Adéu!

Fa onze mesos que vam iniciar aquest bloc. El Diari del Votant Anònim ha volgut donar una visió de l'actualitat des d'una perspectiva diferent a la dels mitjans de comunicació. Ha pretès fer un crit al sentit comú en la gestió dels assumptes públics. Ha intentat oferir una veu de la gent normal, no de periodistes "progre-pijos", ni d'entitats tant sorolloses com poc representatives. Ara ja hem donat el missatge que volíem donar. L'experiència ha durat més del que esperàvem i, de fet, ens hem repetit en alguns temes. Han estat 178 entrades, que ens ha agradat compartir amb vosaltres. Esperem que sigui un sentiment compartit.

"You have enemies? Good. That means you've stood up for something, sometime in your life."

Winston Churchill (1874-1965)

Preocupacions dels votants anònims

Avui ha sortit un nou estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) que afirma, en definitiva, que els catalans estan cada vegada més emprenyats. Creiem que no n'hi ha per tant, que realment no estem més malament que en el passat. Però, malgrat tot, des d'aquí volem fer la nostra petita aportació per aclarir què és el que més preocupa als catalans. No ens cal fer grans elucubracions. N'hi ha prou en fer un cop d'ull a l'anterior enquesta publicada pel mateix Centre d'Estudis d'Opinió.

1. Habitatge 34,5%

2. Infrastructures 24,2%

3. Immigració 22,3%

4. Atur 16,5%

5. Insatisfacció política 13,2%

6. Inseguretat 11,3%

7. Economia 10,1%

8. Educació 8,3%

9. Benestar 8,1%

10. Catalunya-Espanya 7,7%

11. Sanitat 7,6%

12. Salaris 6,8%

13. Sistema finançament 4,6%

14. Serveis 4,0%

15. Crisi identitat 3,5%

16. Incivisme 2,5%

17. Pressió fiscal 2,3%

18. Altres 6,1%

Cap problema 3,0%

No ho sap 6,8%

No contesta 1,5%

No cal que ens enganyem: els preocupats per la immigració o la pressió fiscal (per exemple) no en volen més, sinó menys. Alhora, no es tracta de sentiments equiparables, perquè una mala atenció sanitària és més greu que la insatisfacció general amb la política. Però en conjunt es tracta d'un bon baròmetre dels principals temes que preocupen als ciutadans. I no només això: també cal veure què NO hi apareix. Així es pot concloure també quins assumptes no preocupen gens a la immensa majoria dels ciutadans. Un exemple: el canvi climàtic.

Púrria antisistema

El nostre deu ser dels pocs països democràtics del món on es persegueix la crema de fotografies al carrer, però en canvi els qui practiquen la violència campen ben lliures. L'únic país on, quan hi ha violència al carrer, hi ha més policies que manifestants ferits. Ahir en vam veure un nou exemple a Barcelona, amb una colla d'antisistema llançant de tot als Mossos d'Esquadra davant el Departament d'Interior, en un moment en què estaven acorralats i amb pocs efectius. En total, fins a 22 agents ferits, i només 7 detinguts. Això no hauria de passar. No hauria de passar, primer de tot, perquè els propis manifestants haurien de saber controlar i expulsar els violents que rebenten les manifestacions. Nosaltres mateixos sabem de què va, això de córrer davant la policia per culpa de quatre idiotes. I tampoc hauria de passar perquè el Departament hauria de dotar la policia més efectius i mitjans. No pot ser que els Mossos es trobin en clara inferioritat numèrica, en risc per a la seva vida, i no puguin carregar sense contemplacions. En comptes d'enviar gent pacífica a l'Audiència Nacional per cremar fotos, el que caldria és començar a fer detencions d'aquesta gentussa d'ahir, que la policia bé deu tenir identificada d'altres nombroses ocasions. Perquè no tenen res d'antifeixistes, però sí molt d'incívics i antidemocràtics.

