Amnistia, preocupada pels Teletubbies?

Coincidint amb el Dia de l'Orgull Gai, Amnistia Internacional ha organitzat una campanya contra Polònia per la proposta del ministre d'Educació polonès de prohibir "la promoció de l'homosexualitat", en referència al programa infantil Teletubbies. Ens sembla fantàstic que es pressioni aquest govern perquè respecti els drets humans, entre els quals la llibertat sexual i la d'expressió. Però... no seria més necessari dedicar la campanya contra qualsevol dels 70 països que prohibeixen l'homosexualitat? Segons dades d'Amnistia mateix, a Afganistan, Aràbia Saudita, Iran, Mauritània, Pakistan, Sudan, Iemen i a alguns estats musulmans del nord de Nigèria, l'homosexualitat està penada amb la mort, seguint una interpretació textual de "llei islàmica". No té cap sentit preocupar-se d'una parida com la dels Teletubbies, mentre hi ha gent que mor executada per la seva tendència sexual. Perquè el que succeix és que els mitjans de comunicació d'aquí es fixen en l'anècdota: a la majoria de periodistes els és més còmode carregar contra una democràcia influenciada per la seva tradició catòlica, que no pas oposar-se al feixisme islamista...

Solucions Geli

Ja fa un temps que s'ha posat de manifest la manca de pediatres que patim els pares d'aquest país. Bé, de fet, qui ho pateix són els nostres fills, que és molt més greu. Des de fa poc, els metges de capçalera atenen consultes pediàtriques, fins i tot de nadons. Això comporta problemes, que ja vam comentar que ens havien afectat de forma directa, tot i que finalment sense conseqüències greus. Doncs bé, amb aquesta "solució" no n'hi ha hagut prou, i ara el Departament de Salut ha decidit fer un pas més: que se n'ocupin directament els infermers. Com en el cas dels metges de capçalera, no dubtem de la professionalitat de ningú, però cadascú ha de fer la feina per la qual està qualificat. I de fet, això mateix diuen tant els pediatres com els infermers afectats. Som conscients de les mancances històriques que pateix la sanitat al nostre país, i entenem que aquesta decisió pot ser inevitable per sortir del pas. Però ha d'anar acompanyada de la necessària ampliació de places a les facultats de medicina, de residents MIR, i de metges adjunts als nostres hospitals, alhora que s'hauran de recuperar els qui han marxat a altres països perquè aquí estan mal pagats. Una solució, en definitiva, que ha de ser temporal. Perquè si no és així i no es prenen mesures, a aquest ritme acabaran tractant els pacients els "segurates" de la porta, que ja tenen prou feina.

Reflexions postelectorals

Aquest cap de setmana s'han constituït els Ajuntaments del nostre país. Òbviament, ho han fet seguint la legislació vigent, que permet qualsevol mena de pacte que sumi una majoria absoluta de regidors, o bé la força més votada passa a governar en minoria. Les lleis hi són per complir-les i, per tant, tots els pactes que s'han fet són legítims. Cap dels qui s'han queixat pel resultat hi tenen dret, perquè tothom sabia prèviament les regles a què s'enfrontava. I la immensa majoria dels pactes s'han fet segons criteris locals, com es pot comprovar de les múltiples combinacions que s'han donat. Dit això, en podem extreure'n dues conclusions.

Tothom pacta amb tothom
És curiós veure fins a quin punt tots els partits polítics s'han "desvirgat" del tot. No cal parlar del PSC o CiU, que des de sempre pacten sense manies, a vegades aplicant la sociovergència per deixar altres opcions a l'oposició. Però sí que és interessant comentar els pactes de la resta de partits. ERC ha continuat fent pactes amb el PP en lloc on ja governaven, i en d'altres on s'ha creat una alternativa a governs esgotats com a Roquetes. ICV, que en l'anterior mandat ja havia fet múltiples pactes amb CiU, ha fet un pas més i ja s'ha "desmelenat" completament pactant també amb el PP, com a Cerdanyola del Vallès i a Roses. I també és interessant el cas de les noves formacions aparegudes el 27 de maig: la CUP ha pactat amb CiU a Sant Celoni, mentre que la Plataforma per Catalunya ho ha fet amb el PSC a Cervera. Igual com els ciutadans voten en funció de criteris locals, entre els partits tothom pacta segons els interessos locals. Per això no hi ha hagut cap regla general: 43 ajuntaments amb pacte CiU-ERC, 40 amb CiU-PSC, 61 amb ERC-PSC i 14 amb PSC-ERC-ICV, entre moltes altres combinacions. I qualsevol demòcrata no hauria de tenir res a objectar-hi.

