Cambra Heterosexual Ibèrica

La Cámara Heterosexual Ibérica representará los intereses económicos del colectivo

Barcelona, 3 sep (EFE).- La Cámara de Comercio Heterosexual Ibérica aprobará sus estatutos antes de finales de año y representará los intereses económicos, empresariales, laborales y profesionales de la comunidad heterosexual de España, Portugal y Andorra.

La Cámara, cuyo proyecto se ha presentado hoy en la Ciudad Condal, tendrá sedes en Madrid, Barcelona y Lisboa, impulsará un Círculo de Economía y Negocios que fomentará el debate sobre el papel de los heterosexuales en la economía, y promoverá la creación de asociaciones profesionales y empresariales, círculos de economía y agrupaciones por afinidad de personas heterosexuales en el mundo de la empresa.

La Cámara Ibérica está integrada por profesionales, ejecutivos y empresas del ámbito de la Península Ibérica y por miembros corporativos que apoyen los principios de la Cámara. Entre otros, la Cámara prestará servicios de asesoramiento a empresas de todos los sectores de actividad sobre las posibilidades de negocio en el segmento de mercado de los heterosexuales.

PD: Aquí, el teletip real. Nosaltres ens hem mostrat repetidament a favor dels drets dels homosexuals. Simplement, ens ha fet gràcia imaginar l'escàndol que es crearia amb un senzill canvi de paraula. No seria millor deixar l'orientació sexual de cadascú a l'àmbit que li pertoca?

Troles als mitjans

Que els mitjans de comunicació de masses no donen gaire garanties d'imparcialitat, ja no sabien els nostres rebesavis. Actualment, només cal fer un cop d'ull a l'actualitat política, o bé repassar com es tracta tot allò que procedeix dels Estats Units o d'Israel. Per sort, des de fa uns anys totes les informacions es poden contrastar a Internet. El problema, però, és que Internet també facilita la creació de noves troles (hoax) que es difonen pels mitjans tradicionals com a notícies certes. El cas més conegut és l'informe, tant famós com fals, segons el qual G.W. Bush és president que té el coeficient intel·lectual més baix de la història dels EEUU, que moltíssims mitjans van difondre com si fos autèntic. Ara ens ha sorprès un nou cas encara més espectacular: el del Bullet Proof Baby, una pàgina web que anuncia des de cotxets antibales fins a equips antiavalots per a nadons, passant per models infantils de màscares contra armes químiques. Ha aconseguit aparèixer a Informativos Telecinco, que hauria donat una notícia "bomba" si no fos... que és una simple campanya de màrqueting d'una pel·lícula.

Duran Lleida, a Sealand?

En els darrers mesos, moltes veus properes a CiU han anat acusant ERC de no ser independentista, sota l'argument del pacte amb el PSC al govern de la Generalitat... Com en els pactes municipals, de qualsevol color, creiem que la tasca del govern s'haurà de valorar a final de legislatura. I no només caldrà posar-li nota en l'aspecte nacional, sinó també en tot allò que el govern hagi fet en àmbits com la sanitat, l'educació o les polítiques de suport a la família, per exemple. Però dit això, són curioses algunes de les declaracions amb què es comença el "curs polític" a Catalunya. De cop i volta, ERC ha volgut recordar que és independentista (vaja, com si no ho sabéssim!), i algunes de les veus que esmentàvem, ara salten i critiquen la proposta de convocar un referèndum el 2014. De fet, fins i tot el candidat espanyol i Secretari General de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit textualment que "me importa un comino" la proposta republicana. Ja fa massa anys que es nota que l'únic que vol aquest home és ser ministre espanyol, del govern que sigui i amb el partit que sigui. Però més li valdria callar... Amb aquestes declaracions, amb quina cara continuaran donant un missatge nacional els companys de Duran? Segur que n'hi ha més d'un que li pagaria unes vacances de mig any a algun país exòtic... Per exemple a Sealand, un bonic mini-micro-estat en forma de plataforma al bell mig de l'Atlàntic...

Ceguesa democràtica

Les societats occidentals infravaloren l'amenaça totalitària que, mica en mica, s'acosta per caure'ls al damunt. Molts pacifistes, amb el lliri a la mà, no volen admetre la situació i són utilitzats pels enemics de la democràcia. I el mateix es podria dir dels mitjans de comunicació. Els qui alerten del perill són titllats de catastrofistes, de personatges negatius i exagerats, malgrat l'evidència del que passa en altres països ben propers. Una bona part de la població, fins i tot, simpatitza amb aquells que ara es presenten com a víctimes, però que després els aniquilaran. I d'altres treballen directament com a col·laboracionistes. Malgrat que l'amenaça cada vegada es fa més gran, els Estats democràtics legitimen les demandes dels qui pretenen destruir-los. Els governs occidentals intenten la política de les concessions, esperant així calmar la fera feixista. Però no fan més que alimentar-la, demostrar-li que les seves reivindicacions són encertades. Que la política de l'amenaça permanent dóna els seus fruits. Els agressors simplement aprofiten les cessions, guanyen temps i recursos, i es preparen per al seu objectiu inevitable. I tard o d'hora passa el que ha de passar... Però que ningú s'espanti, perquè estem parlant del que va succeir demà fa 68 anys, quan Hitler comença oficialment la II Guerra Mundial. Aquest post no té res a veure amb l'actualitat... No?

