Invasió

Hi ha dies que no sabem en quina ciutat vivim. Ahir mateix, passejant per la fira de Ferreries, o aquesta tarda de diumenge, jugant al parc infantil, ens dóna la sensació de ser estrangers a casa nostra. I això que no vivim en un barri on la immigració sigui majoritària... de moment. Potser hi hagi gent que consideri acceptable aquesta situació, però nosaltres no trobem normal que, caminant pel carrer, et trobis més estrangers que gent del país. Si bé tenim relació amb alguns d'ells, com per exemple una parella romanesa que manté una vida integrada al barri, hi ha col·lectius que, sigui pel nombre o pel seu origen, fan la vida pel seu compte. Estem davant la formació de societats paral·leles, comunitats segregades. I és que amb un 2% d'immigració es pot aconseguir l'assimilació. Amb un 4%, potser s'arribi a la integració. Amb un 8%, es pot experimentar alguna cosa similar a la idolatrada "multiculturalitat". Però amb les xifres actuals, oficialment del 26'7% i pujant, simplement ens ve una paraula per qualificar la situació: invasió.

L'endemà del 9-M

En teoria, el poble no s'equivoca mai. És una teoria una mica infantil, perquè històricament trobaríem exemples d'eleccions en què els votants es van equivocar. En tot cas cal assumir els resultats, i extreure'n conclusions. Sense voler aprofundir-hi gaire, així és com ho veiem d'entrada:

1a. Els ciutadans de Catalunya semblem masoquistes. És lògic que a Madrid o València es valori la bona gestió del PP. És lògic que a Andalusia o Extremadura es valori la del PSOE. A Catalunya, on no tenim molts dels serveis que tenen en les comunitats anteriors, i després de 4 anys de maltractament socialista, ho celebrem donant la Presidència a ZP, simplement per por al PP. És aíxí: si Catalunya fos independent, Rajoy governaria Espanya.

2a. La federació de CiU ha aguantat la bipolarització. Cal reconèixer que té mèrit, sobretot tenint en compte la seva millorable campanya electoral. Han sabut transmetre que defensarien Catalunya independentment de qui guanyés, i que si calia pactarien amb el PP. A veure com gestionen ara la seva capacitat de decisió...

3a. Aparentment, el PP continua estancat a Catalunya. Diem aparentment, perquè a moltes ciutats grans ha superat CiU com a segona força. I el dia que la participació baixi, o que presentin una oferta menys agressiva per als catalans, poden fer l'estirada que ara no han aconseguit.

4a. ICV-IU té un votant pràctic: si per evitar el PP cal votar PSOE, no és necessari votar un tercer. Això, sumat un sistema electoral criminal, dóna com a resultat que amb 1 milió de vots et toquin 2 miserables diputats. I no cal que esperin una reforma electoral, perquè als 2 grans ja els va bé tal com està.

5a. I per últim hem deixat el cas del nostre partit, d'ERC, perquè és digne d'estudi. L'esquerra independentista té un repte en sí mateixa, que és el seu electorat. Són votants exigents, molt exigents. A diferència d'una part important dels votants d'altres partits, com els socialistes, molts electors d'ERC no en fan prou amb un simple somriure per a votar. La qüestió és: què volen els votants d'ERC?


PS: Hi ha una ombra que ho ha embrutit tot: l'atemptat de divendres. Fa la desagradable sensació que, si el 2004 va "guanyar" les eleccions Al-Qaida, el 2008 les haurà "guanyat" ETA.

No a l'avortament indiscriminat

Ahir es van conèixer més detalls sobre el cas de les clíniques de Barcelona investigades per avortaments voluntaris irregulars. Segons les diligències judicials, se'n practicaven a fetus SANS de fins a 7 o 8 mesos, sense cap mena de justificació, basant-se en informes psiquiàtrics signats sense que el metge hagués ni vist la pacient. Davant d'això, siguem dones o homes, ateus o creients, d'esquerres o de dretes, no es pot entendre que hi hagi qui ho justifiqui, i que denunciï "persecució" o vulneració de "drets de les dones". Ho sentim, però arguments així no s'aguanten per enlloc. Una cosa és defensar un llei de terminis, que és un assumpte discutible, i una altra de ben diferent és justificar crims contra infants que haguessin pogut néixer i sobreviure perfectament. Davant casos com aquests, qualsevol que al·legui el "dret al propi cos" hauria de posar-se vermell, com a mínim. Que cal modificar la llei de l'avortament? És possible que sigui necessari en algun punt, com per exemple per tenir en compte les malformacions que es detecten en fases avançades, com el cas d'una parella ebrenca que va donar a conèixer TV3. Permetre avortaments voluntaris de nens completament sans i en edat de sobreviure? De cap manera. Això hauria de ser rebutjat per qualsevol persona amb un dit de front.

PS: Posats a triar, en la manifestació d'avui a Barcelona haguessin pogut triar un lema més adequat. Per exemple "Prou discriminació a la feina" o "Nosaltres volem parir, però també treballar".

