Voleu aigua? Negociem-ho tot

Ahir va fer 22 anys de l’accident de Txernòbil (Ucraïna), la pitjor catàstrofe de la història de l’ús civil de l’energia nuclear. Per si no en coneixeu els detalls, en podeu trobar informació aquí (Wikipedia). Salvant les distàncies, ja que els sistemes de seguretat són millors tant pel temps transcorregut com pel país on va tenir lloc, és important recordar-ho. I més ara, amb el recent incident d'Ascó, que ha fet evident davant tot el país que la gent de l’Ebre vivim en un entorn on de centrals nuclears no ens en falten, amb el risc que suposen. Doncs bé, aprofitant que estem distrets amb l’aigua, ens volen encolomar un magatzem "provisional" de residus nuclears (MTC). Vaja, que ens en volen colar una de dimensions estratosfèricament superiors a aquella que ara mereix (lògicament) la nostra atenció. Segons es proposa, el magatzem “temporal” tindria una vida útil d’almenys 50 anys. De tots és sabut que les solucions temporals acaben convertides en definitives, i tractant-se d’un magatzem nuclear amb aquestes previsions, ni en 10 generacions ens l’haurem tret de sobre. Per això ampliem el que ja vam comentar fa uns dies: si ens acaben prenent l’aigua, no oblidem que hi ha més coses a negociar. Voleu aigua? D’acord, però vosaltres instal·leu nuclears, parcs eòlics, o el que calgui. A vegades cal fer “paquets”: parlem de l’aigua, sí, però parlem també d’energia, indústria, infraestructures, etc. Els nostres representants han de tenir-ho en compte: potser que deixem de negociar cada tema separadament, i parlem de tot el que hi ha en joc en el futur.

Dia Mundial contra el Soroll

Psssss.... als veïns escandalosos
Psssss.... als amos de gossos descontrolats
Psssss.... als conductors de vehicles sorollosos
Psssss.... als que no respecten el descans dels veïns
Psssss.... a l'incivisme.

Avui és el Dia Mundial Contra el Soroll
International Noise Awareness Day

Font: Associació Catalana contra la Contaminació Acústica (ACCCA)

Per què creix la Lega Nord?

Encara s'està realitzant l'escrutini, però ja es poden confirmar els resultats electorals a Itàlia: Berlusconi torna al poder, de manera que els italians castiguen la inestabilitat del govern d'esquerra en el passat mandat. Però més enllà d'això, hi ha un fenomen molt significatiu que a TV3 no han ni esmentat, en una connexió en directe que més aviat semblava un funeral: la forta pujada de la Lega Nord. Aquest partit s'està acostant als 3 milions de vots i dobla els resultats allà on es presenta, fins a disputar la primera posició en diverses zones. A Vilaweb sí que ho esmenten, i ho atribueixen a "la protesta contra el maltracte de l'aeroport de Milà". Ens sap greu per la sensibilitat "progre-pija" de Vilaweb, però no cola. Tot seguit, els 5 eixos de campanya de la Lega Nord, que es poden veure només entrar a la seva web:

1. Federalisme. Estat federal articulat en 3 grans regions, en què aquestes tinguin sobirania en poder legislatiu, executiu i judicial.

2. Fiscalitat. Aturar el dèficit fiscal, assegurant el manteniment del 90% dels impostos al territori. Recaptació tributària per a les regions

3. Immigració. Més poder als alcaldes en el control de la immigració salvatge i clandestina, més rigor en els requisits d'ingrés. Moratòria en la construcció de mesquites.

4. Seguretat i legalitat. Equiparar la policia local a la de l'Estat i els Carabinieri. Poder d'expulsió dels clandestins per als alcaldes. Els estrangers han de demostrar tenir un treball.

5. Infrastructures. Més connexions aeroportuàries, en TAV, ferrocarril i autopistes gratuïtes.

Més clar, l'aigua.

