Benvolgut imbècil,

Benvolgut imbècil,

Tots sabem que t'agrada fer-te el xulo amb el teu brillant Audi, BMW o 4x4. Creus que tens una gran autoestima, però simplement ets un adult amb síndrome de Peter Pan, al volant d'un vehicle de més de 150 cavalls de potència. Et penses que a tothom li ha d'agradar el teu meravellós cotxe, que malgrat tot arriba allà mateix on arriba el nostre turisme familiar. Consideres que els teus collons/ovaris són més grossos que els de la resta de la població, però és probable que el teu comportament amagui una trista impotència/frigidesa. Fes-t'ho mirar, imbècil! Som molts els conductors que, mentre avancem un vehicle a l'autopista, veiem que ens fas llums per deixar-te passar... Nosaltres mateixos estem superant el límit de velocitat permès, però tu pretens passar a 180 km/h. Redueix velocitat. No et desesperis. No t'acostis fins a mig metre del nostre darrera. No facis esses absurdes. Estem tips que et creguis més benparit que els altres, i ens posis en perill a nosaltres i a tu mateix. Relaxa't, perquè no et farem ni punyetero cas. Agafa-t'ho bé, i gaudeix conduïnt, com diu l'anunci. I si tens ganes d'emocions fortes, fes ponting, salta amb paracaigudes, o vés-te'n de viatge a un país estrany, sense vacunar i sense guia. Segur que si t'has gastat una fortuna amb un cotxe que no necessitaves, és que tens molts diners i t'ho pots permetre... no? I si encara et queden quartos, gasta-te'ls llogant un circuït de carreres on fer estupideses. Fes-hi totes les voltes i bogeries que vulguis fins que te'n cansis. Però no ens toquis més els collons a la carretera. Tothom pot cometre errors, i tenir accidents sense cap culpa. A tots ens pot passar. I segur que també hi ha conductors d'Audi, BMW i 4x4 que són gent responsable, com n'hi ha d'altres vehicles que són uns idiotes al volant. Però estem tips que, el 90% de les vegades, sigui una minoria de conductors dels mateixos models de cotxe els que ens estresseu a la carretera. Ja n'estem cansats.

Ben cordialment,

El conductor anònim

A favor dels 2.500€

Arrel de la polèmica sobre la portada del Jueves, s'ha parlat bastant de l'ajuda de 2.500€ per fill nascut o adoptat. Alguns afirmen que amb aquesta mesura s'afavoreix algunes famílies que no ho necessiten i que, en conseqüència, no seria justa. Doncs sí que és justa: una prestació universal com aquesta és redistributiva, perquè es finança amb impostos pagats de forma progressiva, i qui més se'n beneficia proporcionalment són les famílies amb menys ingressos. A més, és l'única garantia de transparència, l'única manera perquè la soferta classe mitjana rebi un tracte just, i no es limitin les ajudes a col·lectius determinats i a aquells que treballen en l'economia submergida. De fet, és tant just com que la sanitat pública sigui igual per a tothom, i no limitada a les persones amb menys ingressos (com passa als Estats Units, per exemple). Algú entendria que la classe mitjana pagués els hospitals però no hi pogués accedir? Per tant, els 2.500€ per fill és una política universal d'ajuda a les famílies pròpia d'un Estat del Benestar digne, assimilable al tractament que reben les famílies a la major part de països europeus. Dit això, és evident que es poden realitzar moltes crítiques al govern espanyol, tant per les formes pròpies d'una república bananera amb què s'ha pres la decisió, com per la insuficiència de les ajudes comparant-nos amb la resta d'Europa. Però no es pot desqualificar el fons de la proposta perquè, malgrat el seu oportunisme, és un pas en la direcció apropiada. Fins i tot els socialistes, molt de tant en tant, poden prendre alguna decisió correcta.

Fora la censura! Fora la monarquia!

El Jueves no és una revista que acostumem a comprar. De fet, abans la llegíem i ens en vam cansar, entre d'altres motius pel seu progre-pijisme, i per alguns acudits anticatalanistes i antisemites. Però avui, ves per on, us oferim la portada de El Jueves. Poques coses són tant bàsiques com el dret a la llibertat d'expressió, i la censura és un simple assassinat d'aquesta llibertat. No és possible que al segle XXI, encara hi hagi tics propis del totalitarisme feixista. Algú dirà que, a diferència de les caricatures de Mahoma, en aquest cas es fa referència a persones concretes amb vida privada. Molt bé, doncs si volen vida privada que deixin de ser representants d'una institució caduca que paguem entre tots. Ni la monarquia, ni la censura, haurien de tenir cap cabuda en un Estat democràtic del segle XXI.

PS: A banda dels lectors habituals d'aquesta revista, algú més s'hi hauria fixat, de no haver estat pel segrest de la mateixa? Ara, en canvi, circula per tot el món. És difícil aplicar una mesura més contraproduent, i qualsevol autoritat ja ho hauria de preveure, a aquestes alçades... O és que estava previst???