Misèria i covardia

Tot atemptat és antidemocràtic i inhumà, sigui contra qui sigui. Assassinar una persona del carrer, un treballador qualsevol, sense escorta, i davant de la seva dona i una de les filles, només pot ser propi de miserables i covards.

Home discriminat

Ara mateix, diumenge al vespre, qui escriu aquest post és un home que té la dona treballant. No és estrany: ella té una feina tant qualificada com la meva, que a més a més l'obliga a estar 24 hores de guàrdia al voltant de 5-6 dies al mes. Sumant les jornades que ella està de guàrdia, i la resta de dies de l'any, un servidor s'encarrega de més de la meitat de les tasques domèstiques. Vesteixo el nostre fill, li dono de menjar, li canvio els bolquers, el porto a l'escola, el passejo, hi jugo, el faig adormir... També cuino, netejo, ordeno, m'ocupo de la roba, etc, etc. Tot plegat, ben feliç de poder-ho compaginar amb la meva feina, tot i que també porta la seva complexitat. D'aquí a una setmana hi ha eleccions, i tots els partits sense excepció han fet propostes de discriminació positiva vers la dona. La meva, per posar un exemple, cobra 100€ al mes per ser mare treballadora. Em sembla molt adequat incrementar les mesures de suport a la família, com ja hem dit anteriorment. Però: per què hi ha ajudes que les ha de cobrar ella? Sort que estem molt ben avinguts, perquè si no seria una injustícia. Més encara: per què sempre que es parla de "conciliar la vida familiar i laboral" es pensa en les dones? Que els homes no podem ocupar-nos de les feines domèstiques? D'acord que hi ha una dèficit històric, una realitat social desafavoridora per a moltes, i que alguna cosa s'hi ha de fer. Però s'hauria de poder enfocar de manera que, individualment, no sigui injust amb els homes que complim, amb escreix, els nostres deures.

Animalades a 12€ diaris

Segons dades de l'Associació Catalana de Municipis, el cost de mantenir un gos o un gat abandonat és de 12€ per animal i dia, comptant personal, menjar, neteja, manteniment, etc. Diàriament, persones irresponsables abandonen una mitjana de 67 gossos i gats a Catalunya, que representen un total de més de 24.000 animals a l'any (dades 2006). Fent un simple càlcul, doncs, si s'apliqués estrictament la llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament, representa un cost de 105.000.000€ cada any. Què vol dir això? Doncs que per culpa d'alguns individus que abandonen animals, la resta de ciutadans hem de mantenir la seva irresponsabilitat. Algú s'imagina la quantitat de projectes per al desenvolupament que es podrien fer si es dediquessin aquests diners ONGs? Per posar un exemple, Intermon-Oxfam té uns ingressos anuals de 74'4 milions d'€, bastant per sota del que ens gastem a Catalunya en mantenir determinats animalons. No seria millor gastar aquests diners en ajudar les persones? Un segon exemple: amb els 12€ que costa diàriament mantenir un gos o gat, es podrien vacunar de la polio entre 8 i 10 nens africans. O el que és el mateix: al final de l'any, entre 70 i 87 milions d'infants. Més valdria que deixéssim de preocupar-nos per gossos i gats, com van fer ahir alguns a Barcelona. Ens cauen simpàtics, sí, però no oblidem que són animals, no persones. I mirant-ho fredament, com a mamífers són tant dignes i mereixedors de drets com les rates de claveguera que eliminem sense contemplacions.

Eleccions Generals: panorama electoral

Comença la campanya electoral i, com ja vam fer en les darreres eleccions municipals, volem fer-ne un petit anàlisi. No pretenem ser objectius, dit sigui d'entrada. Simplement és així com ho veiem.



PSC-PSOE
Després de la seva inesperada victòria fa 4 anys, ara esperen revalidar el govern. En principi, seria previsible que ho aconseguissin, perquè la tendència habitual dels votants és donar mandats d'almenys 8 anys. Si hem de qualificar aquesta legislatura, però, seria per considerar-la de "clar-obscurs". Per una banda, i amb aportacions d'alguns dels socis de govern, s'han tirat endavant polítiques importants d'interès social com per exemple el "xec-nadó" o la Llei de Dependència. Però per altra banda, no podem oblidar els disgustos que ens ha provocat aquest govern socialista. Ens referim, evidentment, al desengany que ens ha generat com a catalans, amb la retallada de l'Estatut i l'incompliment de la paraula donada. Però també al malestar provocat en altres àmbits, com per exemple en infrastructures o amb una política d'immigració pròpia d'una esquerra hippie allunyada del que haurien de ser els seus referents europeus.