Zapatero, el nou Déu

Zapatero fa uns dies que està mostrant com tractarà els catalans, inclosos els seus propis votants. Creu que és una mena de Déu antic, investit d'una autoritat absoluta, que pot governar i castigar el poble com li dóna la gana, inclosos els qui l'adoren. Avui mateix, ens ha clavat dues clatellades. Per una banda, manté Magdalena Álvarez de ministra de Foment, malgrat les incomptables crítiques i reprovacions que ha rebut la seva gestió en la legislatura passada, fins i tot per part del Parlament de Catalunya. Segons declaracions seves, Catalunya va votar PSOE perquè estava contenta de la seva gestió... Fantàstic! I per acabar només dóna al PSC dos ministeris sense pes polític, mentre premia altres territoris... Però per si això no fos poc, per altra banda, avui mateix s'anuncia que finalment es farà el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona. El primer que ens ha vingut al cap és que el PP, com a mínim, deia les coses clares, i no ens prenia el pèl a tots. Però clar, a aquestes alçades, les mentides i la prepotència ja no ens haurien de sorprendre. Sense haver de recórrer a l'anterior mandat, durant les sessions d'investidura d'aquesta setmana es podia palpar en la manera com va tractar els grups minoritaris. En resposta a les seves intervencions va mantenir una actitud altiva i xulesca en tot moment. A Joan Ridao, per exemple, li va dir que ERC havia perdut vots per haver-lo criticat durant els darrers 2 anys de legislatura. I alhora va arribar a afirmar que, per Ell, tots i cadascun dels vots del PSOE a Catalunya eren socialistes. No l'havien votat per por al PP, no. L'havien votat a Ell perquè creien en el "projecte socialista". Així de clar és com ho veu el nostre nou Déu. Un Déu que va de sobrat.

Ebre: aigua i energia

Amb el pas del temps, quan es dóna una situació per definitiva, les persones ens acostumem fàcilment a qualsevol cosa. Això és el que passa a les Terres de l'Ebre, on s'accepta estoicament que som la principal font d'aigua i energia de Catalunya. I ja està bé ser solidaris, però si respecte l'Estat espanyol es reclama la publicació de les balances fiscals i que rebem segons el que aportem, el mateix també es pot dir de l'Ebre respecte el conjunt de Catalunya. Ara que es reclama aigua del riu, sigui de més amunt o de més avall, i que es fan evidents els perills de les 3 plantes nuclears que tenim a la nostra zona d'influència, cal reivindicar que aquí no som servents de ningú. Les nostres comarques no són una font inesgotable d'aigua i energia, d'on aquestes es puguin obtenir com si és tractés d'una colònia d'explotació, externalitzant-ne els efectes negatius. Això té costos, i si el territori l'ha assumit, se'ns ha de compensar. Que cal aigua per a activitats econòmiques? Cap problema: que deixin de desenvolupar-se polígons on no se'n disposa, i que es promogui la implantació de més empreses aquí. No els faltarà aigua, i alhora menys joves qualificats hauran de marxar del territori. Que en el dia de demà cal incrementar la producció d'energia? Cap problema: que s'instal·lin centrals nuclears a la resta del país. No veiem l'energia nuclear com una solució, però si realment els seus nous promotors creuen que és tant segura, que s'implanti a Barcelona... I és que tenen raó els qui afirmen que seria bo evitar els enfrontaments territorials, sí. Però cada territori té dret a defensar els seus interessos. Només faltaria.

PS: Recomanem les interessants reflexions al respecte de Gustau Moreno i de Jordi Arrufat.

Les primàries d'ERC

Durant anys, hem sentit a dir a multitud d'opinadors i periodistes d'aquest país que els partits polítics s'han de democratitzar. Que cal obrir-los a la societat i fer-los més transparents. Aquests mateixos opinadors, durant l'actual cicle de primàries als Estats Units, han perdut el cul (amb perdó) per tot el procés: que si Iowa i New Hampshire, Ohio i Texas; que si Obama o Hillary, McCain o Romney; que si primàries o caucus, delegats i superdelegats... Ara, per primera vegada, un partit important de casa nostra farà unes primàries. Diem per primera vegada perquè el que va fer el PSC amb Maragall el 1999 no van ser primàries, sinó un "xou" amb un sol candidat, amb l'objectiu d'aconseguir més militants, i per intentar absorbir ICV... Bé, doncs això: ara ERC està en procés de primàries. Una primícia a nostre país. Però pel que sembla, allò que els opinadors catalans eleven als altars de la democràcia si s'aplica arreu del món, quan ho tenen aquí els mereix una altra qualificació: ara i aquí, és una "crisi". Si als Estats Units o a França hi ha varis candidats, és exemplar. Però si a ERC es presenten diverses candidatures, els mitjans ho venen com una mena de crim execrable. I això que tot just ha començat! Esperem que el procés sigui exemplar. Només demanem als candidats que toquin de peus a terra. Que facin propostes realistes, que tinguin en compte el que realment preocupa als ciutadans. I que, independentment de qui guanyi, posteriorment arribin a un acord majoritari per renovar la direcció. És així com es fa als països seriosos i, si tot va bé, aquí també haurem vist per primera vegada unes autèntiques primàries.