Més multes, més civisme

Esperem no atabalar els lectors de fora de Tortosa, però avui tornarem a parlar de la nostra ciutat, que es troba a les portes de les Festes de la Cinta. I si ahir dedicàvem el post a un determinat col·lectiu alòcton, avui hem de maldar a alguns dels nostres conciutadans en general, siguin d'aquí o de fora. El motiu? La brutícia i l'incivisme que imperen als carrers en general, i al nostre barri de Ferreries en particular. Estem tips de trobar-nos amb caques de gos pel carrer, de veure gent que tira papers i burilles a terra, de personatges que escupen al carrer, de trobar-nos menjar que alguns individus donen a les desenes de gats de carrer del barri, de no poder travessar el pas de zebra perquè hi ha cotxes aparcats, de jugar-nos la vida perquè els vehicles no ens respecten la preferència, etc, etc, etc. És una vergonya que en una ciutat com la nostra, en ple segle XXI, encara hi hagi persones que tinguin aquest comportament indecent, i impensable a la majoria de països civilitzats. A veure si, ara que vénen festes, aquests individus fan un cop de cap i a partir d'ara canvien amb la seva actitud. Però com que ens temem que no serà així, fem una nova crida a l'Ajuntament: que reparteixi disciplina, multant contundentment als ciutadans incívics. És un sistema que s'ha demostrat eficaç abastament. I que no pateixin per fer enfadar 100 o 200 pressumptes votants: som a milers els que els ho agrairem.

Gitanos romanesos a Tortosa

Aquesta tarda hem anat al Parc i, davant de l'Avinguda de la Generalitat, hem tornat a ser testimonis de l'actuació de gitanos romanesos que parasiten els ciutadans de Tortosa. Especifiquem que eren gitanos, perquè coneixem immigrants romanesos que es guanyen la vida treballant, i deuen estar fins als nassos que es generalitzi respecte la seva nacionalitat. Bé, el fet és que hem tornat a veure una persona d'edat avançada, víctima de la tècnica de la pressumpta associació de sord-muts que recull signatures. I a diferència d'altres vegades, avui no hem pogut alertar la víctima perquè anàvem acompanyats de diversos infants. Es veu que la sord-mudesa és una malaltia molt estesa entre els gitanos romanesos... encara que només pateixin aquesta problemàtica de forma temporal mentre assalten els vianants, sovint sota l'atenta vigilància d'algun adult de la seva comunitat (com avui). Malgrat la sensació d'impotència que hem patit, però, després ens ha alegrat veure que l'Ajuntament de Tortosa comença a prendre mesures en el desordre que impera actualment a la ciutat, com deduïm de la detenció d'una dona de Remolins per empadronar 57 persones al seu domicili durant els darrers mesos. Es tracta d'una actuació puntual que, sigui dit de passada, mereixeria un altre post sobre la immigració il·legal, i l'estafa en les targetes sanitàries catalanes que circulen fora del país. Però almenys anima als qui creiem que ja n'hi ha prou que als ciutadans se'ns prengui el pèl. Des d'aquí, felicitem la iniciativa de controlar el padró, i alhora volem aprofitar per a demanar més contundència, més acció policial per aturar la púrria que s'aprofita de persones indefenses. En definitiva, i com diuen les nostres àvies, més mà dura és el que cal.

Pànic a les borses

Quan en la vida real, o en una pel·lícula, algú respon a una amenaça o perill amb la famosa frase espanyola "¡¡¡Que no cunda el pánico!!!", el més probable és que el pànic es desenfreni entre els qui l'escolten. Doncs avui dimarts això és el que ha dit la Reserva Federal nord-americana, ajudant a fer encara més accentuada la baixada a Wall Street, que en escriure aquestes línies ja torna a perdre més d'un 2% en els dos índexs de referència. Juntament amb les injeccions de milers de milions de dòlars de fa uns dies, declaracions com les d'avui no ajuden precisament a calmar els ànims dels inversors. Per tant, és més que probable que demà les borses asiàtiques i europees responguin amb noves caigudes, i no cal ser un geni de les finances per preveure-ho. Per la nostra part, estem més o menys tranquils perquè no tenim ni un cèntim a la borsa; ja en tenim prou amb la hipoteca. Però creiem que ja fa massa setmanes que la dinàmica econòmica mundial apunta cap a una de les periòdiques crisis del capitalisme...

PD (dimecres): Un cop més s'ha demostrat que el més fàcil és analitzar els resultats una vegada s'han donat. I és evident que no hem encertat el pronòstic per a avui; però temps al temps...

Iran no pot tenir la bomba

El President francès, Nicolas Sarkozy, ens sorprèn cada setmana amb el seu sentit comú. Si la setmana passada va ser la defensa de la castració química per als pederastes, avui ha recordat a l'Iran que s'enfronta a la possibilitat de ser bombardejada, en cas de continuar el procés de fabricació d'armes nuclears. El règim feixista dels ayatollahs fa temps que, per dir-ho clarament, es pixa a la cara de la comunitat internacional i continua el procés d'enriquiment d'urani per obtenir la bomba atòmica. I ho fa aprofitant la debilitat occidental després del que ha estat un dels majors errors a la història de les relacions internacionals recents, la guerra de l'Iraq, tant per la seva il·legitimitat com per les seves conseqüències. Per això és important el posicionament de França: un país que, com nosaltres mateixos i molta altra gent, va estar en contra de la guerra a l'Iraq, però que alhora és conscient dels riscos que comporta el procés iranià. No costa massa d'imaginar qui hagués guanyat la II Guerra Mundial si els nazis haguessin aconseguit la BOMBA abans que els Estats Units. I, per posar un altre exemple, al contrari de l'antiga Unió Soviètica, no costa gaire d'imaginar què en pot fer una teocràcia islamista si l'arriba a tenir a les seves mans. I és que l'Iran té una diferència fonalmental amb tots els estats que han tingut i tenen actualment la bomba. Una diferència que elimina l'efecte dissuasori de l'autodestrucció mútua: està regit per un nou feixisme que no valora ni la seva pròpia vida humana.