CiU
En les passades eleccions van perdre bastants diputats, i seria desitjable que com a força nacionalista catalana no veiessin reduït el seu espai. Dit això, no acabem d'entendre el seu plantejament de campanya. Per una banda, Duran reivindica la possibilitat d'entrar al govern espanyol, cosa que no tindria perquè ser negativa per als interessos de Catalunya. No cal oblidar que fins i tot ERC va participar del govern de l'Estat durant la II República, i que la idoneïtat d'una decisió així s'hauria de valorar al final del mandat en funció dels resultats que se n'obtenen. Però per altra banda, durant l'absència temporal del cap de llista, aquests darrers dies s'han donat missatges totalment contradictoris: primer, que el govern de la Generalitat es veuria condicionat pels pactes a Madrid, i després, desmentint-ho i argumentant tot el contrari. Com a catalans, esperem que els seus votants no es vegin desorientats, perquè creiem que és imprescindible tenir el màxim de diputats catalans al Congrés, que no es perdin una vegada dissolts en grups parlamentaris espanyols.

ERC
L'any 2004, ERC va culminar un cicle d'un fort increment electoral, passant d'1 a 8 diputats. En aquestes properes eleccions és previsible que consolidi els resultats, malgrat que té en perill algun escó que va obtenir d'una forma molt ajustada (el seu segon diputat a Girona, per exemple, podria passar a mans del PP). Al llarg d'aquests quatre anys, ERC ha fet una evolució important, i no precisament cap allà on alguns els acusen. Va començar el mandat fent cessions en el procés de negociació del nou Estatut, aparcant l'independentisme a l'espera d'un acord amb l'Estat; però després del desengany de la retallada, ha acabat la legislatura reivindicant directament la independència. No cal dir que, com els votants de qualsevol partit, no estem d'acord amb totes les polítiques que defensen. És més, en alguns temes com l'avortament o la immigració hi discrepem, com sabreu si sou lectors habituals d'aquest bloc. Però sabem que són "els nostres", i com a catalans necessitem un grup parlamentari independentista fort a Madrid. Per això, com a mínim un de nosaltres dos votarà ERC.

PP
El PP es va deixar perdre les passades eleccions a nivell estatal. Si en comptes d'intentar negar l'evidència, haguessin assumit una defensa del país i promès no rendir-se davant el terrorisme islamista, creiem que haguessin guanyat les eleccions. Però són uns mesells, i van continuar fent girar el seu discurs en la mentida durant anys, i fins i tot després de la sentència de l'11-M. Ara, però, se'ls ha de reconèixer un mèrit: estan aconseguint portar la campanya cap al terreny en què se senten més còmodes, i que més els beneficia. Amb un discurs més moderat, centrat en l'economia, la immigració o la seguretat, estan donant missatges que molts votants volen sentir, inclosos molts electors d'esquerres sense una gran identificació partidista. Malgrat tot, el PP pateix d'un greu problema de credibilitat, i no només pel manteniment de líders com l'Acebes, que els fan perdre vots a cada segon que surten a la tele. El seu principal handicap és que ja haguessin pogut tirar endavant algunes d'aquestes propostes quan governaven, però no ho van fer. I a nivell de Catalunya, no cal dir que la seva proposta de segregacionisme lingüístic és motiu suficient per no votar-los ni borratxos de vi.

ICV-IU
Des de fa anys, ICV té una presència molt estable al Congrés, malgrat que en bona part és testimonial. A més, el sistema electoral estatal és especialment negatiu per a forces minoritàries com aquesta, ja que moltes desenes de milers de vots se'n van directament a la paperera. A Catalunya, per exemple, només està en condicions d'optar a algun diputat per Barcelona, mentre que a Tarragona, Girona i Lleida els seus votants tornaran a engreixar els percentatges que no aconsegueixen entrar en el repartiment d'escons. De fet, en les anteriors eleccions només va treure diputats a Madrid, Barcelona i València, i ara les disputes en aquesta darrera província no li auguren gaires opcions. Pel que fa al programa polític, si bé podríem compartir una bona part de les propostes socials que presenten, la seva obsessió per prioritzar determinats valors "progres" ens n'allunya inevitablement.

En definitiva, creiem que les properes eleccions ens presenten un panorama electoral relativament estable, i no esperem grans canvis en les correlacions de les diferents forces polítiques. Però dit això, no podem acabar sense fer una crida als votants catalans perquè vagin a votar. Mentre alguns catalanistes crítics fa temps que es discuteixen fórmules absurdes com els vots nuls, blancs, o abstenció, els espanyolistes no tenen cap mania a votar de manera absolutament acrítica. Si bé l'autocrítica sempre és bona, no ho és a l'hora d'anar a votar: quan es fa un vot en blanc o nul per queixar-te dels més propers, i n'acaben sortint afavorits els més contraris als propis interessos. I el mateix es pot dir de quedar-se a casa. Per això cal anar a les urnes, perquè no podem deixar els interessos de Catalunya en mans d'aquells que només creuen en Espanya. No oblidem les paraules de l'historiador Arnold J. Toynbee: "El major càstig per a les persones que no s'interessen per la política, és que seran governades per aquells que sí que s'hi interessen".

Flaixos (II)

Ahir va haver-hi l'enèsim accident a la N-340, amb 5 morts provocats per un accident frontal. Els ocupants eren de Badajoz, però han estat unes víctimes més de l'històric dèficit d'infrastructures que patim al nostre país. Ja vam comentar en el seu dia fins a quin punt que les decisions polítiques en matèria d'inversions són més importants del que sembla, al post L'espanyolisme mata.