"It is peace for our time"

Hi havia una vegada un país on no es respectava els drets humans, es perseguien els crítics al règim, s'eliminava els jueus, s'executava els homosexuals, es cremava llibres, es pretenia annexionar-se països veïns, es fomentava el terrorisme, s'intentava construir armes nuclears, i es promovia un nou Eix de poder mundial contra les potències democràtiques "decadents"... Mentrestant, a la resta del món es considerava que això era un "tema intern", que calia arribar a acords amb el totalitarisme, que no es podia intervenir i que, en definitiva, això no els afectaria mai. Fins i tot hi havia molta gent en aquestes potències democràtiques decadents que donava suport a l'adversari que el volia destruir, en un exercici d'autoodi a què els catalans estem molt acostumats. Avui fa només 66 anys que Heinrich Himmler va ordenar enviar tots els homosexuals als camps de concentració, on moririen juntament amb milions de jueus i altres "indesitjables"... I no volem que d'aquí a uns anys als nostres fills o néts els acabi passant el mateix. Però ja se sap que els humans som capaços d'oblidar ràpidament, i d'entrebancar-nos diverses vegades amb la mateixa maleïda pedra.

PS: «This is the second time in our history that there has come back from Germany to Downing Street peace with honor. I believe it is peace for our time» -– Neville Chamberlain, British Prime Minister, September 30th, 1938

"Recaducats": irresponsables al volant

Hi ha gent que no té sentiment de vergonya. Avui el Periódico informa d'un "col·lectiu" que s'està organitzant i que està aconseguint els seus primers èxits: els conductors que han perdut el carnet després de 4 anys de tenir-lo caducat. Pel que sembla, "no sabien" que el perdrien si no el renovaven durant 4 anys. Nosaltres ens pensàvem que el desconeixement de la llei no n'eximeix el compliment, però pel que sembla hi ha gent a qui això li és igual. Ara reclamen no haver de tornar a fer l'examen de conduir... Però siguem seriosos. Si durant aquests 1460 dies no han renovat el carnet només pot voler dir dues coses: a) han conduit amb el carnet caducat, sense que es garantís la seva capacitació al volant; o b) no han agafat un cotxe durant 4 anys, com li ha passat a Eduardo Zaplana. En els dos casos, sens dubte que cal que tornin a treure's el carnet de conduir, bé sigui per irresponsables (com el de la foto) o bé perquè no se'n recordaran de conduir (no és anar en bicicleta). Si no és així, de què ens servirà a la resta de ciutadans complir els nostres deures?

Tortosa millora

Avui hem de dir que estem satisfets. El que més valoren els ciutadans d'un Ajuntament és que se'ls escolti, en els problemes que els afecten, i en les seves propostes per millorar la vida quotidiana. Normalment, els grans projectes són el de menys. I si avui estem contents és perquè se'ns ha escoltat. Fa un temps vam alertar de la degradació progressiva que estava patint la Fira de Ferreries, amb l'acumulació dels "top-manta" que estaven desapareixent de la majoria de mercats del país. I després d'enviar el post al nou govern municipal (CiU-ERC), aquest matí un parell de policies locals han fet rondes a la fira. No sabem si aquesta novetat és gràcies a l'entrada en funcionament de la policia de barri, però el fet és que la seva presència ha donat seguretat als clients, i ha dissuadit els top-manta. No cal dir que, quan passaven per l'avinguda de Colom, els del carrer Alcanyís posaven la paradeta durant uns minuts. Però això no treu efectivitat a la mesura, perquè ni el dispositiu que ha improvisat la màfia dels "top-manta" ha pogut evitar que el seu nivell de vendes avui s'hagi enfonsat. Si la presència policial es repeteix cada dissabte, d'aquí a poques setmanes desapareixeran perquè ja no podran fer negoci. Sabem que una flor no fa estiu, i que hi ha problemes més greus a resoldre. Però ja hem constatat que, mica en mica, algunes coses van millorant a Tortosa.

El dret a la jubilació

En aquest país es dilapiden centenars de milions d' € en polítiques públiques sense cap mena d'interès social. Desenes de milers d'individus fan trampes i cobren pagues sense merèixer-les (com per exemple el PIRMI). Al mateix temps, el fons estatal de pensions està cada vegada més ben dotat, i l'economia marxa a tot ritme des de fa 10 anys. Però ara, com si l'Estat estigues en bancarrota, el govern del PSOE proposa el que ni el PP es va atrevir a tirar endavant: segons el govern espanyol, els qui es volen jubilar són una mena de lacra social, i s'ha de promoure que continuïn treballant fins als 70 anys... I una merda! Posarem d'exemples dos dels nostres progenitors:

-Àvia A. Porta des dels 20 anys treballant al sector públic, cotitzant i pagant la Seguretat Social. Malgrat que hagués pogut fer-ho, afortunadament no ha agafat gairebé mai una baixa laboral. Properament, en complir 60 anys i després de 38 anys pagant religiosament els seus impostos, té intenció de jubilar-se.