El vídeo prohibit: mireu-lo i jutgeu vosaltres mateixos

El film acaba de ser eliminat de LiveLeak per greus amenaces. Sembla que l'islamisme continua avançant mitjançant l'amenaça i la por. El nou feixisme censura que els ciutadans s'informin, i evita que puguin així valorar el film per ells mateixos. Tal com deia un imam en el vídeo, el seu objectiu és "eliminar la democràcia, el liberalisme, el socialisme i qualsevol altra idea que hagi sortit del pensament humà". El seu lema "Freedom go to hell" s'està fent realitat.

PS: Afortunadament, però, encara podeu jutjar per vosaltres mateixos, gràcies a una còpia de Google Videos:




Som a l'Europa de la laïcitat i la llibertat d'expressió, i ni Bin Laden ni ningú té dret a vulnerar els Drets Humans que tants anys i tant sofriment van costar als nostres avis. Qualsevol té dret a exercir aquests drets, inclosa la crítica a aquell qui l'exerceix. Però la censura o l'autocensura han de ser desterrades, malgrat les amenaces del terror islamo-feixista.

Pacte Ribbentrop-Molotov a ERC?

Ja hem dit altres vegades el que pensem i demanem al partit que votem. No cal que ens repetim, ara que ERC està en procés congressual, i és notícia diària als mitjans. Només volem fer un atrevit pronòstic arrel dels esdeveniments de les darreres setmanes...

11/3/08: Carod lloa Carretero en una entrevista a TV3, en un intent per desqualificar la feina de Puigcercós com a Conseller de Governació (TV3)

17/3/08: Carretero sorprèn tothom amb un canvi de discurs i renuncia a trencar el govern d'Entesa (El Periódico)

22/3/08: Carretero afirma que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes i que vol liderar ERC (La Vanguardia)

25/3/08: Carod afirma que vol tornar a presentar-se a les eleccions catalanes i que renuncia a liderar ERC (TV3)

És sabut que, en la cosa pública, els enemics són capaços d'aliar-se per a fer front a un adversari comú. La conjunció d'interessos pot portar els grans antagonistes ideològics a aparcar les seves diferències, per aconseguir un objectiu compartit. S'acabarà confirmant aquesta mena de pacte Ribbentrop-Molotov? Acordaran donar-se suport mútuament Carretero i Carod, un al partit i l'altre repetint de candidat? Té lògica un pacte d'aquestes característiques, o provocarà més maldecaps en el futur d'ERC? Esperem que els fets ens desmenteixin, que ERC renovi el discurs dotant-lo de coherència, d'allò que realment demanen els electors. Esperem, en definitiva, que aprofiti l'oportunitat per demostrar que és un partit al qual un es pot sentir orgullós de votar.

Berlin 1936, Moscow 1980, Beijing 2008

Els Jocs Olímpics i la política ja fa molts anys que tenen una relació complexa. Ara hi ha veus que proposen boicotejar els Jocs de Pequín 2008 per la manca de respecte als drets humans d'aquest país, començant pel Tibet. Però la no-participació per motius polítics ja s'ha donat altres vegades en el món olímpic.

El 1936, els Estats Units van estar a punt de boicotejar els Jocs de Berlín, per les pressions de la comunitat jueva. Finalment no va prosperar la denúncia, excepte per l'intent d'organitzar l'Olimpíada Popular alternativa a Barcelona, frustrada per pocs dies per l'alçament feixista. Els nazis van aprofitar l'ocasió, van organitzar uns grans fastos, i van dissimular la propaganda antisemita per unes setmanes. Hitler va afirmar en la inauguració dels jocs, els primers emesos per televisió, que "ajudarien a connectar els països en l'esperit de la pau", i va haver de menjar-se algun gripau.