Aquesta nit hem intentat seguir el debat electoral Solbes-Pizarro a Antena 3, però només ho hem aconseguit a mitges. És difícil aguantar gaire estona una dialèctica amb un nivell d'avorriment tant abismal. Però dit això, es va veure ràpidament que seria una clara victòria de Solbes, que ha apallissat un Pizarro clarament mancat d'experiència i preparació per al debat. Suposem que els assessors del PP prepararan millor a Rajoy quan sigui el seu torn.

Kosovo, Catalunya

Avui Kosovo declararà la seva independència, i segur que des de Catalunya molta gent s'hi emmirallarà. Com a independentistes, però, no compartim la tendència a admirar aquest cas. Si fem una mica d'història (wikipedia: aquí o aquí), veiem que Kosovo ha patit al llarg de segles diverses neteges ètniques, que l'han anat buidant de la majoria de població sèrbia que tenia a l'edat mitjana, fins a l'actual 5.3% de serbis davant de més d'un 90% d'albanesos. Des d'assassinats a deportacions massives, aquesta política va ser emprada primer per l'Imperi Otomà, i després pel Tercer Reich. De fet, en el primer terç del segle XX la majoria de la població encara era sèrbia, però la política nazi també s'hi va fer notar. Així, durant l'ocupació de la província, van ser assassinades 10.000 persones més i se'n van deportar 100.000, al mateix temps que s'hi enviaven colons albanesos. Mustafa Kruja, Primer Ministre albanès durant el període feixista, va afirmar el juny de 1942 que calia "netejar Kosovo de serbis, enviant-los a camps de concentració. Els pobladors serbis han de ser assassinats". I per si això no fos suficient, posteriorment el govern comunista no va permetre el retorn dels qui continuaven vius. Per tant, la independència de Kosovo pot ser el desig majoritari de la seva població, però no haurà sorgit d'un procés exemplar, precisament... Francament, i amb els seus defectes històrics, preferim emmirallar-nos en països com Escòcia.

Religió a la Universitat?

Avui hem quedat de pedra llegint aquesta notícia: "La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) crearà una escola de formació d'imans i de personal del moviment associatiu musulmà". Suposem que alguns individus suposadament d'esquerres, com el seu instigador i diputat del PSC Mohamed Chaib, deuen considerar-ho un èxit de la multiculturalitat. Però des d'un punt de vista laic només ho podem qualificar de barbaritat, i ens han vingut al cap un seguit de qüestions. Algú s'imagina que la UAB creés una "escola de formació de capellans i de personal del moviment associatiu cristià"? Per quin motiu els ciutadans hem de pagar el proselitisme religiós amb els nostres impostos? Qui i amb quins criteris triarà els participants? Tenint en compte que està finançat amb diners públics, suposem que hi podran assistir també les dones, no? No té altres prioritats on gastar els diners públics, la UAB? I per últim, per què coi es continua parlant amb religiosos per dirigir-se a la comunitat immigrant de països musulmans? És com si, per tractar amb ciutadans equatorians, s'establís com a interl·locutors els capellans.

Per cert, fa un parell de dies que s'ha reobert una nova polèmica impusada pels integristes. Què fan milers de musulmans protestant, entre d'altres, perquè es retirin imatges històriques de Mahoma de la Wikipedia? Hi ha problemes reals que els haurien de preocupar bastant més de cara a la seva imatge pública. Per posar un exemple, aquestes 180.000 persones tant sensibles es podrien dedicar a defensar els drets de les dones o a criticar el terrorisme islamista.

Obama dóna suport a Israel

A Internet hi ha un excés de webs sobre les eleccions presidencials als Estats Units, que podríem qualificar d'"infoxicació". Entre aquest magma, però, hem trobat una pàgina bastant interessant, que permet saber l'opinió de tots els líders nord-americans respecte els diversos temes, així com el seu historial. Per exemple, del que pot acabar esdevenint candidat demòcrata, Barack Obama, s'hi poden trobar els seus posicionaments, que habitualment no apareixen en els mitjans d'aquí. Per exemple, un parell de cites d'Obama respecte el conflicte al Pròxim Orient, que poden sorprendre algun desprevingut:

"Nobody has suffered more than the Palestinian people from the failure of the Palestinian leadership to recognize Israel, to renounce violence, and to get serious about negotiating peace and security for the region. Israel is the linchpin of much of our efforts in the Middle East."

"Our first and immutable commitment must be to the security of Israel, our only true ally in the Middle East and the only democracy. We must be consistent and we must include the EU and the Arab States in pressing for reforms within the Palestinian community."

És només un exemple, però bastant il·lustratiu. Esperem que, si aquest candidat assoleix el govern dels Estats Units, els qui tant l'enalteixen des d'aquí deixaran de criticar sistemàticament la política nord-americana, i tot allò que procedeix la principal potència democràtica occidental.