Necessitat d'una segona volta
Dit això, i vistes les conseqüències en alguns casos, com per exemple la proliferació d'alcaldies compartides, es confirma que l'actual llei electoral és molt millorable. No seria just demanar que governés simplement la força més votada, tal com demana CiU, perquè podria haver-hi efectivament una majoria alternativa entre els regidors, i entre la població. Però tampoc té lògica que una candidatura que ha obtingut menys d'un 10% de vots pugui obtenir l'alcaldia pel simple fet de decantar la balança cap a un costat o un altre. I, encara menys, quan la decisió que acaben prenent els regidors no té perquè correspondre's amb la voluntat dels seus votants. Esperem que els líders dels partits s'adonin d'aquesta situació, que en el fons els perjudica a tots: dins cada partit, hi ha bons candidats que es queden a l'oposició, mentre d'altres de mediocres estan a govern sense merèixer-ho. Per tant, buscant un model que garanteixi alhora la pluralitat i la governabilitat, seria interessant que les properes eleccions es realitzessin amb noves regles del joc. Unes regles que, per exemple, passessin per establir una segona volta en els municipis on no hi ha majoria absoluta, en què només es poguessin presentar les llistes amb un determinat percentatge de vot. D'aquesta manera es podrien refer les candidatures amb candidats de diversos partits, i els propis ciutadans decidiríem si els pactes a què arriben els partits ens agraden o no. Així, ningú posaria en qüestió la legitimitat dels acords, i els Ajuntaments serien alhora representatius i amb governs estables.

Primer, les persones

Cada dia moren milers de persones arreu del món per culpa de la fam. La malària, la SIDA i milers d'altres malalties fan estralls. Centenars de milions de persones no tenen accés a la sanitat. La violència de tot tipus, des de guerres declarades al terrorisme, s'emporta més i més vides. Hi ha ha milions i milions de persones víctimes de l'analfabetisme, sobretot dones. Esclavitud i nens soldat en ple segle XXI. La mortalitat infantil d'alguns Estats és la mateixa que teníem aquí a l'Edat Mitjana, i molts països semblen viure en aquella època de la Història degut a ideologies totalitàries. Però no cal anar gaire lluny: aquí també tenim dèficits importants en la sanitat pública, gent gran desatesa, persones sense sostre, problemes a l'educació obligatòria, manca d'escoles bressol, poques ajudes a les famílies, discapacitats amb dificultats, tràfic de drogues, infrastructures que no s'executen, problemes medioambientals, un dèficit fiscal que continua, manca de reconeixement dels nostres drets com a nació...

Hi ha tantes i tantes coses de què preocupar-se! Llavors, com és possible que hi hagi gent que perdi el temps manifestant-se contra una cursa de bous? Hi haurà qui digui que no són coses contradictòries, i ens voldrà portar al debat entre taurins i antitaurins. Però la pregunta és exactament igual de vàlida: tenint en compte que el temps i els recursos són limitats, com pot ser que hi hagi gent que prioritzi els bous per damunt dels drets de les persones???

TV3, la televisió islamista

No sabem si Pepe Garriga ha redactat la crònica mentre l'apuntaven amb un kalashnikov, si pel contrari s'ha tret un sobresou, o si realment es creu les bestieses que diu. Però la notícia que ens ha vomitat el TN vespre sobre el conflicte a Palestina ens ha deixat esgarrifats. Que els mitjans de comunicació catalans i espanyols tractin d'una forma imparcial el conflicte del Pròxim Orient, ja sabem que és demanar l'impossible. Però que les notícies es converteixin en autèntics pamflets com els que sovint emet TV3, ja passa de taca d'oli. I és que, si bé no tenim cap mena d'estima per Al Fatah, seria desitjable que la televisió pública catalana no es converteixi un pur i simple mitjà al servei de Hamas. Com es poden justificar les salvatjades dels terroristes islamistes, com es desprèn directament de la crònica enviada per l'enviat al Pròxim Orient? Que s'ha begut l'enteniment, aquest periodista en particular, i els responsables dels serveis informatius de TV3 en general? La corrupció, el desgovern i l'atur no poden justificar el cop d'Estat perpetrat les darreres hores, com no podien justificar l'ascens del feixisme a Europa en el període d'entreguerres. Que Israel posi com a condició el seu dret a existir, no és la causa que els milicians es matin entre ells, i ataquin població indefensa, ni en territori israelià ni en territori palestí. No es pot justificar que s'assaltin hospitals per rematar ferits, s'assassinin presoners en execucions extrajudicials al mig del carrer, i se sotmeti la població civil a la teocràcia feixista. Les Waffen SS potser eren més delicades tractant les seves víctimes. I els periodistes d'abans tenien més dignitat i professionalitat.

PS: Si no vau tenir ocasió de seguir el TN, podeu veure el vídeo a TV3 a la Carta, sota el títol "Abbas dissol el govern palestí". També es troba a la portada de Telenoticies.cat, i a la notícia corresponent.