-Avi B. Porta des dels 14 anys treballant ininterrompudament (excepte el servei militar). Primer va cotitzar com a treballador per compte d'altri, i després com a autònom per compte propi. Com en el cas anterior, sempre que ha pogut ha evitat agafar cap baixa laboral, i afortunadament ho ha aconseguit. Malgrat que li quedarà una paga molt limitada, també té intenció de jubilar-se als 60 anys, després de 46 anys pagant els seus impostos.

Per sort, la decisió del govern espanyol no els afectarà, a ells. Però cal ser conscients que és un primer pas que pot continuar més endavant, i que a nosaltres sí que ens pot afectar. Ja ens veiem als 65 anys, essent penalitzats o impossibilitats de jubilar-nos, malgrat haver cotitzat durant 45 anys. Amb la productivitat i el PIB actuals, hi ha diners de sobra per al que interessa, i l'envelliment de la població no és excusa que valgui. Cal evitar-ho des d'ara, abans no sigui massa tard. En aquest país, pagar impostos durant dècades ha de donar algun dret. O si no, que abaixin l'IRPF i ja ens farem un pla de pensions.

John Woodruff, corrent contra el feixisme

Un dels elements que tenen en comú els totalitarismes és que saben destacar en estètica tant com en manipulació. En això ningú superava els nazis, tot i que han tingut dignes competidors amb el socialisme soviètic primer, o amb en el feixisme islamista actualment. Les Olimpíades de 1936 a Berlín van representar l'apogeu de l'espectacularitat i manipulació hitleriana, a la qual la major part dels països democràtics del moment van rendir-se completament. De fet, l'únic esdeveniment que pretenia denunciar-ho era l'Olimpíada Popular de Barcelona, que va quedar suspesa el dia 19 de juliol, poques hores abans de començar, degut a l'alçament feixista que inicià la Guerra Civil. Doncs bé, poques setmanes després, a Berlín, Hitler pretenia demostrar la superioritat de la "raça ària"... i es va trobar que molts atletes li van escupir la realitat a la cara, des de jueus a negres. Un d'aquests, al costat del més conegut Jesse Owens (guanyador de 4 medalles d'Or), va ser John Woodruff, medalla d'Or als 800 metres d'atletisme. Ara ens hem assabentat de la seva mort gràcies a un interessant post del Guia de Perplexos. Després d'una llarga vida en què va lluitar contra el totalitarisme primer amb les cames, i després amb les armes durant la IIGM i la Guerra de Corea, Woodruff va córrer l'última cursa fa pocs dies. Descansi en pau, ha fet una bona feina.

Sarkozy = Solucions

Des dels disturbis que el van fer famós a França abans d’arribar a la Presidència, la nova política de Nicolas Sarkozy ha anat guanyant cada vegada més valor en l’escena pública francesa. Quina diferència amb alguns polítics espanyols, i especialment amb el PP, com demostren les reaccions a la sentència de l’11-M! Però bé, la qüestió és que Sarkozy no es conforma amb una bona gestió en política interior, sinó que des que va prendre possessió del nou càrrec està guanyant prestigi també a nivell internacional. Es va veure amb el cas de les infermeres búlgares sentenciades a mort a Líbia, i l’ha demostrat avui amb la seva visita llampec al Txad. Davant la desesperant inoperància de la diplomàcia espanyola, evidenciada simplement amb els fets i les declaracions dels propis representants consulars, l’Estat francès ha fet valer el seu paper d’antiga metròpoli a la zona. I ho ha fet amb moderació, evitant el menyspreu per les institucions del país africà, cosa que ha permès a Sarkozy aconseguir l’alliberament de 3 francesos i de 4 espanyoles, deixant els membres de l’ONG per més endavant. Però a banda d’aquests, encara queden al Txad dos catalans i un menorquí, membres de la tripulació. Uns ciutadans que, veient com van les coses, segur que esperen ansiosos més gestions... del govern francès.