Impressions de Mallorca

Després d'una setmana d'estada a Mallorca, guiada amb la col·laboració dels companys Tatxenko i esposa, tot seguit fem un resum de les principals impressions. Segur que ens deixem coses al tinter, i que tots els punts són susceptibles de ser criticats fins i tot pels propis amfitrions, però aquestes són les percepcions que n'hem extret. Poden semblar pròpies d'uns pixapins que no som, pontificant i posant lleis on no ens pertoca, però tant les valoracions positives com les negatives estan fetes amb la més bona intenció.

Urbanisme

Mallorca no està, almenys de moment, massificada turísticament i urbanística. Pensàvem trobar-nos un macro-complex de platges i hotels, envoltat per la mar Mediterrània, i hem descobert una illa que conserva bona part de l'encant que devia tenir fa 100 anys. Evidentment hi ha complexos hotelers i zones de creixement urbanístic, però en molts casos no superen la 2a línia de mar. I no existeix un continu edificat com el que es dóna al Principat des de les Cases d'Alcanar fins a l'Alt Empordà, amb algunes excepcions que confirmen la regla. Allà hi continuen existint àmplíssimes zones agrícoles i forestals, en molts casos al costat de la costa, i sovint en zones elevades amb vistes excel·lents, com per exemple a la zona del Port de Pollença. A Catalunya, ja no hi quedaria ni un pam de terra per urbanitzar.

Xarxa Viària

Malgrat que creiem que cal conservar l'entorn natural que la fa atractiva, això no està en contradicció amb la necessitat de millorar la xarxa viària de l'illa. Exceptuant casos com l'autopista (gratuïta) que enllaça Palma amb el nord, bona part de la resta de vies necessiten una millora urgent. Sobretot és el cas de les secundàries: ampliar vorals, eliminar canvis de rasant i corbes perilloses, fer algunes variants, i asfaltar, no és un atac salvatge al medi ambient. Més aviat sembla una necessitat, no tant pels turistes, sinó pels propis illencs que cada dia s'hi han de desplaçar.

Circulació i aparcaments

La circulació dins els pobles és, amb algunes excepcions, autènticament caòtica. Per posar un exemple proper, ho és bastant més que a Amposta, que ja és dir! Carrers que canvien sistemàticament de sentit, altres amb dos sentits on ben just hi passa un cotxe, etc. Ordenar la circulació és una necessitat urgent, i en molts pobles que tenen les condicions seria senzill: simplement caldria eliminar dobles sentits i fer que els carrers seguissin el mateix, alternativament. Al mateix temps, es podrien eliminar aparcaments per facilitar-ho, i per deixar espai als vianants, ja que en algun municipi hem arribat a veure zona blava pintada sobre la vorera.

Equipaments i serveis

En aquest aspecte Mallorca, ens podria donar lliçons als catalans. La majoria de pobles petits i mitjans que hem visitat comptaven amb centres sanitaris i escoles bastant noves, construïdes o modernitzades en els darrers anys. I el mateix podríem dir d'altres equipaments bàsics com llars d'infants, tanatoris, i zones esportives equipades amb espais de tot tipus i piscines municipals. Tant de bo molts municipis catalans estiguessin tant ben equipats, i donessin aquests serveis als seus ciutadans!

Llengua

Si bé com a turistes hem rebut un bon tracte i hem gaudit de paisatges excepcionals, hem arribat a sentir frustració respecte la situació de la llengua a l'illa. Algunes situacions eren tant paradoxals com que el personal catalanoparlant de l'hotel ens parlés en espanyol. Amb un accent mallorquí brutal, però en espanyol. I ja no parlem de les cartes dels restaurants, per exemple. No estaria de més que molts mallorquins intentessin curar-se d'aquest auto-odi, i aprofitessin la seva llengua com un element d'interès, diferencial. Com ho són l'ensaimada i la sobrassada, vaja!

Gastronomia

Però en l'apartat de gastronomia, val a dir que Mallorca compta amb molt més que la sobrassada i l'ensaimada. Per la nostra part, com a bons llèpols que som, hem gaudit dels gelats de Sóller, de les coques de patata de Valldemossa o de les pastes de Campos, per exemple. Això, sense deixar de destacar el frit mallorquí que vam menjar a Sineu, o l'excel·lent vi de Binissalem. En aquest apartat només tenim una apreciació negativa: que el pa sigui sense sal. Potser és perquè pateixen massa malalties càrdiovasculars per culpa de tant consum de porc, però tampoc cal torturar-se menjant el pa sense sal, home!

Seguretat i neteja

Als carrers dels pobles de Mallorca no només hem pogut gaudir dels llocs d'interès o de la mateixa estètica dels municipis, que en general respecten la tradicional, amb cases adossades i alçades limitades. També hem pogut veure uns carrers i places NETS, fins i tot a la mateixa capital de l'illa. I mai hem tingut cap sensació d'inseguretat, malgrat que també hi hagi delinqüència, evidentment. Si ho comparem amb la brutícia al carrer i el paisatge humà que patim sovint a Catalunya, ens ve un atac d'enveja.