Pròxim Orient: la violència sense límit

En només 4 dies, des de diumenge passat, les lluites entre Hamas i Al Fatah a la franja de Gaza ja han provocat 70 morts, molts dels quals rematats als mateixos llits dels hospitals, entre d'altres crims de guerra. Això, sense comptar els centenars d'assassinats comesos en episodis anteriors, que han acabat en incomptables alto-el-foc que han estat violats al cap d'hores, dies o poques setmanes. Tot plegat és una situació de lluites intestines amb l'objectiu bàsic d'aclarir qui es queda amb el poder i, en conseqüència, amb les ajudes internacionals que en teoria van destinades als ciutadans palestins. Una mena de guerra civil de la qual els mitjans d'aquí informen tant poc com del llançament de coets contra la població israeliana, i quan n'informen és per acusar Israel i els Estats Units d'estar al darrera de les confrontacions. I nosaltres ens preguntem: i si es deixés d'enviar-hi diners, limitant l'ajuda a menjar i medicaments? Potser així aquesta gent es posaria a treballar, encara que fós per força, i deixaria de matar-se entre ells i als seus veïns.

PS: El comentari també seria vàlid per al Líban. Amb 10 morts més avui, la paciència dels antisirians en general, i de la minoria cristiana en particular, sembla que no tingui límit.

El Tren d'Alta Velocitat, 1992-2012

L'any 1992, quan encara estàvem a la infantesa i jugàvem als "Clics" de Playmobil, es va inaugurar el trajecte Madrid-Sevilla en Tren d'Alta Velocitat (TAV) en una mostra de l'absurditat centralista dels governs espanyols de qualsevol color. Només feia un any de la caiguda de la Unió Soviètica. Els primers ordinadors i telèfons mòbils eren reservats a una reduïda minoria. Se celebraven els Jocs Olímpics a Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. La SIDA feia estralls al nostre país, com encara en provoca a molts països del món. Començava la guerra a Bòsnia. El jutje Giovanni Falcone era assassinat per la Cosa Nostra. Bill Clinton era votat President dels Estats Units, John Major guanyava al Regne Unit, Felipe González i François Mitterrand governaven els estats espanyol i francès, i Pujol era reelegit a Catalunya... Aquell any morien Joan Fuster, Willy Brandt i Isaac Asimov, un dels nostres referents d'infantesa. Era l'any del Tractat de Maastricht, de la Copa d'Europa del Barça a Wembley, i de l'Operació Garzón contra l'independentisme de Terra Lliure...

Des de llavors ha plogut molt, malgrat el canvi climàtic. Vam acabar l'EGB, el BUP, el COU, la Universitat, postgraus... Hem tingut males èpoques, amb pèrdues molt doloroses a la família, i bones èpoques, amb els amics, viatjant, casant-nos, procreant... Hem treballat en feines de tot tipus, hem canviat dos cops de cotxe i hem viscut en set o vuit habitatges diferents. Ha passat mitja vida, vaja! I ara, per enèsima vegada, s'ha anunciat un nou ajornament en l'entrada en funcionament del Tren d'Alta Velocitat (TAV) a Catalunya. Pel que sembla, no serà fins l'any 2012 que entrarà en funcionament des de Barcelona a l'Estat francès... Suposant que aquest cop es compleixi el termini (que ja és molt suposar), haurà passat una generació. És així com ha de funcionar aquest país? Si el problema és el pas per Barcelona, el poden evitar fent-lo circular pel Vallès, amb un enllaç en tren llançadora. Potser no hi viatjarem mai, en TAV, però ens agradaria veure'l acabat algun dia.

Día de las Fuerzas Armadas

Diumenge passat es va celebrar el "Día de las Fuerzas Armadas" a l'Estat espanyol, concretament a León. Per a un independentista s'hauria de tractar d'una exhibició condemnable, pel comportament històric d'aquest l'exèrcit i pel nacionalisme d'Estat que representa. De fet, fa uns anys ja vam tastar les botes de la Policia Nacional espanyola en una manifestació de protesta contra un acte similar. Però actualment, i mantenint les mateixes conviccions nacionals de llibertat per al nostre poble, no sentim el mateix rebuig davant una desfilada militar. Per què? Doncs per exemple, per declaracions com les que fa un dels principals il·luminats del planeta, Mahmud Ahmadineyad, que es proposa disposar de tecnologia nuclear per destruir l'únic estat democràtic de l'Orient Pròxim, Israel, com a primer pas per arribar fins vés a saber on. Com també ens preocupa la voluntat expressada i atemptats consumats per una organització terrorista com Al-Qaida, que pretén estendre el feixisme islamista fins a Europa, i que utilitza Catalunya com a base d'operacions. Amb un panorama com aquest, quin estat democràtic es pot permetre prescindir d'unes forces armades? Cap. Per això, mentre Catalunya no sigui un país independent, amb capacitat per defensar-se de potencials enemics exteriors, preferim que l'exèrcit espanyol continuï existint. En ple segle XXI, i dins de la Unió Europea, ja no imaginem els tancs espanyols patrullant pels nostres carrers per reprimir la voluntat política que expressem democràticament els catalans, per exemple en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. I en canvi, sí que veiem altres amenaces potencials als nostres drets i llibertats individuals i col·lectius, començant per un de tant bàsic com la pròpia seguretat.