Els sous dels polítics, per Llei

Coincidint amb el nou mandat municipal, els mitjans de comunicació locals van informant dels sous d'alcaldes, regidors i altres càrrecs. Realment és l'època dels oportunistes de tots colors, des d'alcaldes que s'inflen el sou per sobre de les possibilitats del municipi, fins a aprenents de polític que renuncien a cobrar, passant per regidors que critiquen en un Ajuntament el que els seus correligionaris fan al consistori del costat. Tot plegat, un espectacle lamentable que es podria evitar. Es tractaria, simplement, que s'establissin per Llei els sous que corresponen a cada càrrec institucional, en funció de la mida del municipi, consell comarcal, diputació, etc. Els polítics han de rebre un sou per fer la seva feina, perquè del contrari només s'hi poden dedicar els rics, sigui per matar l'avorriment, sigui per gestionar els seus interessos. I han de cobrar prou perquè sigui una feina atractiva davant les ofertes laborals del sector privat, perquè pel contrari els bons professionals trien la segona opció. Però dit això, han de cobrar equitativament: no pot ser que en dos municipis iguals, els alcaldes respectius tinguin sous gaire diferents. I per això caldria una legislació que ho deixés establert. Els electes han de poder treballar i demostrar les seves capacitats en igualtat de condicions, perquè només així es pot valorar la seva feina amb justícia. No oblidem que, quan pagues algú, és quan tens més dret a exigir-li responsabilitats.

Don Piso, Mini Piso

Després d'alguna polèmica en els darrers mesos, pensàvem que finalment el Departament d'Habitatge hauria actuat per aturar la proliferació de pressumptes pisos que no compleixen els mínims per a una vida digna. Però pel que sembla no ha estat així. Per pura curiositat, hem fet un cop d'ull al cercador de Don Piso, i hi hem trobat allò que tant es va denunciar per part d'alguns mitjans de comunicació fa un temps: autèntics minipisos. Concretament, n'hi hem trobat fins a sis de menys de 30 m2, dos dels quals no arriben ni als 20 m2. D'entrada, es podria pensar que han de ser barats... Doncs molts superen de llarg els 7.000€ el metre quadrat. El cas més escandalós és el d'un pis de Sants, situat al carrer Badal. Per 15 m2 de superífcie, es demanen 193.943€. O sigui, gairebé 13.000€ el metre quadrat! Algú dirà que el mercat és lliure, i que si algun boig està disposat a comprar-lo hi té dret. Doncs no: les normes són per complir-les, i calen uns mínims per disposar de cèl·lula d'habitabilitat. Aquest país no es pot permetre tenir gent vivint en aquestes circumstàncies, com tampoc es pot admetre que hi hagi ciutadans obligats a dormir en un caixer automàtic. Esperem que el conseller i la flamant ministra espanyola d'habitatge, a banda d'esperar que baixin els preus (cosa que no està tant clara), facin alguna cosa més per merèixer el seu càrrec.

Visca la Revolució!

Aquest dissabte, 14 de juliol, es commemorava la presa de la Bastilla de París el 1789, un moment clau en la Revolució Francesa. Juntament amb la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, el 4 de juliol de 1776, es tracta de dues dates que cal celebrar pel que van significar en el naixement de la Democràcia contemporània, i dels consegüents Drets i Llibertats dels ciutadans. En els dos casos, es va donar una aliança entre les classes mitjanes emergents (burgesia), dominades pel pensament liberal, i les classes populars que posteriorment seguirien les diverses línies de pensament del moviment obrer. Es va donar, doncs, una aliança bàsica per la societat contemporània, que va permetre abatre l'Antic Règim. Des d'interessos contraposats, i malgrat la lluita de classes que els enfrontava, les dues parts van saber coaligar-se per anar enderrocant mica en mica els vestigis del feudalisme, del control de la noblesa i el clergat, i en definitiva de la irracionalitat de les tradicions i religions imposades. I han mantingut l'aliança durant tot aquest temps quan ha estat necessari per aturar les amenaces a la democràcia, aprofundint-la i difonent-la arreu del món. Per què diem tot això? Perquè més de 200 anys després, des de les dues parts de l'aliança que avui representen majoritàriament el liberalisme i la socialdemocràcia, hi ha qui sembla oblidar els interessos que els uneixen. Aquells que no recorden que, més enllà de les legítimes diferències d'interessos, hi ha una base fonamental de la societat occidental: la lluita contra el totalitarisme, sigui religiós, racista o ideològic. Els creadors d'opinió que han oblidat la importància del 4 i el 14 de Juliol. Els qui no volen recordar la unitat de les democràcies occidentals contra el nazisme durant la II Guerra Mundial, i contra el totalitarisme comunista durant la Guerra Freda. Els qui avui, en ple auge del nou totalitarisme del segle XXI, un islamisme que vol tornar el món a l'Edat Mitjana, es neguen a identificar-lo i acusen els qui així ho fan de xenofòbia. Talment com si criticar el nazisme fos equivalent a criticar els alemanys. Hi ha qui menysprea els qui alerten d'aquesta nova realitat, com feien alguns intel·lectuals referint-se a Churchill quan alertava de l'auge del nazisme. No cometem el mateix error que llavors es va comentre, perquè al totalitarisme no se'l mitiga amb concessions. El totalitarisme ho vol tot. Tinguem sempre present l'aliança que a hores d'ara hauria d'unir tots els ciutadans i països democràtics. I recordem-la avui, abans no sigui massa tard.