Artistes

Quan els polítics han de recórrer a intel·lectuals i artistes, és que van faltats d'idees pràctiques. De totes maneres, fins i tot en aquest cas hi ha diferències: Barack Obama ha aconseguit que moltes cares noves li donessin suport, i només cal veure l'impressionant vídeo del Yes We Can. Pel contrari, el PSOE ha repetit gairebé el mateix "elenc" que fa 25 anys que l'acompanya. Aquí els teniu, amb una adhesió final molt especial...

Boja dels gats de Ferreries

A la nostra sèrie preferida, els Simpson, hi apareix un personatge típic de la cultura occidental: la boja dels gats. El seu perfil és bastant clar: mestressa de casa, de mitjana edat, sense parents al càrrec, que troba en els animals en general i en els gats en particular el seu equilibri emocional. A Ferreries, com no podria ser d'altra manera, també tenim personatges d'aquest tipus. Sense anar més lluny, a la nostra mateixa illa de cases n'hi ha una, que complementa la seva particularitat amb un curiós sentit de l'estètica, que podríem qualificar de kitsch. Però si en gustos no hi ha res escrit, sí que n'hi ha en civisme. I estaria bé que, en comptes d'alimentar els gats del carrer Migdia, València, Paüls i de la Rambla Catalunya, se'ls emportés a casa seva, com fa aquesta altra. A veure si li faria tanta gràcia el merder que generen. Està molt bé que hi hagi gent que "estimi" els animals, però la resta de veïns no hem de suportar els costos de les seves aficions.

El PP, els progres i el vel

El PP i alguns "progres" estan fent un debat ben contradictori sobre la immigració, i en particular sobre el vel a les escoles. És ben curiós que un partit que s'ha passat anys defensant la religió a l'escola, ara proposi eliminar-la. I és igual de curiós que alguns que s'han passat dècades carregant contra la religió a l'escola, surtin defensant l'ús del vel. No cal dir que nosaltres estem d'acord en alliberar les alumnes d'aquest evident signe de submissió de la dona, malgrat el que diguin alguns hipòcrites que afirmen que les preadolescents l'escullen "lliurement". Però no només per això: també és important que els símbols religiosos desapareguin de l'espai públic per evitar que s'aprofundeixi la divisió entre comunitats que s'està establint al nostre país, un fenomen que alguns il·lusos qualifiquen de "multiculturalitat". Ara bé, el PP no és precisament un exemple a seguir en matèria de cohesió social, com demostren les seves propostes segregacionistes en matèria de llengua a Catalunya (avui, un nou capítol). I tampoc és un exemple de coherència: el descontrol en la immigració va començar quan ells governaven. Per tant, els del PP haurien de revisar el seu discurs, abans de fer propostes que són més pròpies d'un republicanisme laic, que de la dreta religiosa que realment representen.

El PP, contra Catalunya

Fa uns dies, el PP va presentar al Parlament la seva proposta perquè els alumnes de l'educació pública de Catalunya puguin escollir la llengua de les classes. Creuen que aconseguiran més vots amb una campanya per segregar lingüísticament els alumnes, fins i tot molts dels seus votants i càrrecs electes saben que és injusta. De fet, és molt probable que la majoria d'aquests votants a Catalunya estiguin satisfets amb la situació actual, que permet als seus fills aprendre el català, una llengua que els servirà per a la seva promoció social. Però bé, suposem per un moment que prevalgués una mena de "dret" individual a elegir l'idioma per cursar els estudis en funció de la llengua materna de l'alumne. Automàticament, apareix un "petit" problema: a Catalunya es parlen més de 200 llengües, que estan molt ben llistades en aquesta web. Llavors, per què als alumnes castellanoparlants se'ls ha d'atorgar el dret a estudiar en una llengua diferent a la pròpia del país, i no han de tenir aquest dret els alumnes tamazights o mandinka, per exemple? Ja sabem l'argument espanyolista que donaria el PP, però és evident que si volem un país amb un mínim de cohesió social, la llengua vehicular de l'educació ha de ser una. No 2 ni 50. A l'escola es forja en bona part el sentiment de col·lectivitat, i a ningú li ha d'interessar crear un país amb societats paral·leles, amb diferents comunitats segmentades. Es comença amb determinades propostes espanyolistes del PSOE, es continua amb propostes segregacionistes com la del PP, i no se sap on es pot acabar.

7 flaixos

1. Salvant les distàncies, el PSOE està cometent un error similar al del PP: no admetre la realitat. L'economia fa mesos que està entrant en desacceleració, i va camí de la recessió (inflació, atur, borsa...). Esperaran a després de les eleccions per reconèixer-ho obertament?

2. El PP ha decidit utilitzar la llengua com a arma electoral, atacant el català com a llengua pròpia i de cohesió social. Si tothom tingués dret a decidir en quin idioma cursar els estudis, d'on trauríem els mestres per ensenyar en les 200 llengües que es parlen a Catalunya?

3. Avui s'ha elegit Albert Sáez com a primer president de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) proposat per ERC. Sobreviurà enmig del corporativisme instal·lat a TV3? Li deixaran prendre les decisions necessàries per reflotar l'audiència? Que tingui sort!