Eleccions municipals: una anàlisi diferent

L'anàlisi nacional dels resultats de les darreres eleccions municipals continua a primera plana de tots els mitjans de comunicació. I en aquest context, creiem que s'ha oblidat massa aviat el guanyador d'aquestes passades eleccions: l'abstenció. Per què ho diem això? Doncs perquè ara tothom se centra en els pactes i les seves conseqüències, o en les pèrdues de vots que ha tingut ERC cap a l'abstenció, però ningú recorda la clatellada que els votants han fotut a tots els partits parlamentaris sense excepció. De fet, qui més pèrdues ha tingut ha estat el PSC (- 1.8%), seguit d'ICV (-1.3%), PP (-1.2%), ERC (-1.1%), essent CiU l'únic que ha pujat (+0.8%). Però en vots absoluts han baixat tots cinc partits, i qui més regidors ha perdut ha estat CiU, sobretot pels guanys d'ERC i PSC en pobles mitjans i petits.

Podem concloure, per tant, que molts votants han girat l'esquena als seus candidats municipals, i com era d'esperar no han fet cas a consignes d'àmbit nacional. Per què? Doncs perquè la gent vota, sobretot, en clau local. Per exemple, no és casualitat que CiU hagi guanyat a Tortosa, ni que el PSC ho hagi fet a Lleida, o que ERC arrassi a Manlleu, mentre el PP incrementa suports a Badalona. Com tampoc hauria d'estranyar a ningú que la Plataforma per Catalunya esdevingui segona força a Vic. Tots aquests resultats responen a dinàmiques locals, i no estem parlant de pobles petits, sinó que trobaríem encara més municipis de més de 20.000 habitants on els resultats no segueixen la tònica general.

Què volem dir amb això? Doncs que cal relativitzar la influència que la dinàmica nacional té als municipis. Si bé és cert que les dades generals demostren una certa alienació política dels votants amb els partits, això no és cap tendència irrefrenable, cap destí inevitable. I si bé el sistema electoral actual és millorable, tampoc es pot atribuir automàticament l'abstenció a aquest sistema i al model de pactes que comporta, perquè trobaríem exemples actuals i històrics d'elevadíssima participació. Més aviat, la culpa de l'abstenció és dels candidats corresponents, per la seva incapacitat de motivar el vot. Si, com en els casos que hem esmentat més amunt, els candidats haguessin parlat dels problemes que afecten a la gent, i els haguessin donat respostes i propostes, els resultats haguessin estat uns altres. I la participació també.

Malta: un paradís proper

Arribar i trobar-te una gent amable, de tarannà britànic, però de cultura mediterrània. Les cases i els cotxes, sovint amb les claus al pany, per fora i a la vista de tothom. Banyar-se al mar deixant la cartera, la bossa de mà, les càmeres de video i de fotos, el passaport... en una platja plena de gent desconeguda, sense vigilància. Menjar bé qualsevol lloc, amb una cuina propera a la italiana, i amb quantitat i qualitat. Ser ben atesos per tothom, sense excepció. Rebre ajuda, indicacions i el que convingui per part de desconeguts, oferint-se a tu sense voler absolutament res a canvi (i ofenent-se si els ofereixes quelcom). Gaudir d'un clima agradable, d'uns paisatges fantàstics, d'un patrimoni divers, i d'una tranquil·litat envejable. Parlar amb una gent pausada, amb una curiosa llengua d'orígens múltiples (àrab, italià, anglès...), gràcies a l'anglès que tenen com a segona llengua. Sortir de l'illa i que, a diferència de molts altres aeroports, com el de Barcelona, allà sí que et facin un control exhaustiu per volar amb seguretat. Això són les illes de Malta i Gozo. Unes illes que van ser durant mesos la darrera línia de resistència contra el nazisme, durant la II Guerra Mundial, i que van patir-lo com els que més. Un país que, ara, l'il·lustre ministre espanyol que més immigració il·legal ha propiciat a Europa, Jesús Caldera, s'atreveix a menysprear i acusar de qualsevol cosa. Si bé seria correcte que Malta acceptés immigrants il·legals temporalment per qüestions humanitàries (si fos possible), el que no pot fer és assumir la mala o inexistent política migratòria de la Unió Europea. Malta no pot actuar com l'Estat espanyol, que fomenta la immigració il·legal a escala continental i després es lamenta de les seves conseqüències, començant per les humanitàries.

El canvi s'imposa a Tortosa

Des de feia temps, i com vam comentar en un post anterior, es veia venir un canvi a Tortosa. Davant l'abandonament que pateix la nostra ciutat, la paciència dels ciutadans té un límit, i ahir es va fer palès en les eleccions municipals. Ferran Bel ha canalitzat aquesta voluntat de canvi, situant-se a tocar de la majoria absoluta i molt per davant de Sabaté. La resta de resultats també es poden explicar per aquesta voluntat de canvi: ERC resisteix l'estirada convergent gràcies a la renovació, cosa que no aconsegueix fer el PP (amb un regidor menys), ICV perd un regidor arrossegat per la fidelitat a Sabaté, i Franquet desapareix del mapa polític de la ciutat. Conclusió: els tortosins no només volem un nou govern, sinó també una nova classe política, que doni respostes a les necessitats de la ciutat. Els resultats d'ahir posen a l'Ajuntament diverses cares noves, no només de CiU, sinó també d'ERC i d'ICV, i en treuen moltes que ja han complert la seva etapa. Ara esperem que no ens decebin, i cobreixin les expectatives que els ciutadans hem dipositat en ells.