Cementiri nuclear? A l'Ebre ja en tenim prou

Malgrat que no surti al Telenotícies Vespre, fa mesos que gira una ruleta per decidir a qui s'endossarà el futur cementiri nuclear per als residus generats a l'Estat espanyol. I, per variar, les Terres de l'Ebre (comptant-hi Vandellòs) tornen a tenir més números dels que pertocarien en aquesta loteria. L'excusa és clara: com que ja hi ha centrals nuclears, el més pràctic és situar el "magatzem temporal centralitzat per a residus nuclears" a prop d'una d'existent. Però per aquesta lògica, tota la merda del país pot acabar a les Terres de l'Ebre. Els ciutadans que vivim al sud de Catalunya ja hem contribuït prou, i de sobres, en menjar-nos "marrons" per a la resta de catalans. Resulta que produïm l'energia i l'aigua que consumeix la indústria i la població de Barcelona, i a sobre nosaltres ens hem de quedar amb els riscos i els residus. Però d'exercir de cornuts i pagar el beure, ja n'estem tips. Fa pocs anys que la consciència reivindicativa de l'Ebre ha despertat, però la qüestió és que molts ciutadans la tenim activa. Només cal veure la manifestació de l'altre dia per la variant a l'Aldea, o les mobilitzacions que fa temps que duu a terme la Coordinadora Anti Cementiri Nuclear respecte el tema que ens ocupa. Per això més val que es faci cas a les propostes que s'envien al Parlament, perquè aquí baix ja n'estem tips de combregar amb rodes de molí. Si les nuclears i el cementiri corresponent són tant segurs com necessaris, que n'instal·lin a Barcelona. Però si hi ha riscos, que n'hi ha, que es reparteixin de forma justa entre tots els territoris que se'n beneficien. A l'Ebre ja en tenim prou.

Llegeixes El Mundo?

Som conscients que és un canvi d'estil, però no podem evitar fer aquest post. Sota la inspiració del Guia de Perplexos, aquí teniu una adaptació lliure d'un acudit sobre els mitjans de comunicació:

En Pep és a a l'autobús i llegeix el diari El Mundo.

En Joan se li acosta, veu el que llegeix i li diu: "T'has tornat boig! Què fas llegint això?"

En Pep el mira seriosament i li diu: 'Mira, abans llegia diaris catalans. I dia sí, dia també, hi deia que hi havia un dèficit fiscal galopant, la llengua catalana en retrocés, unes infrastructures insuficients, el nou Estatut retallat i sense aplicar, l'Estat espanyol sempre insensible a les necessitats del país, etc. Ara, des que llegeixo aquest diari espanyol m'ha pujat l'autoestima: Solament hi diu que "els catalans controlen l'economia", "Catalunya amenaça la unitat d'Espanya", "el castellà està en perill", "l'Estatut és anticonstitucional", "els catalans són rics i poderosos"... Caram quina diferència de tractament!


L'original, aquí.

La pallassada del Live Earth

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el Live Earth, una sèrie de 8 concerts arreu del món per, pressumptament, conscienciar els ciutadans al voltant del canvi climàtic. No sabem fins a quin punt el canvi climàtic és una novetat que no hagi existit sempre, ni tampoc coneixem el percentatge que és causat per la mà de l'home. Ens remetem als científics, que per això cobren o haurien de cobrar. El que trobem indignant de l'assumpte és la hipocresia dels seus organitzadors i estrelles invitades. D'Al Gore ja en vam parlar en un altre post. Però podríem parlar del nivell de despesa energètica d'altres participants: individus com Enrique Iglesias o Leonardo di Caprio, per exemple, s'omplen la boca d'estalvi energètic, i viuen en autèntiques mansions dignes de monarques. Són rics i hi tenen tot el dret, però almenys podrien estar calladets. Com també hi haurien d'estar tots aquells que insisteixen en previsions apocalíptiques, i en canvi no actuen en conseqüència en la seva vida privada. Per cert, segons els organitzadors, fins a 2.000 milions de persones haurien seguit l'esdeveniment. Ni ells s'ho creuen. Haurien de ser conscients que a l'Àfrica, la Índia o la Xina, la majoria de la població té altres prioritats.

Fira de Ferreries

Som conscients que el nou equip de govern de l'Ajuntament de Tortosa (CiU-ERC) no pot solventar tots els problemes que té la ciutat en un mes. Ja veurem si podrà en 4 anys, perquè la feinada és monumental. Però malgrat això, ens permetem fer des d'aquí una reclamació puntual i fàcilment solventable. Acabem d'arribar de la fira de Ferreries i, per enèsima vegada, hem contemplat l'espectacle de diversos venedors "top manta" de música i pel·lícules. Si no ens hem descomptat, hi havia instal·lades fins a 11 paradetes que fomenten l'economia submergida i la immigració il·legal. I ja ens agradaria saber què més poden arribar a finançar... Es tracta d'un negoci fraudulent en expansió des de fa una colla de mesos, i que degrada un mercat ja molt millorable. Un fenomen que, des que s'ha anat erradicant en altres ciutats de Catalunya, hem pogut seguir com ha anat desembarcant a la nostra. Una possible solució seria senzilla: fer passejar un parell de policies al voltant de la zona, que és relativament reduïda. Esperem que, com altres mesures bàsiques de millora de l'espai públic, alguna resposta es donarà a aquesta qüestió en un futur proper. És a base de grans projectes, però també de petits avanços en els nostres carrers, que Tortosa podrà homologar-se a les altres capitals del nostre país.

