer de tot, perquè els propis manifestants haurien de saber controlar i expulsar els violents que rebenten les manifestacions. Nosaltres mateixos sabem de què va, això de córrer davant la policia per culpa de quatre idiotes. I tampoc hauria de passar perquè el Departament hauria de dotar la policia més efectius i mitjans. No pot ser que els Mossos es trobin en clara inferioritat numèrica, en risc per a la seva vida, i no puguin carregar sense contemplacions. En comptes d'enviar gent pacífica a l'Audiència Nacional per cremar fotos, el que caldria és començar a fer detencions d'aquesta gentussa d'ahir, que la policia bé deu tenir identificada d'altres nombroses ocasions. Perquè no tenen res d'antifeixistes, però sí molt d'incívics i antidemocràtics.

15/11/07

"It is peace for our time"

Hi havia una vegada un país on no es respectava els drets humans, es perseguien els crítics al règim, s'eliminava els jueus, s'executava els homosexuals, es cremava llibres, es pretenia annexionar-se països veïns, es fomentava el terrorisme, s'intentava construir armes nuclears, i es promovia un nou Eix de poder mundial contra les potències democràtiques "decadents"... Mentrestant, a la resta del món es considerava que això era un "tema intern", que calia arribar a acords amb el totalitarisme, que no es podia intervenir i que, en definitiva, això no els afectaria mai. Fins i tot hi havia molta gent en aquestes potències democràtiques decadents que donava suport a l'adversari que el volia destruir, en un exercici d'autoodi a què els catalans estem molt acostumats. Avui fa només 66 anys que Heinrich Himmler va ordenar enviar tots els homosexuals als camps de concentració, on moririen juntament amb milions de jueus i altres "indesitjables"... I no volem que d'aquí a uns anys als nostres fills o néts els acabi passant el mateix. Però ja se sap que els humans som capaços d'oblidar ràpidament, i d'entrebancar-nos diverses vegades amb la mateixa maleïda pedra.

PS: «This is the second time in our history that there has come back from Germany to Downing Street peace with honor. I believe it is peace for our time» -– Neville Chamberlain, British Prime Minister, September 30th, 1938

14/11/07

"Recaducats": irresponsables al volant

Hi ha gent que no té sentiment de vergonya. Avui el Periódico informa d'un "col·lectiu" que s'està organitzant i que està aconseguint els seus primers èxits: els conductors que han perdut el carnet després de 4 anys de tenir-lo caducat. Pel que sembla, "no sabien" que el perdrien si no el renovaven durant 4 anys. Nosaltres ens pensàvem que el desconeixement de la llei no n'eximeix el compliment, però pel que sembla hi ha gent a qui això li és igual. Ara reclamen no haver de tornar a fer l'examen de conduir... Però siguem seriosos. Si durant aquests 1460 dies no han renovat el carnet només pot voler dir dues coses: a) han conduit amb el carnet caducat, sense que es garantís la seva capacitació al volant; o b) no han agafat un cotxe durant 4 anys, com li ha passat a Eduardo Zaplana. En els dos casos, sens dubte que cal que tornin a treure's el carnet de conduir, bé sigui per irresponsables (com el de la foto) o bé perquè no se'n recordaran de conduir (no és anar en bicicleta). Si no és així, de què ens servirà a la resta de ciutadans complir els nostres deures?

10/11/07

Tortosa millora

Avui hem de dir que estem satisfets. El que més valoren els ciutadans d'un Ajuntament és que se'ls escolti, en els problemes que els afecten, i en les seves propostes per millorar la vida quotidiana. Normalment, els grans projectes són el de menys. I si avui estem contents és perquè se'ns ha escoltat. Fa un temps vam alertar de la degradació progressiva que estava patint la Fira de Ferreries, amb l'acumulació dels "top-manta" que estaven desapareixent de la majoria de mercats del país. I després d'enviar el post al nou govern municipal (CiU-ERC), aquest matí un parell de policies locals han fet rondes a la fira. No sabem si aquesta novetat és gràcies a l'entrada en funcionament de la policia de barri, però el fet és que la seva presència ha donat seguretat als clients, i ha dissuadit els top-manta. No cal dir que, quan passaven per l'avinguda de Colom, els del carrer Alcanyís posaven la paradeta durant uns minuts. Però això no treu efectivitat a la mesura, perquè ni el dispositiu que ha improvisat la màfia dels "top-manta" ha pogut evitar que el seu nivell de vendes avui s'hagi enfonsat. Si la presència policial es repeteix cada dissabte, d'aquí a poques setmanes desapareixeran perquè ja no podran fer negoci. Sabem que una flor no fa estiu, i que hi ha problemes més greus a resoldre. Però ja hem constatat que, mica en mica, algunes coses van millorant a Tortosa.

