Potser per l'increment de natalitat dels darrers temps, provocat sobretot pels fills del "baby boom" dels 70, darrerament s'ha posat de moda el son dels infants. Ara tothom és expert en el tema, i apareixen personatges de tot tipus defensant la seva teoria. Sense anar més lluny, ahir a la tarda entrevistaven a RAC1 l'autora d'un llibre que aposta per no deixar plorar els nadons. Segons la teoria d'aquesta senyora, no s'ha de deixar plorar els nens... Doncs nosaltres no som psicòlegs pediàtrics, però us ho podem ben assegurar: deixar-lo plorar ens ha anat com oli en un llum. Els primers 3 mesos van ser una autèntica tortura, amb sons que no duraven més enllà de les 2-3 hores. Però a partir dels tres mesos, vam aplicar la fórmula: que plorés. Si està ben alimentat, no té calor ni fred, no està malalt, no s'ha cagat, etc, el que vol és simplement cridar l'atenció. I, per tant, no se li ha de fer cas, perquè així aprengui que toca dormir. Els primers dies són durs, perquè cal resistir el seu xantatge lacrimal des de l'habitació. Però passada una setmana, el procés d'aprenentatge va donar fruits. I des de llavors, totes les nits s'adorm en menys de 2 minuts des del moment en què se'l posa al seu llit, encara que estigui ben despert. No tothom té aquesta sort, i no sabem si durarà amb el temps. Però de moment nosaltres hem pogut tornar a recuperar la vida normal de 10 de la nit a 7:30 del matí.