Sentència contra veïns incívics

Sou d'aquells que patiu per culpa dels lladrucs d'algun gos? Doncs esteu d'enhorabona. L'Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica (ACCCA) ha informat recentment d'una sentència de l'Audiència de Barcelona de la qual ens alegrem profundament. Els incívics propietaris d'uns gossos han estat condemnats per la contaminació acústica emesa pels seus animals, que provocava molèsties evidents als veïns. La sentència dictamina l'obligació d'enretirar els gossos perquè deixin de molestar, indemnització de danys i perjudicis i condemna a abonar les costes judicials. Ja era hora! Ja tocava que els tribunals es pronunciessin clarament respecte un problema que molesta molts ciutadans d'aquest país, que estem tips d'haver d'aguantar el concert de lladrucs diari. Una molèstia que, en els casos més greus, destrossa les nits a persones afectades de patologies greus, i fins i tot a malalts terminals (cosa que hem patit en el nostre entorn familiar). Esperem que acabi establint-se precedent, i finalment les persones afectades puguin emprendre accions legals contra els veïns incívics. I desitgem que ningú hagi d'agafar exemple de casos en què s'apliquen mesures majors, com el del xinès que ha matat el gos del veí... a mossegades.

Als amics d'ERC

En la nostra infantesa, allà als anys 80 del segle passat, l'independentisme català era una sopa de lletres incomestible: PSAN, PSAN-P, OSAN, IDP, MDT, NE, MEN... Cada organització i corrent intern comptava amb més puresa que els altres, però cap ni un tenia representació parlamentària. Tot i que sovint es presentaven a les eleccions, no sortien mai. No valia la pena votar algú que, més enllà de discursos molt ben travats, no servia per solucionar els problemes reals de la gent. Hi havia moments en què el principal enemic semblaven els escindits, dissidents i traïdors, com segur que recorden molts independentistes que ara ja superen els 40 anys. El procés històric, però, va portar a la progressiva convergència de la major part d'aquesta gent a ERC i, amb els seus alts i baixos, s'ha acabat convertint en una opció seriosa per a molts ciutadans d'aquest país. Però clar: governar desgasta. Per aconseguir algunes coses, s'ha de renunciar a d'altres, i hi ha qui sembla aprofitar-ho per reobrir debats antics. Com tots els altres partits sense excepció, han perdut vots darrerament i ara hi ha qui demana tornar als orígens. Ens recorda situacions curioses, com quan algunes veus d'ICV-EA demanen tornar al comunisme més tronat, alguns socialistes a la socialdemocràcia dels 70, o alguns convergents a l'època de Pujol... Però som a l'any 2007, i la solució és més senzilla: no és una qüestió d'amb qui pacten o deixen de pactar, sinó que ERC ha de recordar per què els votants els trien. Per a què alguns els hem votat algunes vegades, i és probable que tornem a fer-ho. Mira si n'és, de fàcil! Nosaltres volem més places d'escoles bressol, millor atenció sanitària pública, una bona educació pública per als nostres fills, que aquest país no sigui un descontrol en matèria d'immigració, més seguretat als nostres carrers i a les nostres cases, que la gent gran cobri pensions dignes, millorar l'accés a l'habitatge, que els malalts mentals estiguin ben atesos, que les nostres carreteres siguin segures, etc. I volem deixar de patir un dèficit fiscal sagnant, poder viure normalment en català, i aconseguir a mig termini la independència en el context de la Unió Europea. Això es pot aconseguir tant pactant amb uns com amb els altres, i tenim clar que no serà d'un dia per l'altre. Per tant, la qüestió és obtenir resultats mica en mica, i és evident que no són suficients els menys de 4 anys de govern intermitent com els del període 2003-2007. Aquí és on ERC i tots els altres partits han de buscar la causa de la seva davallada: en el "xou" continu que ha estat la política catalana dels darrers temps. Els votants volem tranquil·litat, serenitat, estabilitat, i sobretot resultats. Confiem que tots els partits, i en particular ERC i el Govern de Catalunya, estiguin a l'alçada de les circumstàncies i del que esperem els ciutadans.

Amnistia, preocupada pels Teletubbies?

Coincidint amb el Dia de l'Orgull Gai, Amnistia Internacional ha organitzat una campanya contra Polònia per la proposta del ministre d'Educació polonès de prohibir "la promoció de l'homosexualitat", en referència al programa infantil Teletubbies. Ens sembla fantàstic que es pressioni aquest govern perquè respecti els drets humans, entre els quals la llibertat sexual i la d'expressió. Però... no seria més necessari dedicar la campanya contra qualsevol dels 70 països que prohibeixen l'homosexualitat? Segons dades d'Amnistia mateix, a Afganistan, Aràbia Saudita, Iran, Mauritània, Pakistan, Sudan, Iemen i a alguns estats musulmans del nord de Nigèria, l'homosexualitat està penada amb la mort, seguint una interpretació textual de "llei islàmica". No té cap sentit preocupar-se d'una parida com la dels Teletubbies, mentre hi ha gent que mor executada per la seva tendència sexual. Perquè el que succeix és que els mitjans de comunicació d'aquí es fixen en l'anècdota: a la majoria de periodistes els és més còmode carregar contra una democràcia influenciada per la seva tradició catòlica, que no pas oposar-se al feixisme islamista...