Cales i platges

Per acabar, no es pot passar per alt un dels principals atractius de l'illa: les cales i platges que l'envolten. Són de fàcil accés i en general amb bon aparcament, sobretot si ho comparem amb algunes zones de Catalunya. I estan més netes que les del Principat. L'únic inconvenient, el dèficit de dutxes per dessalar-se que hi ha en algunes platges on, per trobar-se en zona urbana, no haurien de faltar. Per la nostra part, la que més ens ha impactat és la de Cala Formentor (foto). S'ha de pagar l'aparcament, però són els 5 euros més ben invertits de tot el viatge. Quina passada!

Robert Putnam i la hipocresia multicultural

Els investigadors d'arreu del món, sovint, acaben descobrint el que el sentit comú ja indica per si mateix. Robert Putnam és un sociòleg i politòleg reconegut a nivell internacional, professor a Harvard, i estudiat pels alumnes de totes les facultats serioses arreu del món. Durant els darrers anys, s'ha donat a conèixer pels seus estudis en relació al que s'anomena "capital social". Aquest vincles interpersonals, amb les positives conseqüències que reporten, han anat en clar retrocés durant les darreres dècades tant als Estats Units com a Europa, tal com ha demostrat Putnam en diversos articles i estudis. Els darrers anys, malgrat ser un partidari de la multiculturalitat, o potser per això, aquest acadèmic s'ha dedicat a estudiar els efectes de la diversitat cultural en el capital social. I, ves per on, ha descobert que, a més diversitat, menys confiança s'estableix entre els membres d'una comunitat, amb totes les conseqüències que això comporta. El més curiós del cas, però, és que Putnam ha decidit ajornar la publicació de l'estudi fins que trobi alguna "solució" políticament correcte, i fins ara només se n'han difós les conclusions gràcies a alguns diaris com l'International Herald Tribune. Segur que, si els resultats haguessin estat a la inversa, ja seria el llibre de capçalera de molts periodistes i formaria part dels plans d'estudis de totes les universitats.

Com fer adormir un nadó

Potser per l'increment de natalitat dels darrers temps, provocat sobretot pels fills del "baby boom" dels 70, darrerament s'ha posat de moda el son dels infants. Ara tothom és expert en el tema, i apareixen personatges de tot tipus defensant la seva teoria. Sense anar més lluny, ahir a la tarda entrevistaven a RAC1 l'autora d'un llibre que aposta per no deixar plorar els nadons. Segons la teoria d'aquesta senyora, no s'ha de deixar plorar els nens... Doncs nosaltres no som psicòlegs pediàtrics, però us ho podem ben assegurar: deixar-lo plorar ens ha anat com oli en un llum. Els primers 3 mesos van ser una autèntica tortura, amb sons que no duraven més enllà de les 2-3 hores. Però a partir dels tres mesos, vam aplicar la fórmula: que plorés. Si està ben alimentat, no té calor ni fred, no està malalt, no s'ha cagat, etc, el que vol és simplement cridar l'atenció. I, per tant, no se li ha de fer cas, perquè així aprengui que toca dormir. Els primers dies són durs, perquè cal resistir el seu xantatge lacrimal des de l'habitació. Però passada una setmana, el procés d'aprenentatge va donar fruits. I des de llavors, totes les nits s'adorm en menys de 2 minuts des del moment en què se'l posa al seu llit, encara que estigui ben despert. No tothom té aquesta sort, i no sabem si durarà amb el temps. Però de moment nosaltres hem pogut tornar a recuperar la vida normal de 10 de la nit a 7:30 del matí.

Pagar per fer cua

GRAN DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA

Autopista
OBR PÚBL. "Carretera de quatre vies o més amb sentits de circulació separats per una mitjana central, amb control total d'accés i projectada per a circular-hi a velocitats elevades."

Els qui hem de moure'ns per Catalunya sovint, estem tips d'haver de pagar peatges. Ens recorda èpoques passades, en què hi havia recaptadors que cobraven per transitar per camins i ponts. Però com a mínim, voldríem que es complís l'objectiu per al qual l'autopista ha estat projectada: per circular-hi a una velocitat elevada. No demanem passar de 120 però, si paguem, almenys voldríem arribar a 90. I massa sovint això no es compleix. Per tant, ens afegim al clam popular i de l'Ajuntament de Tarragona per tal que, en dies de col·lapse, almenys no s'hagi de pagar els maleïts peatges. Els col·lapses no passen només un dia a l'any, nosaltres els patim cada dos per tres. I quan això succeeix, més que recaptadors oficials, els peatges ens recorden els atracadors, els assaltants de camins. De fet ja té lògica, sabent qui són els amos de les autopistes.


Per cert: tant complicat seria eliminar els peatges troncals?

