Malta: un paradís proper

Arribar i trobar-te una gent amable, de tarannà britànic, però de cultura mediterrània. Les cases i els cotxes, sovint amb les claus al pany, per fora i a la vista de tothom. Banyar-se al mar deixant la cartera, la bossa de mà, les càmeres de video i de fotos, el passaport... en una platja plena de gent desconeguda, sense vigilància. Menjar bé qualsevol lloc, amb una cuina propera a la italiana, i amb quantitat i qualitat. Ser ben atesos per tothom, sense excepció. Rebre ajuda, indicacions i el que convingui per part de desconeguts, oferint-se a tu sense voler absolutament res a canvi (i ofenent-se si els ofereixes quelcom). Gaudir d'un clima agradable, d'uns paisatges fantàstics, d'un patrimoni divers, i d'una tranquil·litat envejable. Parlar amb una gent pausada, amb una curiosa llengua d'orígens múltiples (àrab, italià, anglès...), gràcies a l'anglès que tenen com a segona llengua. Sortir de l'illa i que, a diferència de molts altres aeroports, com el de Barcelona, allà sí que et facin un control exhaustiu per volar amb seguretat. Això són les illes de Malta i Gozo. Unes illes que van ser durant mesos la darrera línia de resistència contra el nazisme, durant la II Guerra Mundial, i que van patir-lo com els que més. Un país que, ara, l'il·lustre ministre espanyol que més immigració il·legal ha propiciat a Europa, Jesús Caldera, s'atreveix a menysprear i acusar de qualsevol cosa. Si bé seria correcte que Malta acceptés immigrants il·legals temporalment per qüestions humanitàries (si fos possible), el que no pot fer és assumir la mala o inexistent política migratòria de la Unió Europea. Malta no pot actuar com l'Estat espanyol, que fomenta la immigració il·legal a escala continental i després es lamenta de les seves conseqüències, començant per les humanitàries.