Solucions Geli

Ja fa un temps que s'ha posat de manifest la manca de pediatres que patim els pares d'aquest país. Bé, de fet, qui ho pateix són els nostres fills, que és molt més greu. Des de fa poc, els metges de capçalera atenen consultes pediàtriques, fins i tot de nadons. Això comporta problemes, que ja vam comentar que ens havien afectat de forma directa, tot i que finalment sense conseqüències greus. Doncs bé, amb aquesta "solució" no n'hi ha hagut prou, i ara el Departament de Salut ha decidit fer un pas més: que se n'ocupin directament els infermers. Com en el cas dels metges de capçalera, no dubtem de la professionalitat de ningú, però cadascú ha de fer la feina per la qual està qualificat. I de fet, això mateix diuen tant els pediatres com els infermers afectats. Som conscients de les mancances històriques que pateix la sanitat al nostre país, i entenem que aquesta decisió pot ser inevitable per sortir del pas. Però ha d'anar acompanyada de la necessària ampliació de places a les facultats de medicina, de residents MIR, i de metges adjunts als nostres hospitals, alhora que s'hauran de recuperar els qui han marxat a altres països perquè aquí estan mal pagats. Una solució, en definitiva, que ha de ser temporal. Perquè si no és així i no es prenen mesures, a aquest ritme acabaran tractant els pacients els "segurates" de la porta, que ja tenen prou feina.

Reflexions postelectorals

Aquest cap de setmana s'han constituït els Ajuntaments del nostre país. Òbviament, ho han fet seguint la legislació vigent, que permet qualsevol mena de pacte que sumi una majoria absoluta de regidors, o bé la força més votada passa a governar en minoria. Les lleis hi són per complir-les i, per tant, tots els pactes que s'han fet són legítims. Cap dels qui s'han queixat pel resultat hi tenen dret, perquè tothom sabia prèviament les regles a què s'enfrontava. I la immensa majoria dels pactes s'han fet segons criteris locals, com es pot comprovar de les múltiples combinacions que s'han donat. Dit això, en podem extreure'n dues conclusions.

Tothom pacta amb tothom
És curiós veure fins a quin punt tots els partits polítics s'han "desvirgat" del tot. No cal parlar del PSC o CiU, que des de sempre pacten sense manies, a vegades aplicant la sociovergència per deixar altres opcions a l'oposició. Però sí que és interessant comentar els pactes de la resta de partits. ERC ha continuat fent pactes amb el PP en lloc on ja governaven, i en d'altres on s'ha creat una alternativa a governs esgotats com a Roquetes. ICV, que en l'anterior mandat ja havia fet múltiples pactes amb CiU, ha fet un pas més i ja s'ha "desmelenat" completament pactant també amb el PP, com a Cerdanyola del Vallès i a Roses. I també és interessant el cas de les noves formacions aparegudes el 27 de maig: la CUP ha pactat amb CiU a Sant Celoni, mentre que la Plataforma per Catalunya ho ha fet amb el PSC a Cervera. Igual com els ciutadans voten en funció de criteris locals, entre els partits tothom pacta segons els interessos locals. Per això no hi ha hagut cap regla general: 43 ajuntaments amb pacte CiU-ERC, 40 amb CiU-PSC, 61 amb ERC-PSC i 14 amb PSC-ERC-ICV, entre moltes altres combinacions. I qualsevol demòcrata no hauria de tenir res a objectar-hi.

Necessitat d'una segona volta
Dit això, i vistes les conseqüències en alguns casos, com per exemple la proliferació d'alcaldies compartides, es confirma que l'actual llei electoral és molt millorable. No seria just demanar que governés simplement la força més votada, tal com demana CiU, perquè podria haver-hi efectivament una majoria alternativa entre els regidors, i entre la població. Però tampoc té lògica que una candidatura que ha obtingut menys d'un 10% de vots pugui obtenir l'alcaldia pel simple fet de decantar la balança cap a un costat o un altre. I, encara menys, quan la decisió que acaben prenent els regidors no té perquè correspondre's amb la voluntat dels seus votants. Esperem que els líders dels partits s'adonin d'aquesta situació, que en el fons els perjudica a tots: dins cada partit, hi ha bons candidats que es queden a l'oposició, mentre d'altres de mediocres estan a govern sense merèixer-ho. Per tant, buscant un model que garanteixi alhora la pluralitat i la governabilitat, seria interessant que les properes eleccions es realitzessin amb noves regles del joc. Unes regles que, per exemple, passessin per establir una segona volta en els municipis on no hi ha majoria absoluta, en què només es poguessin presentar les llistes amb un determinat percentatge de vot. D'aquesta manera es podrien refer les candidatures amb candidats de diversos partits, i els propis ciutadans decidiríem si els pactes a què arriben els partits ens agraden o no. Així, ningú posaria en qüestió la legitimitat dels acords, i els Ajuntaments serien alhora representatius i amb governs estables.

Primer, les persones

Cada dia moren milers de persones arreu del món per culpa de la fam. La malària, la SIDA i milers d'altres malalties fan estralls. Centenars de milions de persones no tenen accés a la sanitat. La violència de tot tipus, des de guerres declarades al terrorisme, s'emporta més i més vides. Hi ha ha milions i milions de persones víctimes de l'analfabetisme, sobretot dones. Esclavitud i nens soldat en ple segle XXI. La mortalitat infantil d'alguns Estats és la mateixa que teníem aquí a l'Edat Mitjana, i molts països semblen viure en aquella època de la Història degut a ideologies totalitàries. Però no cal anar gaire lluny: aquí també tenim dèficits importants en la sanitat pública, gent gran desatesa, persones sense sostre, problemes a l'educació obligatòria, manca d'escoles bressol, poques ajudes a les famílies, discapacitats amb dificultats, tràfic de drogues, infrastructures que no s'executen, problemes medioambientals, un dèficit fiscal que continua, manca de reconeixement dels nostres drets com a nació...