De TV3 a Antena 3

En la nostra infantesa, i d'això no fa gaire temps, a casa només hi havia una televisió de referència: TV3. I no era una situació estranya, perquè això succeia a moltes cases. Des de fa uns anys, però, l'audiència ha anat canviant, i la televisió pública catalana ha perdut el liderat. Els motius? Podríem citar-ne molts, des de la lògica dispersió de l'audiència degut a la multiplicació de l'oferta de canals, fins a la pèrdua de qualitat en comparació amb aquests altres. Agradi o no, els televidents sovint preferim una programació que no ens dóna TV3. Només cal veure les dades d'audiència que s'han fet públiques avui: TV3 només arriba al 15.6% d'audència, seguint la línia de pèrdues de la darrera dècada, i quedant per darrera de Tele-5 i Antena 3. Dels 40 programes més vistos, només 13 són de TV3, entre els quals val la pena destacar èxits com Afers Exteriors i Polònia, el final de la temporada de sèries com Ventdelplà i el Cor de la Ciutat, esdeveniments esportius i alguns telenotícies. Uns informatius que abans eren líders d'audiència en totes les franges, i que ara es veuen superats perquè, des de fa massa anys, pateixen d'una greu manca de referent nacional català, de parcialitat manifesta en assumptes de tot tipus (fins i tot els internacionals), i sobretot d'una obsessió malaltissa a informar-nos de qüestions que no interessen a ningú... Però bé, tornant al tema: quins són els programes que triomfen a les llars catalanes? Doncs si voleu saber-ho en teniu prou clicant aquí. Per la nostra part, i per pur exhibicionisme, us posarem d'exemple els programes que seguim quan tenim la sort de poder mirar la tele: Mujeres Desesperadas a La 2; Segle XX al 33; Yo soy Bea i Caiga quien Caiga a Tele-5; Afers Exteriors, Polònia i algun telenotícies a TV3; i els Simpson, American Dad, los Hombres de Paco, Dónde Estás Corazón, els informatius i alguna pel·lícula a Antena 3. Para de comptar. Resultat: després de tants anys mirant TV3, i gairebé sense adonar-nos-en, hem acabat essent bàsicament uns seguidors... d'Antena 3! Esperem que la Televisió de Catalunya faci alguna cosa per recuperar-nos. És amb la nostra amb qui voldríem estar.

Benvolgut imbècil,

Benvolgut imbècil,

Tots sabem que t'agrada fer-te el xulo amb el teu brillant Audi, BMW o 4x4. Creus que tens una gran autoestima, però simplement ets un adult amb síndrome de Peter Pan, al volant d'un vehicle de més de 150 cavalls de potència. Et penses que a tothom li ha d'agradar el teu meravellós cotxe, que malgrat tot arriba allà mateix on arriba el nostre turisme familiar. Consideres que els teus collons/ovaris són més grossos que els de la resta de la població, però és probable que el teu comportament amagui una trista impotència/frigidesa. Fes-t'ho mirar, imbècil! Som molts els conductors que, mentre avancem un vehicle a l'autopista, veiem que ens fas llums per deixar-te passar... Nosaltres mateixos estem superant el límit de velocitat permès, però tu pretens passar a 180 km/h. Redueix velocitat. No et desesperis. No t'acostis fins a mig metre del nostre darrera. No facis esses absurdes. Estem tips que et creguis més benparit que els altres, i ens posis en perill a nosaltres i a tu mateix. Relaxa't, perquè no et farem ni punyetero cas. Agafa-t'ho bé, i gaudeix conduïnt, com diu l'anunci. I si tens ganes d'emocions fortes, fes ponting, salta amb paracaigudes, o vés-te'n de viatge a un país estrany, sense vacunar i sense guia. Segur que si t'has gastat una fortuna amb un cotxe que no necessitaves, és que tens molts diners i t'ho pots permetre... no? I si encara et queden quartos, gasta-te'ls llogant un circuït de carreres on fer estupideses. Fes-hi totes les voltes i bogeries que vulguis fins que te'n cansis. Però no ens toquis més els collons a la carretera. Tothom pot cometre errors, i tenir accidents sense cap culpa. A tots ens pot passar. I segur que també hi ha conductors d'Audi, BMW i 4x4 que són gent responsable, com n'hi ha d'altres vehicles que són uns idiotes al volant. Però estem tips que, el 90% de les vegades, sigui una minoria de conductors dels mateixos models de cotxe els que ens estresseu a la carretera. Ja n'estem cansats.

Ben cordialment,

El conductor anònim

A favor dels 2.500€

Arrel de la polèmica sobre la portada del Jueves, s'ha parlat bastant de l'ajuda de 2.500€ per fill nascut o adoptat. Alguns afirmen que amb aquesta mesura s'afavoreix algunes famílies que no ho necessiten i que, en conseqüència, no seria justa. Doncs sí que és justa: una prestació universal com aquesta és redistributiva, perquè es finança amb impostos pagats de forma progressiva, i qui més se'n beneficia proporcionalment són les famílies amb menys ingressos. A més, és l'única garantia de transparència, l'única manera perquè la soferta classe mitjana rebi un tracte just, i no es limitin les ajudes a col·lectius determinats i a aquells que treballen en l'economia submergida. De fet, és tant just com que la sanitat pública sigui igual per a tothom, i no limitada a les persones amb menys ingressos (com passa als Estats Units, per exemple). Algú entendria que la classe mitjana pagués els hospitals però no hi pogués accedir? Per tant, els 2.500€ per fill és una política universal d'ajuda a les famílies pròpia d'un Estat del Benestar digne, assimilable al tractament que reben les famílies a la major part de països europeus. Dit això, és evident que es poden realitzar moltes crítiques al govern espanyol, tant per les formes pròpies d'una república bananera amb què s'ha pres la decisió, com per la insuficiència de les ajudes comparant-nos amb la resta d'Europa. Però no es pot desqualificar el fons de la proposta perquè, malgrat el seu oportunisme, és un pas en la direcció apropiada. Fins i tot els socialistes, molt de tant en tant, poden prendre alguna decisió correcta.