L'espanyolisme mata

La política no és cap banalitat: ho demostra que determinades decisions comporten la mort a molta gent, encara que sigui aleatòriament. Quan una administració ha de prioritzar les seves inversions, ho ha de fer segons les necessitats existents, que es poden objectivar. I ara que tothom parla del ferrocarril, no podem oblidar l'històric dèficit d'inversions de l'Estat en carreteres de Catalunya, en particular en la N-340 i la N-II. Mentre a Atalaya de Cañavate o a Onzonilla s'hi construien autovies per a intensitats de circulació escasses, a Catalunya milions de persones hem de continuar jugant-nos la vida circulant per carreteres estatals hipertransitades, amb un sol carril per sentit i sense mitjana. Les dades d'inversió publicades per l'AVUI fa poc canten per si mateixes. I també són evidents les conseqüències en la mortalitat: en només 3 anys (2004-2006), les dues carreteres esmentades han tingut més de 15.000 accidents, amb 1.191 morts. Si tenim en compte que la mortalitat es redueix un mínim d'un 70% en convertir una carretera de doble sentit en una autovia, el càlcul és tant simple com dramàtic: tan sols a la N-340 i la N-II, i en només 3 anys, el centralisme espanyol ha provocat més de 830 morts a Catalunya. Si traslladéssim aquestes dades a dècades, i a totes les carreteres, la xifra de morts seria de diversos milers de morts, tant catalans com de moltes altres nacionalitats. Voldríem pensar que els successius governs de Madrid no s'han parat a pensar-ho, però no ens enganyem: són una colla d'espanyolistes, però segur que la majoria no són idiotes.

PS: A la foto, imatge d'un accident frontal d'un turisme contra un camió a la N-340 a Vandellòs, el 25 d'octubre passat, amb el resultat de 3 joves morts.

11-M: "Yo zer inozente"

Ara que ha sortit la sentència del judici de l'11-M, i que s'ha demostrat la culpabilitat de gran part dels acusats, podem fer una reflexió que fa temps que ens voltava pel cap. Quan s'atrapa membres d'ETA, els detinguts solen reivindicar automàticament la seva pertinença a l'organització terrorista, i normalment acaben reconeixent els atemptats i altres delictes que han comès. En el cas de l'11-M, en canvi, ha estat tot el contrari. Especialment indignant era veure aquella púrria declarant, un darrera a l'altre, que "yo no zé nada", "yo ahí no eztaba", "yo no zer terrorista", "yo zer inozente", etc, etc. Tots tirant pilotes fora, com si tot allò no anés amb ells. Fins i tot per als terroristes més sanguinaris, això hauria de ser un deshonor. Una puta vergonya.

Zapatero visita la catàstrofe

Una de les lleis de Murphy diu que, quan sembla que una cosa no pot anar més malament, sempre acaba empitjorant. Això és el que passa amb les infrastructures a Catalunya, i avui no n'és una excepció. Però malgrat tot, hi ha qui no vol assumir-ho. Zapatero ha vingut a Catalunya per simular que afronta el desastre de les infrastructures, sí. Però ho ha fet com si es tractés d'un terratrèmol o d'unes inundacions, que cal veure "in situ" per mostrar interès i tranquil·litzar la població. Només hi ha un problema: no es tracta d'una catàstrofe natural inevitable, sinó que a la situació actual s'hi ha arribat per culpa d'una cadena immensa d'errors en el seu govern. A aquestes alçades, no s'hi val intentar aparentar proximitat a la gent per demostrar-li una pressumpta solidaritat. Calen solucions i, sobretot, que algú assumeixi responsabilitats polítiques. Si un desastre similar li hagués passat a qualsevol conseller de la Generalitat, ja hauria dimitit o se l'hauria cessat faria molt de temps. De fet, no recordem cap cas en què les peticions de dimissió hagin estat tant generalitzades i demanades per part de tothom (excepte el PSOE, oficialment). Potser sigui cert que decapitar la ministra de Foment no soluciona res, que el problema ve de més avall. Potser sí. Però aquesta dimissió almenys significaria que el govern espanyol assumeix realment l'error. I més li valdria a Zapatero assumir-lo aviat: no fos cas que, d'aquí a pocs mesos, centenars de milers de votants socialistes ho facin per ell.