4. Hi ha gent que confon el tocino amb la velocitat, o ser "transgressor" amb ser "d'esquerres": avui hi ha una manifestació a Barcelona contra la persecució dels avortaments il·legals. Si després van a protestar contra el deure de pagar impostos, jo també m'hi apunto!

5. Si en comptes d'haver-se detingut 14 pressumptes terroristes islamistes, haguéssin estat terroristes cristians, deixaríem que la Conferència Episcopal espanyola parlés en nom de tots nosaltres, fins i tot els ateus i agnòstics? Trobaríem normal que comencessin les rodes de premsa recitant la Bíblia? Els mitjans de comunicació farien el mateix tractament?

6. Als terroristes de Hamàs els importa un rave la població civil. Tant poc com a Hitler, que era perfectament conscient que exposava els ciutadans al bloqueig i als bombardejos aliats. El bloqueig de Gaza és una carícia en comparació, però: algú amb un dit de front qüestiona que els bombardejos dels aliats fossin necessaris?

7. Romano Prodi, a punt de llançar la tovallola. Algun dia Itàlia tindrà un govern mínimament estable???

Islamistes contra Catalunya

Com tothom sap, els temporitzadors i la metralla són dos elements imprescindibles a l'armari de qualsevol pacifista convençut. Això almenys és el que es dedueix de les paraules del vicepresident de "Papeles para Todos", Ibrar Bukhari, i del secretari general de l'associació paquistanesa de Barcelona, Mohammad Iqbal. Segons ells, els pressumptes terroristes detinguts són religiosos "no violents" que prediquen la "pau" de l'Islam, motiu pel qual les detencions són una equivocació. El que haurien de fer és callar. Fins i tot el conseller Joan Saura ha reconegut que Catalunya és objectiu terrorista, com també ho ha afirmat el ministre de l'Interior espanyol. Davant l'astorament d'alguns, s'ha evidenciat des de fa temps que, al nostre país, no li serveix de res haver encapçalat manifestacions de centenars de milers de persones contra la guerra a l'Iraq. Els islamistes no diferencien entre independentistes i espanyolistes, ni entre esquerres i dretes. El seu objectiu som tots: Occident, la democràcia, el laicisme, el progrés. I si bé és cert que els qui justifiquen la violència obertament són minoritaris (un 10%, si fem extrapolacions d'un estudi a nivell estatal), això significa que sumen desenes de milers de fanàtics. Un caldo de cultiu òptim que, combinat amb l'aquiescència d'alguns autòctons, està convertint les nostres ciutats en un autèntic niu del feixisme integrista.

Experiments

Massa sovint, la religió s'immiscueix en debats que haurien de ser purament ètics, com l'anunci del primer embrió clonat a partir d'una cèl·lula adulta humana. Però no serà en aquestes línies. Durant milers d'anys, abans de l'aparició de les civilitzacions grega o romana, els pobles del nord d'Europa van utilitzar un curiós sistema per determinar què era "persona" i què no ho era. Al cap de poc que el nen o nena haguessin nascut, tenia lloc una breu cerimònia per la qual l'infant era situat sobre la falda del seu pare (o pressumpte pare!), i a partir d'aquell moment era considerat "persona". Si no es passava aquest tràmit, al nadó se'l podia matar o deixar morir. Aquest procés va seguir durant segles, aplicant-se sobretot als fills amb malformacions. I fins i tot avui encara ara hi ha gent que abandona els seus infants, ni que sigui pel simple fet de no desitjar-los. Per què ho expliquem això? Doncs perquè en ple segle XXI persisteixen els problemes ètics respecte quan una persona és "persona". Legalment, aquest és un assumpte ben definit: al cap de 24 hores d'haver nascut, a tots se'ns reconeix com a individus talment com feien els nòrdics, però sense que se'ns pugui rebutjar. Però, i biològicament? Un nen de 24 hores no semblaria més persona que un d'acabat de néixer. Un nen acabat de parir no semblaria més persona que un fetus de 7 mesos de gestació, que podria néixer, a l'igual com succeeix en molts casos (malgrat que en d'altres això s'impedeix). Llavors, quan s'ha de determinar l'inici d'una nova vida? Potser en el moment en què el cor batega, a les poques setmanes de la concepció? O potser l'ésser humà apareix en el moment de la fecundació de l'òvul per part de l'espermatozoide? El cert és que, independentment de la religió, resulta molt difícil determinar aquest moment des d'una perpectiva moral. No tenim accions de l'Església catòlica, i estem a favor dels preservatius, del divorci, o del matrimoni homosexual (per posar alguns exemples), però experiments científics com l'anunciat posen la pell de gallina. I encara més, si tenim en compte que ja s'han descobert alternatives per a experimentar amb cèl·lules mare sense utilitzar embrions, com les de Shinya Yamanaka o James Thompson (foto). Estem segurs que d'aquí a uns anys ens farà sentir vergonya i ens penedirem de determinades mostres de "creativitat", i no serà perquè ens castigui cap mena de déu o ésser sobrenatural.