Fora la censura! Fora la monarquia!

El Jueves no és una revista que acostumem a comprar. De fet, abans la llegíem i ens en vam cansar, entre d'altres motius pel seu progre-pijisme, i per alguns acudits anticatalanistes i antisemites. Però avui, ves per on, us oferim la portada de El Jueves. Poques coses són tant bàsiques com el dret a la llibertat d'expressió, i la censura és un simple assassinat d'aquesta llibertat. No és possible que al segle XXI, encara hi hagi tics propis del totalitarisme feixista. Algú dirà que, a diferència de les caricatures de Mahoma, en aquest cas es fa referència a persones concretes amb vida privada. Molt bé, doncs si volen vida privada que deixin de ser representants d'una institució caduca que paguem entre tots. Ni la monarquia, ni la censura, haurien de tenir cap cabuda en un Estat democràtic del segle XXI.

PS: A banda dels lectors habituals d'aquesta revista, algú més s'hi hauria fixat, de no haver estat pel segrest de la mateixa? Ara, en canvi, circula per tot el món. És difícil aplicar una mesura més contraproduent, i qualsevol autoritat ja ho hauria de preveure, a aquestes alçades... O és que estava previst???

Els sous dels polítics, per Llei

Coincidint amb el nou mandat municipal, els mitjans de comunicació locals van informant dels sous d'alcaldes, regidors i altres càrrecs. Realment és l'època dels oportunistes de tots colors, des d'alcaldes que s'inflen el sou per sobre de les possibilitats del municipi, fins a aprenents de polític que renuncien a cobrar, passant per regidors que critiquen en un Ajuntament el que els seus correligionaris fan al consistori del costat. Tot plegat, un espectacle lamentable que es podria evitar. Es tractaria, simplement, que s'establissin per Llei els sous que corresponen a cada càrrec institucional, en funció de la mida del municipi, consell comarcal, diputació, etc. Els polítics han de rebre un sou per fer la seva feina, perquè del contrari només s'hi poden dedicar els rics, sigui per matar l'avorriment, sigui per gestionar els seus interessos. I han de cobrar prou perquè sigui una feina atractiva davant les ofertes laborals del sector privat, perquè pel contrari els bons professionals trien la segona opció. Però dit això, han de cobrar equitativament: no pot ser que en dos municipis iguals, els alcaldes respectius tinguin sous gaire diferents. I per això caldria una legislació que ho deixés establert. Els electes han de poder treballar i demostrar les seves capacitats en igualtat de condicions, perquè només així es pot valorar la seva feina amb justícia. No oblidem que, quan pagues algú, és quan tens més dret a exigir-li responsabilitats.

Don Piso, Mini Piso

Després d'alguna polèmica en els darrers mesos, pensàvem que finalment el Departament d'Habitatge hauria actuat per aturar la proliferació de pressumptes pisos que no compleixen els mínims per a una vida digna. Però pel que sembla no ha estat així. Per pura curiositat, hem fet un cop d'ull al cercador de Don Piso, i hi hem trobat allò que tant es va denunciar per part d'alguns mitjans de comunicació fa un temps: autèntics minipisos. Concretament, n'hi hem trobat fins a sis de menys de 30 m2, dos dels quals no arriben ni als 20 m2. D'entrada, es podria pensar que han de ser barats... Doncs molts superen de llarg els 7.000€ el metre quadrat. El cas més escandalós és el d'un pis de Sants, situat al carrer Badal. Per 15 m2 de superífcie, es demanen 193.943€. O sigui, gairebé 13.000€ el metre quadrat! Algú dirà que el mercat és lliure, i que si algun boig està disposat a comprar-lo hi té dret. Doncs no: les normes són per complir-les, i calen uns mínims per disposar de cèl·lula d'habitabilitat. Aquest país no es pot permetre tenir gent vivint en aquestes circumstàncies, com tampoc es pot admetre que hi hagi ciutadans obligats a dormir en un caixer automàtic. Esperem que el conseller i la flamant ministra espanyola d'habitatge, a banda d'esperar que baixin els preus (cosa que no està tant clara), facin alguna cosa més per merèixer el seu càrrec.

Visca la Revolució!