Hi ha tantes i tantes coses de què preocupar-se! Llavors, com és possible que hi hagi gent que perdi el temps manifestant-se contra una cursa de bous? Hi haurà qui digui que no són coses contradictòries, i ens voldrà portar al debat entre taurins i antitaurins. Però la pregunta és exactament igual de vàlida: tenint en compte que el temps i els recursos són limitats, com pot ser que hi hagi gent que prioritzi els bous per damunt dels drets de les persones???

TV3, la televisió islamista

No sabem si Pepe Garriga ha redactat la crònica mentre l'apuntaven amb un kalashnikov, si pel contrari s'ha tret un sobresou, o si realment es creu les bestieses que diu. Però la notícia que ens ha vomitat el TN vespre sobre el conflicte a Palestina ens ha deixat esgarrifats. Que els mitjans de comunicació catalans i espanyols tractin d'una forma imparcial el conflicte del Pròxim Orient, ja sabem que és demanar l'impossible. Però que les notícies es converteixin en autèntics pamflets com els que sovint emet TV3, ja passa de taca d'oli. I és que, si bé no tenim cap mena d'estima per Al Fatah, seria desitjable que la televisió pública catalana no es converteixi un pur i simple mitjà al servei de Hamas. Com es poden justificar les salvatjades dels terroristes islamistes, com es desprèn directament de la crònica enviada per l'enviat al Pròxim Orient? Que s'ha begut l'enteniment, aquest periodista en particular, i els responsables dels serveis informatius de TV3 en general? La corrupció, el desgovern i l'atur no poden justificar el cop d'Estat perpetrat les darreres hores, com no podien justificar l'ascens del feixisme a Europa en el període d'entreguerres. Que Israel posi com a condició el seu dret a existir, no és la causa que els milicians es matin entre ells, i ataquin població indefensa, ni en territori israelià ni en territori palestí. No es pot justificar que s'assaltin hospitals per rematar ferits, s'assassinin presoners en execucions extrajudicials al mig del carrer, i se sotmeti la població civil a la teocràcia feixista. Les Waffen SS potser eren més delicades tractant les seves víctimes. I els periodistes d'abans tenien més dignitat i professionalitat.

PS: Si no vau tenir ocasió de seguir el TN, podeu veure el vídeo a TV3 a la Carta, sota el títol "Abbas dissol el govern palestí". També es troba a la portada de Telenoticies.cat, i a la notícia corresponent.

Pròxim Orient: la violència sense límit

En només 4 dies, des de diumenge passat, les lluites entre Hamas i Al Fatah a la franja de Gaza ja han provocat 70 morts, molts dels quals rematats als mateixos llits dels hospitals, entre d'altres crims de guerra. Això, sense comptar els centenars d'assassinats comesos en episodis anteriors, que han acabat en incomptables alto-el-foc que han estat violats al cap d'hores, dies o poques setmanes. Tot plegat és una situació de lluites intestines amb l'objectiu bàsic d'aclarir qui es queda amb el poder i, en conseqüència, amb les ajudes internacionals que en teoria van destinades als ciutadans palestins. Una mena de guerra civil de la qual els mitjans d'aquí informen tant poc com del llançament de coets contra la població israeliana, i quan n'informen és per acusar Israel i els Estats Units d'estar al darrera de les confrontacions. I nosaltres ens preguntem: i si es deixés d'enviar-hi diners, limitant l'ajuda a menjar i medicaments? Potser així aquesta gent es posaria a treballar, encara que fós per força, i deixaria de matar-se entre ells i als seus veïns.

PS: El comentari també seria vàlid per al Líban. Amb 10 morts més avui, la paciència dels antisirians en general, i de la minoria cristiana en particular, sembla que no tingui límit.

El Tren d'Alta Velocitat, 1992-2012

L'any 1992, quan encara estàvem a la infantesa i jugàvem als "Clics" de Playmobil, es va inaugurar el trajecte Madrid-Sevilla en Tren d'Alta Velocitat (TAV) en una mostra de l'absurditat centralista dels governs espanyols de qualsevol color. Només feia un any de la caiguda de la Unió Soviètica. Els primers ordinadors i telèfons mòbils eren reservats a una reduïda minoria. Se celebraven els Jocs Olímpics a Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. La SIDA feia estralls al nostre país, com encara en provoca a molts països del món. Començava la guerra a Bòsnia. El jutje Giovanni Falcone era assassinat per la Cosa Nostra. Bill Clinton era votat President dels Estats Units, John Major guanyava al Regne Unit, Felipe González i François Mitterrand governaven els estats espanyol i francès, i Pujol era reelegit a Catalunya... Aquell any morien Joan Fuster, Willy Brandt i Isaac Asimov, un dels nostres referents d'infantesa. Era l'any del Tractat de Maastricht, de la Copa d'Europa del Barça a Wembley, i de l'Operació Garzón contra l'independentisme de Terra Lliure...