Van haver de passar uns anys perquè els boicots polítics es fessin efectius. A Montreal 1976 hi va haver el veto a la participació de Sud-Àfrica per la política racista de l'Apartheid. En el cas de Moscou 1980, els Estats Units i diversos països més van boicotejar els segons jocs olímpics organitzats en una dictadura, aquest cop comunista. I a Los Ángeles 1984 el bloc soviètic va respondre al boicot anterior no participant en als jocs.

Ara, després de Berlín i Moscou, ha arribat el torn de Pequín, la tercera vegada que uns jocs se celebren en una dictadura. Vist fredament, no s'entén que es decidís atorgar a la Xina aquest aparador mundial. Però encara s'és a temps d'aturar-ho. El 1936 no va poder ser, el 1980 el boicot va ser parcial. Ara, en ple segle XXI, el boicot s'hauria de fer efectiu plenament per qualsevol país que estimi la democràcia i els drets humans.

Invasió

Hi ha dies que no sabem en quina ciutat vivim. Ahir mateix, passejant per la fira de Ferreries, o aquesta tarda de diumenge, jugant al parc infantil, ens dóna la sensació de ser estrangers a casa nostra. I això que no vivim en un barri on la immigració sigui majoritària... de moment. Potser hi hagi gent que consideri acceptable aquesta situació, però nosaltres no trobem normal que, caminant pel carrer, et trobis més estrangers que gent del país. Si bé tenim relació amb alguns d'ells, com per exemple una parella romanesa que manté una vida integrada al barri, hi ha col·lectius que, sigui pel nombre o pel seu origen, fan la vida pel seu compte. Estem davant la formació de societats paral·leles, comunitats segregades. I és que amb un 2% d'immigració es pot aconseguir l'assimilació. Amb un 4%, potser s'arribi a la integració. Amb un 8%, es pot experimentar alguna cosa similar a la idolatrada "multiculturalitat". Però amb les xifres actuals, oficialment del 26'7% i pujant, simplement ens ve una paraula per qualificar la situació: invasió.

L'endemà del 9-M

En teoria, el poble no s'equivoca mai. És una teoria una mica infantil, perquè històricament trobaríem exemples d'eleccions en què els votants es van equivocar. En tot cas cal assumir els resultats, i extreure'n conclusions. Sense voler aprofundir-hi gaire, així és com ho veiem d'entrada:

1a. Els ciutadans de Catalunya semblem masoquistes. És lògic que a Madrid o València es valori la bona gestió del PP. És lògic que a Andalusia o Extremadura es valori la del PSOE. A Catalunya, on no tenim molts dels serveis que tenen en les comunitats anteriors, i després de 4 anys de maltractament socialista, ho celebrem donant la Presidència a ZP, simplement per por al PP. És aíxí: si Catalunya fos independent, Rajoy governaria Espanya.

2a. La federació de CiU ha aguantat la bipolarització. Cal reconèixer que té mèrit, sobretot tenint en compte la seva millorable campanya electoral. Han sabut transmetre que defensarien Catalunya independentment de qui guanyés, i que si calia pactarien amb el PP. A veure com gestionen ara la seva capacitat de decisió...

3a. Aparentment, el PP continua estancat a Catalunya. Diem aparentment, perquè a moltes ciutats grans ha superat CiU com a segona força. I el dia que la participació baixi, o que presentin una oferta menys agressiva per als catalans, poden fer l'estirada que ara no han aconseguit.

4a. ICV-IU té un votant pràctic: si per evitar el PP cal votar PSOE, no és necessari votar un tercer. Això, sumat un sistema electoral criminal, dóna com a resultat que amb 1 milió de vots et toquin 2 miserables diputats. I no cal que esperin una reforma electoral, perquè als 2 grans ja els va bé tal com està.

5a. I per últim hem deixat el cas del nostre partit, d'ERC, perquè és digne d'estudi. L'esquerra independentista té un repte en sí mateixa, que és el seu electorat. Són votants exigents, molt exigents. A diferència d'una part important dels votants d'altres partits, com els socialistes, molts electors d'ERC no en fan prou amb un simple somriure per a votar. La qüestió és: què volen els votants d'ERC?