Cotxes sense carnet, quads, i fraus de llei

Des de fa un temps, s'estan popularitzant els cotxes que es poden conduir sense carnet, com si fossin un ciclomotor. De fet, s'estan estenent tant que n'han aparegut models diversos, i fins i tot de tipus furgoneta! El resultat és que persones que no tenen carnet de conduir, o que l'han perdut per motius diversos, circulen pels nostres carrers i carreteres amb vehicles que són un perill públic. I ho són no només per les característiques del trasto en sí, sinó també dels conductors: si no poden conduir un cotxe, per què se'ls deixa anar amb vehicles similars? No representa això un perill tant per a ells com per als altres conductors i vianants? Però aquesta no és l'única novetat que ha aparegut en els darrers temps a les vies del país. També s'hi ha d'afegir la proliferació de "quads", admesos legalment com si fossin tractors. El fet és que la major part dels seus propietaris els utilitzen sobretot per fer el "fantasma" davant dels conciutadans, molestant amb el seu soroll en entorns urbans, i arribant a 100 km/h quan en realitat no haurien de passar de 45. Això, sense donar-los cap funcionalitat pròpia de terrenys rurals, exceptuant quan es dediquen a destrossar marges i espais naturals. Algun dia caldrà controlar aquests artefactes perquè, tant un cas com l'altre, no deixen de ser una mena de frau de llei.

Suport als Mossos

Des de fa unes setmanes, hi ha oberta una mena de campanya de desprestigi contra la policia catalana, els Mossos d'Esquadra. Que si pressumptes maltractaments per aquí, que si ús de punxons per allà, que si manca o excés d'actuació per una altra banda, etc, etc. Una campanya en què, tot s'ha de dir, la pròpia conselleria d'Interior no ha tingut un paper gaire afortunat. Per això, no podem estar de dir des d'aquí que estem contents de la nostra policia, amb tots els defectes que pugui tenir, com qualsevol altra. És evident que ningú és perfecte, i que es poden haver comès errors, però no per això es pot acusar els mossos de tenir un nivell de professionalitat menor que d'altres cossos policials. El que passa és que, en aquest país, la pressumpció d'innocència dels delinqüents no sembla aplica-se en el cas dels agents, als quals sovint s'acaba acusant sense criteri. El discurs del progressisme mal entès, de la manca de responsabilitats, ha portat a determinats mitjans a fer més cas al que diuen els qui infringeixen la llei, que no al que afirmen els qui ens han de garantir el seu compliment. Esperem que els agents de la policia catalana, que fan una feina tant necessària com perillosa, mantinguin el reconeixement que alguns els volen treure. I alhora, evidentment, desitgem que acabin ben aviat el seu desplegament complet al conjunt de Catalunya.

Tortosa: panorama electoral

Les eleccions municipals són a tocar i, malgrat els missatges que es donen des de Barcelona, els ciutadans votarem als candidats i propostes que considerem millors per al nostre municipi. A nosaltres ens pertoca escollir el govern de Tortosa, la ciutat que estimem i que voldríem molt millor que no és ara. I creiem que ja n'hi ha prou de queixar-se inútilment de les mancances de la ciutat: el que cal és anar a votar. No us direm per qui dipositarem la papereta, però si que us volem explicar el panorama que veiem. És el següent, per ordre de vots del 2003.



Joan Sabaté (PSC). Si bé després dels primers quatre anys encara no es podia valorar si seria un bon alcalde, amb els vuit anys que porta actualment ja és possible fer-ho. I lamentablement, creiem que no ho és. Deixant de banda el pavelló de Remolins, la ciutat no ha resolt cap dels grans dèficits que té, i en general s'han accentuat les mancances en necessitats bàsiques: estat dels carrers i les voreres, seguretat ciutadana, neteja, parcs infantils, escoles bressol, equipaments esportius, etc. Si a això hi afegim la greu manca de renovació (gairebé tots els regidors actuals repeteixen), i que no van saber ni acomodar el seu fitxatge més important (l'excel·lent Dra. García), les expectatives que presenta el PSC són realment negatives.



Ferran Bel (CiU). D'entrada, seria l'opció lògica de canvi a la ciutat. Ha fet una llarga precampanya, també des del Consell Comarcal, i i ha aconseguit visualitzar-se com a alternativa a Sabaté. L'únic problema que té Bel és el seu partit, perquè igual com el PSC d'ara, tampoc va resoldre els dèficits històrics de la ciutat quan governaven. Caldrà veure si Bel continua formant part de l'antiga classe política tortosina, com semblaria per una part de les persones que van a la llista, o bé si realment aconsegueix desmarcar-se de la manera de fer política que ha imperat en les darreres dècades a l'Ajuntament. En qualsevol cas, però, d'una cosa n'estem convençuts: no li costaria gaire ser millor alcalde que Sabaté.