Aquest dissabte, 14 de juliol, es commemorava la presa de la Bastilla de París el 1789, un moment clau en la Revolució Francesa. Juntament amb la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, el 4 de juliol de 1776, es tracta de dues dates que cal celebrar pel que van significar en el naixement de la Democràcia contemporània, i dels consegüents Drets i Llibertats dels ciutadans. En els dos casos, es va donar una aliança entre les classes mitjanes emergents (burgesia), dominades pel pensament liberal, i les classes populars que posteriorment seguirien les diverses línies de pensament del moviment obrer. Es va donar, doncs, una aliança bàsica per la societat contemporània, que va permetre abatre l'Antic Règim. Des d'interessos contraposats, i malgrat la lluita de classes que els enfrontava, les dues parts van saber coaligar-se per anar enderrocant mica en mica els vestigis del feudalisme, del control de la noblesa i el clergat, i en definitiva de la irracionalitat de les tradicions i religions imposades. I han mantingut l'aliança durant tot aquest temps quan ha estat necessari per aturar les amenaces a la democràcia, aprofundint-la i difonent-la arreu del món. Per què diem tot això? Perquè més de 200 anys després, des de les dues parts de l'aliança que avui representen majoritàriament el liberalisme i la socialdemocràcia, hi ha qui sembla oblidar els interessos que els uneixen. Aquells que no recorden que, més enllà de les legítimes diferències d'interessos, hi ha una base fonamental de la societat occidental: la lluita contra el totalitarisme, sigui religiós, racista o ideològic. Els creadors d'opinió que han oblidat la importància del 4 i el 14 de Juliol. Els qui no volen recordar la unitat de les democràcies occidentals contra el nazisme durant la II Guerra Mundial, i contra el totalitarisme comunista durant la Guerra Freda. Els qui avui, en ple auge del nou totalitarisme del segle XXI, un islamisme que vol tornar el món a l'Edat Mitjana, es neguen a identificar-lo i acusen els qui així ho fan de xenofòbia. Talment com si criticar el nazisme fos equivalent a criticar els alemanys. Hi ha qui menysprea els qui alerten d'aquesta nova realitat, com feien alguns intel·lectuals referint-se a Churchill quan alertava de l'auge del nazisme. No cometem el mateix error que llavors es va comentre, perquè al totalitarisme no se'l mitiga amb concessions. El totalitarisme ho vol tot. Tinguem sempre present l'aliança que a hores d'ara hauria d'unir tots els ciutadans i països democràtics. I recordem-la avui, abans no sigui massa tard.

Cementiri nuclear? A l'Ebre ja en tenim prou

Malgrat que no surti al Telenotícies Vespre, fa mesos que gira una ruleta per decidir a qui s'endossarà el futur cementiri nuclear per als residus generats a l'Estat espanyol. I, per variar, les Terres de l'Ebre (comptant-hi Vandellòs) tornen a tenir més números dels que pertocarien en aquesta loteria. L'excusa és clara: com que ja hi ha centrals nuclears, el més pràctic és situar el "magatzem temporal centralitzat per a residus nuclears" a prop d'una d'existent. Però per aquesta lògica, tota la merda del país pot acabar a les Terres de l'Ebre. Els ciutadans que vivim al sud de Catalunya ja hem contribuït prou, i de sobres, en menjar-nos "marrons" per a la resta de catalans. Resulta que produïm l'energia i l'aigua que consumeix la indústria i la població de Barcelona, i a sobre nosaltres ens hem de quedar amb els riscos i els residus. Però d'exercir de cornuts i pagar el beure, ja n'estem tips. Fa pocs anys que la consciència reivindicativa de l'Ebre ha despertat, però la qüestió és que molts ciutadans la tenim activa. Només cal veure la manifestació de l'altre dia per la variant a l'Aldea, o les mobilitzacions que fa temps que duu a terme la Coordinadora Anti Cementiri Nuclear respecte el tema que ens ocupa. Per això més val que es faci cas a les propostes que s'envien al Parlament, perquè aquí baix ja n'estem tips de combregar amb rodes de molí. Si les nuclears i el cementiri corresponent són tant segurs com necessaris, que n'instal·lin a Barcelona. Però si hi ha riscos, que n'hi ha, que es reparteixin de forma justa entre tots els territoris que se'n beneficien. A l'Ebre ja en tenim prou.

Llegeixes El Mundo?

Som conscients que és un canvi d'estil, però no podem evitar fer aquest post. Sota la inspiració del Guia de Perplexos, aquí teniu una adaptació lliure d'un acudit sobre els mitjans de comunicació:

En Pep és a a l'autobús i llegeix el diari El Mundo.

En Joan se li acosta, veu el que llegeix i li diu: "T'has tornat boig! Què fas llegint això?"

En Pep el mira seriosament i li diu: 'Mira, abans llegia diaris catalans. I dia sí, dia també, hi deia que hi havia un dèficit fiscal galopant, la llengua catalana en retrocés, unes infrastructures insuficients, el nou Estatut retallat i sense aplicar, l'Estat espanyol sempre insensible a les necessitats del país, etc. Ara, des que llegeixo aquest diari espanyol m'ha pujat l'autoestima: Solament hi diu que "els catalans controlen l'economia", "Catalunya amenaça la unitat d'Espanya", "el castellà està en perill", "l'Estatut és anticonstitucional", "els catalans són rics i poderosos"... Caram quina diferència de tractament!


L'original, aquí.

La pallassada del Live Earth

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el Live Earth, una sèrie de 8 concerts arreu del món per, pressumptament, conscienciar els ciutadans al voltant del canvi climàtic. No sabem fins a quin punt el canvi climàtic és una novetat que no hagi existit sempre, ni tampoc coneixem el percentatge que és causat per la mà de l'home. Ens remetem als científics, que per això cobren o haurien de cobrar. El que trobem indignant de l'assumpte és la hipocresia dels seus organitzadors i estrelles invitades. D'Al Gore ja en vam parlar en un altre post. Però podríem parlar del nivell de despesa energètica d'altres participants: individus com Enrique Iglesias o Leonardo di Caprio, per exemple, s'omplen la boca d'estalvi energètic, i viuen en autèntiques mansions dignes de monarques. Són rics i hi tenen tot el dret, però almenys podrien estar calladets. Com també hi haurien d'estar tots aquells que insisteixen en previsions apocalíptiques, i en canvi no actuen en conseqüència en la seva vida privada. Per cert, segons els organitzadors, fins a 2.000 milions de persones haurien seguit l'esdeveniment. Ni ells s'ho creuen. Haurien de ser conscients que a l'Àfrica, la Índia o la Xina, la majoria de la població té altres prioritats.