8/11/07

El dret a la jubilació

En aquest país es dilapiden centenars de milions d' € en polítiques públiques sense cap mena d'interès social. Desenes de milers d'individus fan trampes i cobren pagues sense merèixer-les (com per exemple el PIRMI). Al mateix temps, el fons estatal de pensions està cada vegada més ben dotat, i l'economia marxa a tot ritme des de fa 10 anys. Però ara, com si l'Estat estigues en bancarrota, el govern del PSOE proposa el que ni el PP es va atrevir a tirar endavant: segons el govern espanyol, els qui es volen jubilar són una mena de lacra social, i s'ha de promoure que continuïn treballant fins als 70 anys... I una merda! Posarem d'exemples dos dels nostres progenitors:

-Àvia A. Porta des dels 20 anys treballant al sector públic, cotitzant i pagant la Seguretat Social. Malgrat que hagués pogut fer-ho, afortunadament no ha agafat gairebé mai una baixa laboral. Properament, en complir 60 anys i després de 38 anys pagant religiosament els seus impostos, té intenció de jubilar-se.

-Avi B. Porta des dels 14 anys treballant ininterrompudament (excepte el servei militar). Primer va cotitzar com a treballador per compte d'altri, i després com a autònom per compte propi. Com en el cas anterior, sempre que ha pogut ha evitat agafar cap baixa laboral, i afortunadament ho ha aconseguit. Malgrat que li quedarà una paga molt limitada, també té intenció de jubilar-se als 60 anys, després de 46 anys pagant els seus impostos.

Per sort, la decisió del govern espanyol no els afectarà, a ells. Però cal ser conscients que és un primer pas que pot continuar més endavant, i que a nosaltres sí que ens pot afectar. Ja ens veiem als 65 anys, essent penalitzats o impossibilitats de jubilar-nos, malgrat haver cotitzat durant 45 anys. Amb la productivitat i el PIB actuals, hi ha diners de sobra per al que interessa, i l'envelliment de la població no és excusa que valgui. Cal evitar-ho des d'ara, abans no sigui massa tard. En aquest país, pagar impostos durant dècades ha de donar algun dret. O si no, que abaixin l'IRPF i ja ens farem un pla de pensions.

5/11/07

John Woodruff, corrent contra el feixisme

Un dels elements que tenen en comú els totalitarismes és que saben destacar en estètica tant com en manipulació. En això ningú superava els nazis, tot i que han tingut dignes competidors amb el socialisme soviètic primer, o amb en el feixisme islamista actualment. Les Olimpíades de 1936 a Berlín van representar l'apogeu de l'espectacularitat i manipulació hitleriana, a la qual la major part dels països democràtics del moment van rendir-se completament. De fet, l'únic esdeveniment que pretenia denunciar-ho era l'Olimpíada Popular de Barcelona, que va quedar suspesa el dia 19 de juliol, poques hores abans de començar, degut a l'alçament feixista que inicià la Guerra Civil. Doncs bé, poques setmanes després, a Berlín, Hitler pretenia demostrar la superioritat de la "raça ària"... i es va trobar que molts atletes li van escupir la realitat a la cara, des de jueus a negres. Un d'aquests, al costat del més conegut Jesse Owens (guanyador de 4 medalles d'Or), va ser John Woodruff, medalla d'Or als 800 metres d'atletisme. Ara ens hem assabentat de la seva mort gràcies a un interessant post del Guia de Perplexos. Després d'una llarga vida en què va lluitar contra el totalitarisme primer amb les cames, i després amb les armes durant la IIGM i la Guerra de Corea, Woodruff va córrer l'última cursa fa pocs dies. Descansi en pau, ha fet una bona feina.