Antonio Faura (PP). Malgrat la seva intenció inicial, Faura ha hagut de repetir al capdavant de la candidatura, bàsicament perquè no han trobat cap alternativa. Això ja diu molt de com està aquest partit, que fins al conflicte pel transvassament formava part de la "primera divisió" ebrenca juntament amb CiU i PSC. Aspectes nacionals a banda, es tracta d'una candidatura feta a última hora, de qualsevol manera, amb membres que hi són gairebé per força, i amb gairebé nul·la visibilitat pública. Vaja, tota una garantia de les seves poques ganes de treballar per Tortosa.



Josep M. Franquet (FIC). Si alguna cosa ha caracteritzat l'Ajuntament de Tortosa dels darrers anys, han estat la manca d'estabilitat del govern, i l'aparició de les llistes encapçalades per Franquet i Lluesma el 2003. Ara s'han unit per presentar una alternativa independent, però la conseqüència ha estat que la seva llista és la menys renovada de totes. Així, amb un munt de gent ja coneguda situada als primers llocs de la llista, i amb Franquet al capdavant, no els pronostiquem cap gran resultat.




Ricard Forés (ERC). Si bé la seva elecció va sorgir d'unes disputades primàries a la secció local del seu partit, ha estat capaç d'aglutinar la immensa majoria de la militància, confirmant una renovació que era imprescindible perquè la candidatura d'ERC millorés resultats a Tortosa. En ser elegit, Forés era gairebé un desconegut, però ha sabut corregir aquest punt de partida amb una llarga precampanya que li ha permès donar-se a conèixer tant o més que d'altres candidats consolidats. Ell, però, no és l'única novetat de la llista, sinó que hi ha moltes més cares noves, i poden convertir-se en una de les sorpreses. Governin amb qui governin, o si estan a l'oposició, hauran de respondre a les expectatives d'un aire nou a la ciutat.



Jaume Forcadell (ICV). Com en el cas de Forés, Forcadell també es presenta per primera vegada com a candidat. Si bé ja havia format part de la candidatura anterior, la resta de la llista ha estat bastant renovada, encara que això deu ser fàcil d'aconseguir quan es tenen pocs regidors. Temes nacionals a banda, ICV de Tortosa també podria considerar-se una opció de canvi gràcies a la seva renovació interna, però tenen un problema: la seva obsessió per pactar amb el PSC. Seria lògic el seu plantejament en una ciutat ben governada, però no s'entén que vulguin mantenir fidelitat als socialistes en les circumstàncies actuals, i amb el mal que històricament ha fet Sabaté a ICV.



No entrarem a comentar les altres opcions perquè, amb tot el respecte per a la voluntat popular i pels seus candidats, és altament probable que es llencin aquests vots en no aconseguir representació. I no ho creiem només perquè no tinguin el que s'anomena "espai polític" a Tortosa, sinó sobretot perquè no disposen de gaire gent al darrera, cosa que els porta a presentar candidats que no tenen cap relació amb la ciutat...

Part natural, un retorn al passat

Posem pel cas que, davant una intervenció quirúrgica, el pacient demanés ser operat sense anestèsia, com en el passat, amb el patiment i riscos que això comporta. Doncs un comportament similar és el de les defensores del part natural, amb la diferència que no estem parlant d'una operació, sinó d'un procés natural com és la culminació de l'embaràs i el naixement de la criatura. Qualsevol metge sap que els "parts naturals" representen riscos innecessaris tant per a la mare com per a la salut del nadó. Si les complicacions apareixen, aquests riscos només es poden paliar quan, malgrat la voluntat inicial de la mare, s'abandona el part a l'estil del paleolític per fer una intervenció mèdica que resolgui la situació. I per això, per disminuir els riscos que assumeixen l'1% d'embarassades que opten pel "part natural", el Departament de Salut preveu que a cada regió sanitària hi hagi un hospital preparat per atendre aquests parts. Ens sembla bona la idea, perquè els nadons no tenen cap culpa de les bajanades que passen pel cap a determinats pares. Però faltarà que aquest 1% vulgui parir allà i no a casa, i que accepti la intervenció mèdica quan no hi hagi alternativa. Ja voldrien les pobres mares del Sudan gaudir d'aquests avantatges en els seus "parts naturals"!

Els immigrants ja són ciutadans... d'un altre Estat!

Com cada vegada que vénen eleccions, hi ha qui proposa que els immigrants tinguin drets de ciutadania. Però aquest plantejament és erroni d'entrada, perquè aquestes persones ja són ciutadans... d'un altre Estat! Per tant, els immigrants ja compten amb drets ciutadans, entre els quals el de vot, si és que aquest existeix en el seu país d'origen. I, si bé en el nostre país els dóna accés a tots els drets socials i laborals com a qualsevol, el que no s'ha d'oblidar és que el dret de vot està vinculat intrínsicament a la ciutadania (amb les extensions que s'estableixin per tractats internacionals). Per tant, aquells que reclamen el dret de vot als immigrants, han de recordar que aquests ciutadans ja tenen dret a votar als seus països i, si no són Estats democràtics, poden lluitar perquè se'ls reconegui com hem fet aquí des del segle XIX. Això, o bé esperar que compleixin els requisits per accedir a la nostra ciutadania, entre els quals se suposa un mínim d'integració social. A partir d'aquest moment és quan es convertiran en un ciutadà més del país d'acollida, un conciutadà com qualsevol altre, com ja han aconseguit molts antics nouvinguts.