Espectacle mediàtic

Ja comença a cansar tot l'espectacle mediàtic que s'ha muntat entorn de l'agressió a una noia per part d'un "quillo" imbècil, si és que cal afegir-hi l'adjectiu. Ara s'ha fet públic que l'acusat ha estat deixat en llibertat sense fiança, cosa que garanteix xou per alguns dies més... No cal dir que esperem una condemna per al personatge en qüestió, i la justícia acabarà determinant-ho segons el Codi Penal. Però tampoc és just que aquest idiota acabi esdevenint un cap de turc, simplement perquè els fets han estat gravats i difosos per tots els mitjans desenes de vegades. En això té tota la raó la consellera Montserrat Tura: totes les agressions han de ser tractades per igual, siguin gravades o no. A la justícia se li ha d'exigir que sigui freda, i prengui decisions amb racionalitat segons el que la llei estableix. Si no fos així, la majoria d'agressions greus acabarien sense pena, mentre les mediàtiques comportarien condemnes pròpies d'un tribunal d'excepció.

La Conferència Nacional d'ERC

Volíem escriure un post sobre la Conferència Nacional d'ERC de demà, però la veritat és que no tenim temps. Com que continua de plena actualitat, ens remetem a un d'antic que vam escriure fa pocs mesos:

Als amics d'ERC

En la nostra infantesa, allà als anys 80 del segle passat, l'independentisme català era una sopa de lletres incomestible: PSAN, PSAN-P, OSAN, IDP, MDT, NE, MEN... Cada organització i corrent intern comptava amb més puresa que els altres, però cap ni un tenia representació parlamentària. Tot i que sovint es presentaven a les eleccions, no sortien mai. No valia la pena votar algú que, més enllà de discursos molt ben travats, no servia per solucionar els problemes reals de la gent. Hi havia moments en què el principal enemic semblaven els escindits, dissidents i traïdors, com segur que recorden molts independentistes que ara ja superen els 40 anys. El procés històric, però, va portar a la progressiva convergència de la major part d'aquesta gent a ERC i, amb els seus alts i baixos, s'ha acabat convertint en una opció seriosa per a molts ciutadans d'aquest país. Però clar: governar desgasta. Per aconseguir algunes coses, s'ha de renunciar a d'altres, i hi ha qui sembla aprofitar-ho per reobrir debats antics. Com tots els altres partits sense excepció, han perdut vots darrerament i ara hi ha qui demana tornar als orígens. Ens recorda situacions curioses, com quan algunes veus d'ICV-EA demanen tornar al comunisme més tronat, alguns socialistes a la socialdemocràcia dels 70, o alguns convergents a l'època de Pujol... Però som a l'any 2007, i la solució és més senzilla: no és una qüestió d'amb qui pacten o deixen de pactar, sinó que ERC ha de recordar per què els votants els trien. Per a què alguns els hem votat algunes vegades, i és probable que tornem a fer-ho. Mira si n'és, de fàcil! Nosaltres volem més places d'escoles bressol, millor atenció sanitària pública, una bona educació pública per als nostres fills, que aquest país no sigui un descontrol en matèria d'immigració, més seguretat als nostres carrers i a les nostres cases, que la gent gran cobri pensions dignes, millorar l'accés a l'habitatge, que els malalts mentals estiguin ben atesos, que les nostres carreteres siguin segures, etc. I volem deixar de patir un dèficit fiscal sagnant, poder viure normalment en català, i aconseguir a mig termini la independència en el context de la Unió Europea. Això es pot aconseguir tant pactant amb uns com amb els altres, i tenim clar que no serà d'un dia per l'altre. Per tant, la qüestió és obtenir resultats mica en mica, i és evident que no són suficients els menys de 4 anys de govern intermitent com els del període 2003-2007. Aquí és on ERC i tots els altres partits han de buscar la causa de la seva davallada: en el "xou" continu que ha estat la política catalana dels darrers temps. Els votants volem tranquil·litat, serenitat, estabilitat, i sobretot resultats. Confiem que tots els partits, i en particular ERC i el Govern de Catalunya, estiguin a l'alçada de les circumstàncies i del que esperem els ciutadans.

¡Adiós Boadella!