Des de llavors ha plogut molt, malgrat el canvi climàtic. Vam acabar l'EGB, el BUP, el COU, la Universitat, postgraus... Hem tingut males èpoques, amb pèrdues molt doloroses a la família, i bones èpoques, amb els amics, viatjant, casant-nos, procreant... Hem treballat en feines de tot tipus, hem canviat dos cops de cotxe i hem viscut en set o vuit habitatges diferents. Ha passat mitja vida, vaja! I ara, per enèsima vegada, s'ha anunciat un nou ajornament en l'entrada en funcionament del Tren d'Alta Velocitat (TAV) a Catalunya. Pel que sembla, no serà fins l'any 2012 que entrarà en funcionament des de Barcelona a l'Estat francès... Suposant que aquest cop es compleixi el termini (que ja és molt suposar), haurà passat una generació. És així com ha de funcionar aquest país? Si el problema és el pas per Barcelona, el poden evitar fent-lo circular pel Vallès, amb un enllaç en tren llançadora. Potser no hi viatjarem mai, en TAV, però ens agradaria veure'l acabat algun dia.

Día de las Fuerzas Armadas

Diumenge passat es va celebrar el "Día de las Fuerzas Armadas" a l'Estat espanyol, concretament a León. Per a un independentista s'hauria de tractar d'una exhibició condemnable, pel comportament històric d'aquest l'exèrcit i pel nacionalisme d'Estat que representa. De fet, fa uns anys ja vam tastar les botes de la Policia Nacional espanyola en una manifestació de protesta contra un acte similar. Però actualment, i mantenint les mateixes conviccions nacionals de llibertat per al nostre poble, no sentim el mateix rebuig davant una desfilada militar. Per què? Doncs per exemple, per declaracions com les que fa un dels principals il·luminats del planeta, Mahmud Ahmadineyad, que es proposa disposar de tecnologia nuclear per destruir l'únic estat democràtic de l'Orient Pròxim, Israel, com a primer pas per arribar fins vés a saber on. Com també ens preocupa la voluntat expressada i atemptats consumats per una organització terrorista com Al-Qaida, que pretén estendre el feixisme islamista fins a Europa, i que utilitza Catalunya com a base d'operacions. Amb un panorama com aquest, quin estat democràtic es pot permetre prescindir d'unes forces armades? Cap. Per això, mentre Catalunya no sigui un país independent, amb capacitat per defensar-se de potencials enemics exteriors, preferim que l'exèrcit espanyol continuï existint. En ple segle XXI, i dins de la Unió Europea, ja no imaginem els tancs espanyols patrullant pels nostres carrers per reprimir la voluntat política que expressem democràticament els catalans, per exemple en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. I en canvi, sí que veiem altres amenaces potencials als nostres drets i llibertats individuals i col·lectius, començant per un de tant bàsic com la pròpia seguretat.

Eleccions municipals: una anàlisi diferent

L'anàlisi nacional dels resultats de les darreres eleccions municipals continua a primera plana de tots els mitjans de comunicació. I en aquest context, creiem que s'ha oblidat massa aviat el guanyador d'aquestes passades eleccions: l'abstenció. Per què ho diem això? Doncs perquè ara tothom se centra en els pactes i les seves conseqüències, o en les pèrdues de vots que ha tingut ERC cap a l'abstenció, però ningú recorda la clatellada que els votants han fotut a tots els partits parlamentaris sense excepció. De fet, qui més pèrdues ha tingut ha estat el PSC (- 1.8%), seguit d'ICV (-1.3%), PP (-1.2%), ERC (-1.1%), essent CiU l'únic que ha pujat (+0.8%). Però en vots absoluts han baixat tots cinc partits, i qui més regidors ha perdut ha estat CiU, sobretot pels guanys d'ERC i PSC en pobles mitjans i petits.

Podem concloure, per tant, que molts votants han girat l'esquena als seus candidats municipals, i com era d'esperar no han fet cas a consignes d'àmbit nacional. Per què? Doncs perquè la gent vota, sobretot, en clau local. Per exemple, no és casualitat que CiU hagi guanyat a Tortosa, ni que el PSC ho hagi fet a Lleida, o que ERC arrassi a Manlleu, mentre el PP incrementa suports a Badalona. Com tampoc hauria d'estranyar a ningú que la Plataforma per Catalunya esdevingui segona força a Vic. Tots aquests resultats responen a dinàmiques locals, i no estem parlant de pobles petits, sinó que trobaríem encara més municipis de més de 20.000 habitants on els resultats no segueixen la tònica general.

Què volem dir amb això? Doncs que cal relativitzar la influència que la dinàmica nacional té als municipis. Si bé és cert que les dades generals demostren una certa alienació política dels votants amb els partits, això no és cap tendència irrefrenable, cap destí inevitable. I si bé el sistema electoral actual és millorable, tampoc es pot atribuir automàticament l'abstenció a aquest sistema i al model de pactes que comporta, perquè trobaríem exemples actuals i històrics d'elevadíssima participació. Més aviat, la culpa de l'abstenció és dels candidats corresponents, per la seva incapacitat de motivar el vot. Si, com en els casos que hem esmentat més amunt, els candidats haguessin parlat dels problemes que afecten a la gent, i els haguessin donat respostes i propostes, els resultats haguessin estat uns altres. I la participació també.