L'escolarització extensiva, una bona opció

Un recent estudi ha conclòs el que ja sabia gairebé tothom qui treballa en el món educatiu: que el nombre d'alumnes d'origen immigrant en una aula és inversament proporcional al rendiment que s'hi assoleix. I això no hauria de tenir cap connotació políticament incorrecta: és una evidència deguda a la menor formació rebuda en els països d'origen, al trasbals del procés migratori i, sobretot, a les dificultats lingüístiques inicials. Les dificultats són especialment evidents a partir d'un determinat "ratio" d'alumnes amb aquestes necessitats educatives especials, que els autors de l'estudi situen al voltant del 6% del total d'alumnes. I és que, per facilitar l'adaptació ràpida dels nouvinguts, i el correcte seguiment de la formació per part dels autòctons, no és recomanable superar aquest percentatge. Tothom sap que, a data d'avui, és pràcticament impossible aconseguir aquest nivell del 6% en molts municipis, però caldria evitar que alguns centres públics acabin quadruplicant aquesta xifra, com succeix actualment. Per això són interessants les polítiques d'escolarització extensiva aplicades a zones com Osona i el Pla de l'Estany: la distribució d'aquests alumnes entre tots els centres sufragats amb fons públics. Una manera adequada de tractar el problema, assumint que existeix, i que ha estat impulsat i assumit per la gran majoria de forces polítiques d'aquestes comarques. Esperem que s'acabi imposant al conjunt del país.

Sí als blocs electorals

Ara que tornem a estar en campanya electoral, els mitjans públics tornen a oferir-nos la informació dels diferents partits en "blocs" electorals delimitats. I, altra vegada, alguns periodistes tornen a malgastar el temps repetint insistentment que estan en conta d'aquest sistema, i que per això no firmen les notícies. Doncs que no les firmin, i deixin d'atabalar-nos, si-us-plau! En el fons, que els mitjans pagats amb fons públics delimitin el temps en funció de la representativitat dels partits, és una garantia perquè tots apareguin en funció de la legitimitat social que tenen. Si no fos així, quin seria el criteri periodístic? Doncs l'habitual: apareixeria qui fes la declaració més estripada i fora de to, qui fes la proposta més "alternativa" i, en definitiva, qui donés una imatge més cridanera, perquè aquests són els criteris periodístics més utilitzats actualment, molt per davant de l'interès real de les propostes. Això, sense entrar a considerar les preferències i obediències polítiques que demostra una part d'aquest col·lectiu. En conseqüència, els blocs electorals es poden acceptar com a mal menor, malgrat que tampoc siguin una gran solució. I els periodistes, un cop ens han donat a conèixer la seva legítima postura sobre el tema, haurien de recordar que no són el centre del món. Perquè en el fons, quan ens repeteixen el mateix missatge sistemàticament, demostren que no fan més que mirar-se el melic.

Ens hem traslladat!

Per qüestions pràctiques, ens hem traslladat aquí procedents del Blocat: http://votant.bloc.cat/. En el procés, hem inclòs tots els posts publicats des del dia 1 de maig. Aquells qui vulguin consultar els 93 posts anteriors poden fer-ho a la web antiga.

Catalunya, a la cua de l'Estat espanyol en despesa sanitària

Cada dos per tres, hi ha qui alerta del descontrol de la despesa sanitària. Aquestes alertes poden estar molt bé si serveixen per racionalitzar la despesa en àmbits com els medicaments (mitjançant genèrics), però no pas si es converteixen en excusa per a tot tipus de limitacions tant en serveis bàsics com en personal. El més curiós i interessant del cas, però, és que la despesa sanitària pública de Catalunya és històricament de les més baixes de l'Estat. Recentment, s'ha publicat un estudi que torna a posar de manifest fins a quin punt és greu aquest dèficit històric que patim al nostre país. Si ens fixem en els euros per càpita, que és el que permet fer comparacions entre territoris, Catalunya gasta 783 ¬ per habitant, ocupant el 15è lloc d'entre les 17 comunitats autònomes de l'Estat, lluny dels més de 1.000 que es gasten a Extremadura. Es tracta de dades de l'any 2003, que és fins on arriba l'informe acabat de publicar. Però pels dèficits que contínuament apareixen, i que ahir mateix va posar de manifest el Col·legi de Metges, suposem que la xifra no deu haver variat gaire des de llavors. I un país seriós, que es preocupa per la salut dels seus ciutadans, no s'ho pot permetre.