Ja sabem que hi ha assumptes molt més interessants de què parlar, i que Albert Boadella no mereix l'atenció que els mitjans li donen. Però avui aquest personatge ens ha provocat vergonya aliena i ho hem de comentar. A bord d'una golondrina del port de Barcelona, ha anunciat que mai més tornarà a treballar a Catalunya perquè, segons ell, és víctima d'un "boicot" per part dels catalans. Quina idiotesa! Som en un país on els programes més vistos són les "Escenas de Matrimonio", els "Simpson", la Fórmula 1 en castellà o els partits de futbol, també de la selecció espanyola. Un país on gairebé ningú es fixa en la línia política del "venedor" per escollir productes de consum cultural o simplement alimentici... I aquest pallús diu que la gent no va a les seves obres per fer-li boicot! Això, sense tenir en compte que a Catalunya hi ha centenars de milers de votants del PP o Ciudadanos, que bé podrien ser espectadors seus. No cal que intentis enganyar la gent, Boadella: si fessis bones obres, tindries espectadors fins i tot tractant-se d'un espanyolista militant com tu. Fins i tot potser nosaltres vindríem a veure't. Però és clar, és més fàcil tirar pilotes fora i aprofitar per fer-se la víctima. Com a estratègia comercial per vendre's a Espanya és una bona idea, però als catalans no ens enganyaràs. I a la llarga, als espanyols tampoc.

Atenció als CAP

El diari AVUI informa que una nena d'11 anys ha mort després d'haver estat visitada dues vegades en un Centre d'Atenció Primària (CAP), i que no se li detectés res. Es desconeixen els detalls de l'assumpte, i per tant no podem qüestionar la feina dels professionals que l'han atès. Hi ha mals que no els soluciona ni el millor metge del món. Però l'assumpte ha revifat les crítiques a les deficiències en l'atenció sanitària als CAP. No pot ser que l'atenció s'hagi de fer a corre-cuita, que les infermeres facin de pediatres, o que "s'importin" metges estrangers sense una capacitació garantida. Això sí que ho hem patit de primera mà, afortunadament sense conseqüències greus, i pel que sembla molts ciutadans es queixen dels mateixos dèficits. No deu ser casualitat. Per tant, i més enllà de l'ampliació de places universitàries que s'ha anunciat, cal que es prenguin més mesures: evitar que gent de fora ocupi la meitat d'aquestes places, crear més destinacions MIR a Catalunya, i pagar millor els metges catalans perquè no marxin del país serien bones mesures. Si no és així, i l'atenció als CAP continua degradant-se, hi haurà encara més col·lapses a les urgències dels hospitals de referència.

Polèmic Nobel per a Gore

En el seu dia, el Premi Nobel de la Pau va ser entregat a Kissinger o Arafat, de manera que no sorprèn que avui s'hagi anunciat mig Nobel polèmic. El 50% destinat al Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ens sembla perfecte, perquè és necessari que s'estudiï aquest hipotètic fenomen, fins i tot suposant que les causes humanes siguin limitades. Ara bé, el 50% destinat a Al Gore ens sembla un autèntic despropòsit. A la inconsistència del seu reportatge catastrofista, que ha estat denunciada diverses vegades, s'hi suma la incoherència del personatge. Com pot ser que un abanderat contra el canvi climàtic sigui tant hipòcrita en la seva vida privada? No hi ha ningú més al món que mereixi el reconeixement per buscar la pau? Per posar un exemple, dels conflictes al Sudan no se'n recorda mai ningú, però segur que hi ha algú que s'hi juga la vida per aturar-los. Esperem que l'any vinent ens sorprenguin amb un premi més just.

PD: Quan escrivim això s'està investigant si el suïcida detingut a la Jonquera conduint un cotxe amb explosius pretenia atemptar contra un edifici a Catalunya.

Feliç 12 d'Octubre!

Feliç Dia Mundial de l'Ou 2007

Islamofòbia???