Tortosa: escoles bressol i locutoris

Sembla que el govern municipal de Tortosa (CIU-ERC) s'està posant les piles. Per una banda, ahir mateix va anunciar el Pla d'Actuació Municipal (PAM) per als quatre anys de mandat, que podeu llegir aquí. Entre totes les iniciatives, n'hi ha una que particularment trobem molt necessària: la creació de 3 escoles bressol, una a Campredó, i dues més als dos costats del riu. Ja seria hora que una ciutat com Tortosa, capital de comarca i amb gairebé 35.000 habitants, disposés d'un equipament tant bàsic. És possible que amb tres escoles, per grans que siguin (d'una vuitantena de nens, per exemple), no es pugui cobrir la totalitat de la demanda, ja que hi ha més d'un miler d'infants en edat d'inscriure-s'hi. Però en tot cas segur que serà un gran pas endavant.

Ordenança de locutoris
Per altra banda, coincidint amb l'aprovació del PAM, s'ha anunciat una ordenança que regularà els locutoris a la ciutat, a l'igual com ja existeix normativa referent a entitats financeres o immobiliàries. Entre altres mesures, estableix que no es podran obrir nous locutoris a distàncies inferiors als 200 metres dels existents, els requisits del local, que no podran dedicar-se a altres negocis, i que podran complir un ampli horari màxim de 8 del matí a 12 de la nit (per adaptar-se als diferents països). Són requisits perfectament assolibles, digui el que digui el regidor d'ICV a l'oposició. Només cal fer un volt per la ciutat per comprovar que l'ordenança és tan necessària com en altres ciutats, on aquesta regulació ha estat impulsada per Ajuntaments de tots colors en els darrers anys. Només uns exemples trobats amb una simple recerca de Google (links a les ordenances): Cornellà de Llobregat (PSC-ICV), Girona (PSC-ERC-ICV), Granollers (PSC-ERC-ICV), Mataró (PSC-ERC-ICV), Salt (CiU-ERC), Manlleu (ERC), Rubí (PSC-ERC), Mollet del Vallès (PSC-CiU), Sant Feliu de Llobregat (PSC-CiU-ERC). És més, l'ordenança de Tortosa sembla copiada de la del Prat de Llobregat (ICV)... una de les poques alcaldies significatives d'ICV a tot el país. De fet, la del Prat és més exigent!

Càncer de mama: revisions a partir dels 40

Avui TV3 ens ha ofert un Telenotícies Vespre relativament neutre, en comparació amb el que ens té acostumats. Amb l'excepció de la propaganda diària de la candidata Chacón, que ja comença a cansar, la resta de temes han estat prou interessants i objectius. Entre aquests, ens ha cridat l'atenció el nou pas que s'ha fet en la lluita contra el càncer de mama, per part d'un equip investigador català encapçalat per Joan Massagué. Ho diem perquè, a diferència del que creu algun cap de redacció, per a la majoria són més interessants aquestes notícies que no determinades pallassades que apareixen sovint. L'única pega: que els avanços mèdics triguen molt temps a implementar-se, i que mentrestant han d'anar acompanyats d'altres mesures. En el cas concret del càncer de mama, per exemple, hi ha consens entre els especialistes en què cal rebaixar l'edat a partir de la qual es fan revisions periòdiques per detectar-lo en estadis inicials, que actualment està fixada en els 50 anys. L'agressivitat d'aquest tipus de càncer és major entre dones de 40 a 50 anys (bàsicament pacients pre-menopàusiques), que entre les més grans. Per tant, establir estudis en aquesta franja d'edats és necessari per avançar més en la millora dels pronòstics, que ja s'ha donat al llarg dels darrers anys. Però clar: els cribatges com aquest costen diners i, desgraciadament, se'n gasten molts en les pallassades.

PD: Tard o d'hora, tothom acaba considerant la sanitat com a prioritària.

American Gangster

Aquest cap de setmana els nostres Reis particulars s'han ocupat del nen, cosa que ens ha permès visitar els Oscar de Roquetes. No anem al cinema gaire sovint, de manera que els vam demanar referències per fer una bona tria. I, des de la seva experiència, ens van recomanar American Gangster. Quina bona elecció! Feia molt de temps que no vèiem una pel·li tant bona; podríem dir que feia anys. Tracta la història real d'un important traficant de drogues, Frank Lucas (Denzel Washington), i de la investigació del cap de la brigada policial antidroga Richie Roberts (Russell Crowe) per atrapar-lo i desmuntar tota una extensa trama. Us en deixem el tràiler.