França enterra el maig de 1968

Alguns mitjans donen un missatge ben simple respecte les eleccions a l'Estat francès: la dreta ha guanyat. Ara bé, la qüestió és més complexa del que sembla, perquè el que ha guanyat és un canvi de més profunditat, que en aquest cas ha encapçalat un candidat de dreta. Però no necessàriament havia de ser així. Qui diu que controlar la immigració, lluitar contra la inseguretat, impulsar polítiques de família o donar valor a l'esforç personal, per exemple, siguin plantejaments necessàriament de dretes? És ben evident que en aquest cas qui els ha impulsat és un candidat conservador, i que en part es tracta d'arguments que sovint utilitzen els partits de dretes perquè les classes mitjanes i els treballadors els votin. Però ningú diu que aquestes propostes siguin contradictòries amb l'impuls de la sanitat i l'educació pública, de les ajudes socials, de l'ajut al desenvolupament, etc, etc. Per tant, també els hagués pogut encapçalar la candidata socialista, com ha intentat parcialment, malgrat que no s'ha pogut desfer de la seva imatge inconsistent, dels lastres del passat, i de les ganivetades del seu partit. Quines són les prioritats dels votants, doncs: els valors sorgits del maig del 1968, fa gairebé 40 anys, o els problemes reals d'avui? La segona opció, és clar. Per això el debat polític ha estat seguit tant intensament, perquè se n'ha parlat. Per això els índexs de participació han estat brutals, perquè els candidats s'han posicionat. I per això ha guanyat Nicolas Sarkozy, perquè ha estat capaç de canviar un discurs antic per afrontar les demandes dels francesos, mentre que Segolène Royal no ho ha aconseguit.

Enquesta a Tortosa: anàlisi i valoració

Aquells qui tenen un cert coneixement en estudis d'opinió, deuen haver al·lucinat en veure les enquestes electorals que ha publicat el darrer número de la Veu de l'Ebre, realitzades per l'empresa Infortècnica. Intentarem explicar-nos perquè tothom ho pugui entendre. Totes les enquestes que publiquen els mitjans deixen bastant a desitjar, fins i tot els d'àmbit nacional, però aquest cas és espectacular: manca de característiques socials dels enquestats, manca de record de vot en les anteriors eleccions municipals, manca de creuaments entre variables... I no sembla precisament que s'hagin ocultat preguntes, sinó que aquesta és la línia pròpia de l'empresa que fa l'estudi, com es pot veure a la seva web: enquestes amb un nombre de preguntes limitat i amb informe escàs, per poder ajustar així els preus. En conseqüència, que a ningú li estranyi les projeccions de regidors: les han realitzat aplicant el vot directe declarat pels enquestats, sense poder assignar indecisos ni tenir en compte tendències, perquè no disposen del record de vot. Així ho han fet en l'enquesta d'Amposta, i així ho han fet a la de Tortosa. Amb una única i escandalosa excepció: ERC. Mentre en tots els casos la projecció que s'ha realitzat s'ajusta a l'única dada de què disposen els tècnics (la intenció de vot), que l'empresa trasllada sense manies a una projecció sobre vot emès, a Tortosa passa un fenomen paranormal. Curiosament, ERC creix un regidor menys del que correspon segons el vot directe i el projectat per l'empresa, i fins i tot s'atreveixen a deixar als republicans una "forquilla" de 2-3 regidors, quan en correspondrien 4 segons el vot que preveu el mateix estudi! Mentrestant, al PP li assignen directament un regidor més del que pertoca a la projecció de vot (podeu fer els càlculs a la següent web). Si qui ha decidit la projecció ha volgut tenir en compte el "vot ocult" del PP, per què han rebaixat 1-2 regidors a ERC (que tot i això creix!), i no a les altres opcions? Quin criteri s'ha utilitzat, si no compten amb una dada tant bàsica com el record de vot de 2003? Amb tot això, no volem dir que la projecció no s'acabi complint (no ho sap ningú), ni tampoc que hi hagi cap mala fe al respecte, però estaria bé que quan es fan enquestes, es facin més seriosament. Més que res, perquè no costa tant si s'hi posa una mica de voluntat.

Les farres, que cadascú es pagui la seva

Quan els ciutadans paguem impostos, volem que se'n faci un bon ús. Per això cal gastar els calés públics en àmbits d''interès general: sanitat, educació, seguretat, pensions... En el cas de la cultura, però, l'interès general és més qüestionable, perquè la gent no en fa un ús obligat. Potser sigui necessari mantenir museus i biblioteques, invertir en jaciments arqueològics, subvencionar determinats projectes que comencen, o recuperar la cultura tradicional, per exemple. Però quin sentit té subvencionar esdeveniments "de masses"? No hauria de ser autosuficient una festa que fa anys que existeix, i que mou desenes de milers de persones? La Feria de Abril a Catalunya, independentment que no sigui cultura catalana, hauria de subsistir per si mateixa. Com un gran club de futbol o un macro-concert. Ara, després d'anys sobre la taula, finalment la Generalitat s'ha decidit a retallar les ajudes a aquesta macro-festa, una línia en què cal aprofundir perquè s'espavilin pel seu compte. Perquè... que algú ens subvenciona a nosaltres les entrades al cinema o a la discoteca??? Les festes i les farres, que cadascú es pagui la seva.