Aquests dies se celebra un fòrum de la OSCE a Còrdova sobre la "islamofòbia", i s'hi ha defensat una teoria ben curiosa: que és un fenòmen en alça, però anterior a l'11-S del 2001. Segons aquesta teoria, la "islamofòbia" té els seus orígens en la fi de la Guerra Freda, quan "extremistes conservadors" havien de trobar "un nou enemic". És clar! Això de l'11-S va ser un atemptat preparat des de la Casa Blanca perquè els ciutadans occidentals tinguin mania als seguidors d'Al-Qaida... I els atemptats de Madrid o Londres van ser organitzats per algun lobby jueu... I un be negre! Ja n'hi ha prou de fer-se la victima. Nosaltres no recordem res similar a l'actualitat en els anys 90. Més aviat, el passat històric que s'hi assembla més és una lluita de dècades anteriors, d'una esquerra que s'oposava als abusos de l'església catòlica. La fòbia a l'integrisme religiós de caire islamista es pot considerar una continuació d'aquest moviment laicista, i sorgeix de motivacions tant relacionades amb el terrorisme internacional com a problemes de la immigració massiva. El que cal és afrontar el problema amb valentia per part de tots, però especialment des dels cercles socialment propers a l'integrisme. Les escuses barates i el victimisme són una estratègia gastada: ja la van utilitzar els nazis.

La mort d'un lluitador

Aquests dies es recorda l'aniversari de la mort d'un gran lluitador. Fill d'una família acomodada, no tenia per què dedicar-se a activitats que posessin en perill la seva vida. Ell, però, no va dubtar a defensar les seves posicions amb les armes, en un context en què no era precisament l'únic que optava per aquesta via. Va participar en diversos conflictes al llarg de molts anys, desenvolupant la seva lluita en indrets allunyats, patint inclemències climàtiques ben diverses. Era admirat pels seus partidaris perquè sempre es posava a primera línia, en comptes de quedar-se a la rereguàrdia com feien d'altres. I era tant temut com respectat pels seus enemics, que mai sabien per on els atacaria, per la qual cosa van haver de dedicar esforços titànics per vènce'l. En vida va rebre tot tipus d'honors, i malgrat això va continuar arriscant la seva pell davant l'adversitat. Finalment, l'aventura de la seva vida va acabar amb una mort sense dret a un judici just. Va ser conegut internacionalment per defensar la seva causa amb vigor, i fins i tot els seus enemics l'han admirat durant anys. Però la seva era una causa perduda, afortunadament pel futur de la humanitat. Sabeu a qui ens referim? A Erwin Rommel, "la Guilla del Desert". No us devíeu pensar que es tractava del Che Guevara, oi?

Bé per la Fira de Frankfurt

Aquests darrers dies han aparegut crítiques des de cercles espanyolistes en relació a la llengua, i un dels casos que aviat es veuran és el de la Fira de Frankfurt. Ja hi ha qui ha criticat la Generalitat per convidar-hi només escriptors en llengua catalana, argumentant que també hi ha excel·lents escriptors en espanyol que viuen i escriuen a Catalunya. Per més que s'intenti fer-ne una discussió literària, el cert és que es tracta simplement d'una qüestió de marc nacional. En el fons, qui demana que hi hagi autors en espanyol és que té un concepte regional de Catalunya, una comunitat autònoma amb "dues llengües" igual d'autòctones. Doncs no, senyors. Catalunya té una sola llengua pròpia (a banda de l'aranès), i ha de defensar-la com faria qualsevol estat-nació europeu. Ben segur que a França hi ha excel·lents escriptors en àrab o en altres idiomes, i fins i tot alguns d'ells hi ha nascut o fa molts anys que hi viuen... però s'imagina algú que es promocionessin com a literatura francesa? Per això, des d'aquí volem felicitar la valentia del Departament de Cultura, que a diferència d'altres conselleries fa mesos que demostra la seva vàlua i capacitat de treball. Sempre hem cregut que la cultura no és una prioritat com a política pública, però si les altres nacions en fan, a Catalunya tenim dret a no quedar-nos enrera.

Una bronca útil

Un cop més, avui hem topat amb l'incivisme i la mala educació. Mentre caminàvem tranquil·lament amb el nostre nadó pel carrer, al costat d'un parc, ens ha aparegut un gos deslligat que ha arribat a tocar el cotxet. Us reproduïm la breu conversa:

-"Tranquilos, que no muerde"
-"Potser sigui així, però l'hauria de portar lligat"
-"¿De qué me habla? No entiendo lo que dice, hable en castellano!"
-"Que lo tendría que llevar atado"
-"¿Pero qué dicen? Aquí hay un parque!"
-"I què? En aquest país, els gossos s'han de dur lligats"
-"¡Anda ya!"
-"En aquest país els gossos van lligats. I punt."