Els nens de Ferreries també volen caramels

No és recomanable escriure en calent, però quan es tracta de sentiments, és quan es descriuen millor. Ja saben els nostres lectors que des d'aquí hem donat suport a l'actual equip de govern de Tortosa. Ho continuarem fent perquè creiem que és el millor per a la ciutat, i perquè un govern no es mesura per una cavalcada de Reis. Dit això, no podem evitar expressar el sentiment de frustració que sentim com a veïns de Ferreries, arrel de la comitiva que hem anat a veure amb el nostre fill. Podem garantir que és una frustració compartida per la resta de gent que, com nosaltres, esperava al passeig de l'Ebre amb els seus crios, i que s'ha quedat amb un pam de nas. Tres carretes, els cavalls d'acompanyament, i fi de la cavalcada. Ni un miserable caramel. Tot plegat, amb la completa desorganització de la Policia Local, que anava intentant tallar carrers sense cap previsió, i sovint sense aconseguir-ho. A diferència d'alguns pares, que han hagut d'anar dins Tortosa per "compensar" als seus fills, nosaltres ens n'hem anat cap a casa, perquè el nostre és molt petit. Hem rellegit el programa de la festa, i hem deduït que una "comitiva a cavall" no és igual a una "cavalcada"... Qui ho hagi organitzat, hauria de saber que no es poden generar expectatives gratuïtament, i hauria de treure'n lliçons per a l'any vinent. Si es vol tornar a fer alguna cosa a aquest costat de riu, que sigui amb cara i ulls. Amb perdó per l'expressió, a Ferreries també som de Déu.

PD: La foto és de l'avinguda Colom, amb cotxes passant a tota pastilla just davant de la pressumpta cavalcada.

PD2: Ens diuen els parents que al centre sí que la cavalcada ha complert les expectatives. Pel que es veu, allà llançaven caramels fins i tot amb massa entusiasme.

El Profesor Baba arriba a Tortosa

Estem salvats! El "Maestro Chamán Africano, gran Medium Espiritual Mágico" ha arribat a Tortosa! No és que ens mamem el dit: ja havíem vist pamflets similars abans, a Barcelona i a Madrid. Però ahir al vespre ens el vam trobar a Ferreries, al nostre cotxe. Es nota que és "Alta Mágia Africana" i no una màgia barata qualsevol: garantia del 100% d'èxit, de 3 a 7 dies, i per a qualsevol mena de problema. Sense més dilacions, us recomanem la seva lectura. I esperem que no ens llanci algun "mal de ojo" de la sabana.

TV3 s'enfonsa

Aviat no caldrà que el PP tanqui més repetidors... Acaben de publicar-se les audiències de televisió de l'any 2007, i TV3 ha tornat a baixar per sisè any consecutiu. Si l'any 2006 havia caigut un espectacular 1'4% respecte l'anterior, aquest passat any 2007 s'ha tornat a superar, enfonsant-se un 1'6%, i quedant per darrera de Telecinco i Antena3. Al costat us reproduïm un gràfic casolà que hem preparat, on es pot contrastar el declivi de la televisió nacional catalana, que ja fa massa anys que dura. Com a catalans que volem veure la nostra televisió nacional, des d'aquí volem demanar a TV3 que abandoni la seva endogàmia i deixi de vendre'ns productes per a pijos, l'autèntica causa dels seus mals. Volem demanar-los que deixin de marcar una línia editorial tant políticament correcta amb la visió del món d'unes determinades èlits. I com que estem tips d'avisar d'aquesta tendència, no insistirem més per avui. Us deixem alguns dels posts que hem escrit sobre TV3 en el darrer any:



Diputat falangista

TV3 i la missa tridentina

De TV3 a Antena3

Sí als blocs electorals

Canvis al Telenotícies Vespre

El Telenotícies Vespre, camí de l'autodestrucció

Pallassades animalistes

TV3 passa de la música catalana

El Telenotícies de TV3: de mal en pitjor

Bones notícies des de l'Iraq

El tòpic diu que només les males notícies són notícia, i massa sovint els mitjans ignoraren les bones noves (fins i tot aquest blog!). El problema, però, apareix quan s'oculten les notícies, simplement, perquè no s'ajusten a la línia editorial. És el que passa als mitjans respecte l'Iraq, i no només als del nostre país. Es fixa l'editorial: "els Estats Units són uns assassins imperialistes, milers d'iraquians moren diàriament, la resistència/insurgència infringeix cada cop més baixes a l'ocupant ianqui, cada setmana que passa hi ha més caos...". I després es publiquen només les notícies que s'ajusten al guió, fins al punt d'ignorar les que el contradiuen. El resultat és que ni en els resums de 2007 hem vist o escoltat la millora substancial que s'ha donat a l'Iraq en els darrers 6 mesos, amb una reducció espectacular dels atemptats, i certa normalització de la vida quotidiana. Ha estat gràcies a l'increment d'efectius i mesures de control, i al canvi de bàndol de les milícies sunnites, que estaven fins al capdamunt de les salvatjades perpetrades per Al-Qaida. El resultat són descensos del 75% en les morts de civils i forces de seguretat iraquianes en els darrers mesos, amb una millora reconeguda fins i tot pels més contraris a la intervenció. I és que aquestes dades no legitimen la decisió d'anar a la guerra sense el suport de l'ONU, però tampoc es pot fer veure que tot continua igual. Esperem que aquest 2008, que els iraquians també han celebrat, segueixi la mateixa tendència.