Fira de Ferreries

Som conscients que el nou equip de govern de l'Ajuntament de Tortosa (CiU-ERC) no pot solventar tots els problemes que té la ciutat en un mes. Ja veurem si podrà en 4 anys, perquè la feinada és monumental. Però malgrat això, ens permetem fer des d'aquí una reclamació puntual i fàcilment solventable. Acabem d'arribar de la fira de Ferreries i, per enèsima vegada, hem contemplat l'espectacle de diversos venedors "top manta" de música i pel·lícules. Si no ens hem descomptat, hi havia instal·lades fins a 11 paradetes que fomenten l'economia submergida i la immigració il·legal. I ja ens agradaria saber què més poden arribar a finançar... Es tracta d'un negoci fraudulent en expansió des de fa una colla de mesos, i que degrada un mercat ja molt millorable. Un fenomen que, des que s'ha anat erradicant en altres ciutats de Catalunya, hem pogut seguir com ha anat desembarcant a la nostra. Una possible solució seria senzilla: fer passejar un parell de policies al voltant de la zona, que és relativament reduïda. Esperem que, com altres mesures bàsiques de millora de l'espai públic, alguna resposta es donarà a aquesta qüestió en un futur proper. És a base de grans projectes, però també de petits avanços en els nostres carrers, que Tortosa podrà homologar-se a les altres capitals del nostre país.

Sentència contra veïns incívics

Sou d'aquells que patiu per culpa dels lladrucs d'algun gos? Doncs esteu d'enhorabona. L'Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica (ACCCA) ha informat recentment d'una sentència de l'Audiència de Barcelona de la qual ens alegrem profundament. Els incívics propietaris d'uns gossos han estat condemnats per la contaminació acústica emesa pels seus animals, que provocava molèsties evidents als veïns. La sentència dictamina l'obligació d'enretirar els gossos perquè deixin de molestar, indemnització de danys i perjudicis i condemna a abonar les costes judicials. Ja era hora! Ja tocava que els tribunals es pronunciessin clarament respecte un problema que molesta molts ciutadans d'aquest país, que estem tips d'haver d'aguantar el concert de lladrucs diari. Una molèstia que, en els casos més greus, destrossa les nits a persones afectades de patologies greus, i fins i tot a malalts terminals (cosa que hem patit en el nostre entorn familiar). Esperem que acabi establint-se precedent, i finalment les persones afectades puguin emprendre accions legals contra els veïns incívics. I desitgem que ningú hagi d'agafar exemple de casos en què s'apliquen mesures majors, com el del xinès que ha matat el gos del veí... a mossegades.

Als amics d'ERC

En la nostra infantesa, allà als anys 80 del segle passat, l'independentisme català era una sopa de lletres incomestible: PSAN, PSAN-P, OSAN, IDP, MDT, NE, MEN... Cada organització i corrent intern comptava amb més puresa que els altres, però cap ni un tenia representació parlamentària. Tot i que sovint es presentaven a les eleccions, no sortien mai. No valia la pena votar algú que, més enllà de discursos molt ben travats, no servia per solucionar els problemes reals de la gent. Hi havia moments en què el principal enemic semblaven els escindits, dissidents i traïdors, com segur que recorden molts independentistes que ara ja superen els 40 anys. El procés històric, però, va portar a la progressiva convergència de la major part d'aquesta gent a ERC i, amb els seus alts i baixos, s'ha acabat convertint en una opció seriosa per a molts ciutadans d'aquest país. Però clar: governar desgasta. Per aconseguir algunes coses, s'ha de renunciar a d'altres, i hi ha qui sembla aprofitar-ho per reobrir debats antics. Com tots els altres partits sense excepció, han perdut vots darrerament i ara hi ha qui demana tornar als orígens. Ens recorda situacions curioses, com quan algunes veus d'ICV-EA demanen tornar al comunisme més tronat, alguns socialistes a la socialdemocràcia dels 70, o alguns convergents a l'època de Pujol... Però som a l'any 2007, i la solució és més senzilla: no és una qüestió d'amb qui pacten o deixen de pactar, sinó que ERC ha de recordar per què els votants els trien. Per a què alguns els hem votat algunes vegades, i és probable que tornem a fer-ho. Mira si n'és, de fàcil! Nosaltres volem més places d'escoles bressol, millor atenció sanitària pública, una bona educació pública per als nostres fills, que aquest país no sigui un descontrol en matèria d'immigració, més seguretat als nostres carrers i a les nostres cases, que la gent gran cobri pensions dignes, millorar l'accés a l'habitatge, que els malalts mentals estiguin ben atesos, que les nostres carreteres siguin segures, etc. I volem deixar de patir un dèficit fiscal sagnant, poder viure normalment en català, i aconseguir a mig termini la independència en el context de la Unió Europea. Això es pot aconseguir tant pactant amb uns com amb els altres, i tenim clar que no serà d'un dia per l'altre. Per tant, la qüestió és obtenir resultats mica en mica, i és evident que no són suficients els menys de 4 anys de govern intermitent com els del període 2003-2007. Aquí és on ERC i tots els altres partits han de buscar la causa de la seva davallada: en el "xou" continu que ha estat la política catalana dels darrers temps. Els votants volem tranquil·litat, serenitat, estabilitat, i sobretot resultats. Confiem que tots els partits, i en particular ERC i el Govern de Catalunya, estiguin a l'alçada de les circumstàncies i del que esperem els ciutadans.