Val a dir que avui es tractava d'una persona de fora, d'aquells que entenen la llengua del país només quan els interessa, cosa que mereixeria un altre post. Però la situació s'hagués pogut donar perfectament amb un autòcton de 8 generacions. El fet és que, després de la bronca, el personatge en qüestió ha lligat el seu gos. Segur que el proper cop s'ho pensarà dues vegades abans de deixar-lo anar. I segur que no ho faria si tothom li digués el mateix.

Religió vs Ciutadania

Ara que estem en plena onada republicana, i tal com vam comentar fa pocs dies, no està de més recordar que ser republicà va molt més enllà de la figura del cap d'Estat. Un exemple el trobem avui, quan tots els mitjans ens informen sobre una nena que, vestida amb un vel islàmic, ha estat reincorporada al col·legi pel Departament d'Educació, contra el criteri del centre. Es tracta d'una decisió lògica, perquè la nena no té la culpa que els seus familiars siguin tant tossuts de voler-la segregar diferenciant-la de la resta d'alumnes. I no seria just que aquesta nena hagi de complir una normativa per la igualtat dels alumnes que en la majoria d'escoles no es compleix. Però dit això, val a dir que la norma és perfectament aplicable i recomanable, sempre que es faci extensiva a tots els centres educatius finançats amb fons públics. És més, és una norma que caldria aplicar a tots els equipaments d'ús públic, siguin escoles, hospitals o comissaries de policia, per exemple. No és lícit que algunes persones facin proselitisme de la seva religió als seus conciutadans, sigui amb un vel o amb una sotana. I encara més: no és just que les nenes siguin estigmatitzades ja de petites, per sotmetre-les per a tota la vida.

Una altra del Periódico!

"Una altra del Periódico!" és el primer que ens ha vingut al cap quan hem llegit avui la seva notícia titulada "De menú, gos". Pel que es veu, al diari pressumptament d'esquerres li preocupa que a Rússia hi hagi pobres que es mengin gossos i gats... Però no pels pobres, sinó per tractar-se d'aquests mamífers en concret, i no de rates, per exemple. Per això, el diari es fa ressò de la denúncia d'una organització animalista de pijos rics d'aquell país, que protesta contra aquests "insensibles criminals". Pel Periódico, la notícia no és que hi hagi gent vivint en la més absoluta misèria. La notícia no és que els drets humans siguin vulnerats sistemàticament a Rússia. La notícia no és que el Presidente Zapatero hagi visitat aquest país i no n'hagi dit ni "mu"... La notícia són les "greus denúncies pels drets dels animals a Rússia", perquè hi ha gent vivint en la més absoluta misèria que es menja unes bestioles que cauen gracioses. Una confirmació més que això dels "drets dels animals" és un invent anglosaxó a què s'acullen tot tipus de persones insensibles i sense cap preocupació pels seus congèneres.

Forever Young

Alguns membres de la generació dels nostres antecessors, l'anomenada Generació X, porten una vida ben curiosa. Ja fa molts anys que van superar els 25, però es neguen a assumir la realitat i pretenen comportar-se com preadolescents. Sigui per gust o per força (ells diuen que és per gust, per tant els creurem) continuen sortint cada cap de setmana fins a les tantes, gastant-se els diners en alcohol, drogues i en cotxes cars que han de pagar a plaços. Volen portar el ritme de vida de joves milionaris de pel·lícula, però només són capaços de copiar-ne l'estètica pija. En teoria, no volen saber res de casar-se, ni de tenir fills, fins que es comencen a adonar que fan tard quan s'acosten a la quarentena. Com que cada dia que passa són menys, han de sortir més per conèixer gent nova, però s'acaben comprant animals de companyia per compensar la soletat. En teoria, estan orgullosos de la seva situació, i per això menyspreen els qui hem decidit tirar endavant una família, o els solters que "no els segueixen el ritme": diuen que tots aquests "estem perdent la joventut". El que no s'adonen és que la joventut té data de caducitat: a partir de llavors cal canviar de "xip", o bé entrar en la inevitable i progressiva mediocritat.

PD: Tot i que no té cap valor estadístic, la gran majoria de votants a l'enquesta "Què opines de la possible prohibició de fumar a tots els bars?" s'hi ha mostrat a favor (74%), davant dels indecisos (14%) i contraris (11%).