4/11/07

Sarkozy = Solucions

Des dels disturbis que el van fer famós a França abans d’arribar a la Presidència, la nova política de Nicolas Sarkozy ha anat guanyant cada vegada més valor en l’escena pública francesa. Quina diferència amb alguns polítics espanyols, i especialment amb el PP, com demostren les reaccions a la sentència de l’11-M! Però bé, la qüestió és que Sarkozy no es conforma amb una bona gestió en política interior, sinó que des que va prendre possessió del nou càrrec està guanyant prestigi també a nivell internacional. Es va veure amb el cas de les infermeres búlgares sentenciades a mort a Líbia, i l’ha demostrat avui amb la seva visita llampec al Txad. Davant la desesperant inoperància de la diplomàcia espanyola, evidenciada simplement amb els fets i les declaracions dels propis representants consulars, l’Estat francès ha fet valer el seu paper d’antiga metròpoli a la zona. I ho ha fet amb moderació, evitant el menyspreu per les institucions del país africà, cosa que ha permès a Sarkozy aconseguir l’alliberament de 3 francesos i de 4 espanyoles, deixant els membres de l’ONG per més endavant. Però a banda d’aquests, encara queden al Txad dos catalans i un menorquí, membres de la tripulació. Uns ciutadans que, veient com van les coses, segur que esperen ansiosos més gestions... del govern francès.

2/11/07

L'espanyolisme mata

La política no és cap banalitat: ho demostra que determinades decisions comporten la mort a molta gent, encara que sigui aleatòriament. Quan una administració ha de prioritzar les seves inversions, ho ha de fer segons les necessitats existents, que es poden objectivar. I ara que tothom parla del ferrocarril, no podem oblidar l'històric dèficit d'inversions de l'Estat en carreteres de Catalunya, en particular en la N-340 i la N-II. Mentre a Atalaya de Cañavate o a Onzonilla s'hi construien autovies per a intensitats de circulació escasses, a Catalunya milions de persones hem de continuar jugant-nos la vida circulant per carreteres estatals hipertransitades, amb un sol carril per sentit i sense mitjana. Les dades d'inversió publicades per l'AVUI fa poc canten per si mateixes. I també són evidents les conseqüències en la mortalitat: en només 3 anys (2004-2006), les dues carreteres esmentades han tingut més de 15.000 accidents, amb 1.191 morts. Si tenim en compte que la mortalitat es redueix un mínim d'un 70% en convertir una carretera de doble sentit en una autovia, el càlcul és tant simple com dramàtic: tan sols a la N-340 i la N-II, i en només 3 anys, el centralisme espanyol ha provocat més de 830 morts a Catalunya. Si traslladéssim aquestes dades a dècades, i a totes les carreteres, la xifra de morts seria de diversos milers de morts, tant catalans com de moltes altres nacionalitats. Voldríem pensar que els successius governs de Madrid no s'han parat a pensar-ho, però no ens enganyem: són una colla d'espanyolistes, però segur que la majoria no són idiotes.


PS: A la foto, imatge d'un accident frontal d'un turisme contra un camió a la N-340 a Vandellòs, el 25 d'octubre passat, amb el resultat de 3 joves morts.

1/11/07

11-M: "Yo zer inozente"

Ara que ha sortit la sentència del judici de l'11-M, i que s'ha demostrat la culpabilitat de gran part dels acusats, podem fer una reflexió que fa temps que ens voltava pel cap. Quan s'atrapa membres d'ETA, els detinguts solen reivindicar automàticament la seva pertinença a l'organització terrorista, i normalment acaben reconeixent els atemptats i altres delictes que han comès. En el cas de l'11-M, en canvi, ha estat tot el contrari. Especialment indignant era veure aquella púrria declarant, un darrera a l'altre, que "yo no zé nada", "yo ahí no eztaba", "yo no zer terrorista", "yo zer inozente", etc, etc. Tots tirant pilotes fora, com si tot allò no anés amb ells. Fins i tot per als terroristes més sanguinaris, això hauria de ser un deshonor. Una puta vergonya.