Malta: un paradís proper

Arribar i trobar-te una gent amable, de tarannà britànic, però de cultura mediterrània. Les cases i els cotxes, sovint amb les claus al pany, per fora i a la vista de tothom. Banyar-se al mar deixant la cartera, la bossa de mà, les càmeres de video i de fotos, el passaport... en una platja plena de gent desconeguda, sense vigilància. Menjar bé qualsevol lloc, amb una cuina propera a la italiana, i amb quantitat i qualitat. Ser ben atesos per tothom, sense excepció. Rebre ajuda, indicacions i el que convingui per part de desconeguts, oferint-se a tu sense voler absolutament res a canvi (i ofenent-se si els ofereixes quelcom). Gaudir d'un clima agradable, d'uns paisatges fantàstics, d'un patrimoni divers, i d'una tranquil·litat envejable. Parlar amb una gent pausada, amb una curiosa llengua d'orígens múltiples (àrab, italià, anglès...), gràcies a l'anglès que tenen com a segona llengua. Sortir de l'illa i que, a diferència de molts altres aeroports, com el de Barcelona, allà sí que et facin un control exhaustiu per volar amb seguretat. Això són les illes de Malta i Gozo. Unes illes que van ser durant mesos la darrera línia de resistència contra el nazisme, durant la II Guerra Mundial, i que van patir-lo com els que més. Un país que, ara, l'il·lustre ministre espanyol que més immigració il·legal ha propiciat a Europa, Jesús Caldera, s'atreveix a menysprear i acusar de qualsevol cosa. Si bé seria correcte que Malta acceptés immigrants il·legals temporalment per qüestions humanitàries (si fos possible), el que no pot fer és assumir la mala o inexistent política migratòria de la Unió Europea. Malta no pot actuar com l'Estat espanyol, que fomenta la immigració il·legal a escala continental i després es lamenta de les seves conseqüències, començant per les humanitàries.

El canvi s'imposa a Tortosa

Des de feia temps, i com vam comentar en un post anterior, es veia venir un canvi a Tortosa. Davant l'abandonament que pateix la nostra ciutat, la paciència dels ciutadans té un límit, i ahir es va fer palès en les eleccions municipals. Ferran Bel ha canalitzat aquesta voluntat de canvi, situant-se a tocar de la majoria absoluta i molt per davant de Sabaté. La resta de resultats també es poden explicar per aquesta voluntat de canvi: ERC resisteix l'estirada convergent gràcies a la renovació, cosa que no aconsegueix fer el PP (amb un regidor menys), ICV perd un regidor arrossegat per la fidelitat a Sabaté, i Franquet desapareix del mapa polític de la ciutat. Conclusió: els tortosins no només volem un nou govern, sinó també una nova classe política, que doni respostes a les necessitats de la ciutat. Els resultats d'ahir posen a l'Ajuntament diverses cares noves, no només de CiU, sinó també d'ERC i d'ICV, i en treuen moltes que ja han complert la seva etapa. Ara esperem que no ens decebin, i cobreixin les expectatives que els ciutadans hem dipositat en ells.

Cotxes sense carnet, quads, i fraus de llei

Des de fa un temps, s'estan popularitzant els cotxes que es poden conduir sense carnet, com si fossin un ciclomotor. De fet, s'estan estenent tant que n'han aparegut models diversos, i fins i tot de tipus furgoneta! El resultat és que persones que no tenen carnet de conduir, o que l'han perdut per motius diversos, circulen pels nostres carrers i carreteres amb vehicles que són un perill públic. I ho són no només per les característiques del trasto en sí, sinó també dels conductors: si no poden conduir un cotxe, per què se'ls deixa anar amb vehicles similars? No representa això un perill tant per a ells com per als altres conductors i vianants? Però aquesta no és l'única novetat que ha aparegut en els darrers temps a les vies del país. També s'hi ha d'afegir la proliferació de "quads", admesos legalment com si fossin tractors. El fet és que la major part dels seus propietaris els utilitzen sobretot per fer el "fantasma" davant dels conciutadans, molestant amb el seu soroll en entorns urbans, i arribant a 100 km/h quan en realitat no haurien de passar de 45. Això, sense donar-los cap funcionalitat pròpia de terrenys rurals, exceptuant quan es dediquen a destrossar marges i espais naturals. Algun dia caldrà controlar aquests artefactes perquè, tant un cas com l'altre, no deixen de ser una mena de frau de llei.

Suport als Mossos

Des de fa unes setmanes, hi ha oberta una mena de campanya de desprestigi contra la policia catalana, els Mossos d'Esquadra. Que si pressumptes maltractaments per aquí, que si ús de punxons per allà, que si manca o excés d'actuació per una altra banda, etc, etc. Una campanya en què, tot s'ha de dir, la pròpia conselleria d'Interior no ha tingut un paper gaire afortunat. Per això, no podem estar de dir des d'aquí que estem contents de la nostra policia, amb tots els defectes que pugui tenir, com qualsevol altra. És evident que ningú és perfecte, i que es poden haver comès errors, però no per això es pot acusar els mossos de tenir un nivell de professionalitat menor que d'altres cossos policials. El que passa és que, en aquest país, la pressumpció d'innocència dels delinqüents no sembla aplica-se en el cas dels agents, als quals sovint s'acaba acusant sense criteri. El discurs del progressisme mal entès, de la manca de responsabilitats, ha portat a determinats mitjans a fer més cas al que diuen els qui infringeixen la llei, que no al que afirmen els qui ens han de garantir el seu compliment. Esperem que els agents de la policia catalana, que fan una feina tant necessària com perillosa, mantinguin el reconeixement que alguns els volen treure. I alhora, evidentment, desitgem que acabin ben aviat el seu desplegament complet al conjunt de Catalunya.