PS: Hi ha una ombra que ho ha embrutit tot: l'atemptat de divendres. Fa la desagradable sensació que, si el 2004 va "guanyar" les eleccions Al-Qaida, el 2008 les haurà "guanyat" ETA.

No a l'avortament indiscriminat

Ahir es van conèixer més detalls sobre el cas de les clíniques de Barcelona investigades per avortaments voluntaris irregulars. Segons les diligències judicials, se'n practicaven a fetus SANS de fins a 7 o 8 mesos, sense cap mena de justificació, basant-se en informes psiquiàtrics signats sense que el metge hagués ni vist la pacient. Davant d'això, siguem dones o homes, ateus o creients, d'esquerres o de dretes, no es pot entendre que hi hagi qui ho justifiqui, i que denunciï "persecució" o vulneració de "drets de les dones". Ho sentim, però arguments així no s'aguanten per enlloc. Una cosa és defensar un llei de terminis, que és un assumpte discutible, i una altra de ben diferent és justificar crims contra infants que haguessin pogut néixer i sobreviure perfectament. Davant casos com aquests, qualsevol que al·legui el "dret al propi cos" hauria de posar-se vermell, com a mínim. Que cal modificar la llei de l'avortament? És possible que sigui necessari en algun punt, com per exemple per tenir en compte les malformacions que es detecten en fases avançades, com el cas d'una parella ebrenca que va donar a conèixer TV3. Permetre avortaments voluntaris de nens completament sans i en edat de sobreviure? De cap manera. Això hauria de ser rebutjat per qualsevol persona amb un dit de front.

PS: Posats a triar, en la manifestació d'avui a Barcelona haguessin pogut triar un lema més adequat. Per exemple "Prou discriminació a la feina" o "Nosaltres volem parir, però també treballar".

Misèria i covardia

Tot atemptat és antidemocràtic i inhumà, sigui contra qui sigui. Assassinar una persona del carrer, un treballador qualsevol, sense escorta, i davant de la seva dona i una de les filles, només pot ser propi de miserables i covards.

Home discriminat

Ara mateix, diumenge al vespre, qui escriu aquest post és un home que té la dona treballant. No és estrany: ella té una feina tant qualificada com la meva, que a més a més l'obliga a estar 24 hores de guàrdia al voltant de 5-6 dies al mes. Sumant les jornades que ella està de guàrdia, i la resta de dies de l'any, un servidor s'encarrega de més de la meitat de les tasques domèstiques. Vesteixo el nostre fill, li dono de menjar, li canvio els bolquers, el porto a l'escola, el passejo, hi jugo, el faig adormir... També cuino, netejo, ordeno, m'ocupo de la roba, etc, etc. Tot plegat, ben feliç de poder-ho compaginar amb la meva feina, tot i que també porta la seva complexitat. D'aquí a una setmana hi ha eleccions, i tots els partits sense excepció han fet propostes de discriminació positiva vers la dona. La meva, per posar un exemple, cobra 100€ al mes per ser mare treballadora. Em sembla molt adequat incrementar les mesures de suport a la família, com ja hem dit anteriorment. Però: per què hi ha ajudes que les ha de cobrar ella? Sort que estem molt ben avinguts, perquè si no seria una injustícia. Més encara: per què sempre que es parla de "conciliar la vida familiar i laboral" es pensa en les dones? Que els homes no podem ocupar-nos de les feines domèstiques? D'acord que hi ha una dèficit històric, una realitat social desafavoridora per a moltes, i que alguna cosa s'hi ha de fer. Però s'hauria de poder enfocar de manera que, individualment, no sigui injust amb els homes que complim, amb escreix, els nostres deures.

Animalades a 12€ diaris

Segons dades de l'Associació Catalana de Municipis, el cost de mantenir un gos o un gat abandonat és de 12€ per animal i dia, comptant personal, menjar, neteja, manteniment, etc. Diàriament, persones irresponsables abandonen una mitjana de 67 gossos i gats a Catalunya, que representen un total de més de 24.000 animals a l'any (dades 2006). Fent un simple càlcul, doncs, si s'apliqués estrictament la llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament, representa un cost de 105.000.000€ cada any. Què vol dir això? Doncs que per culpa d'alguns individus que abandonen animals, la resta de ciutadans hem de mantenir la seva irresponsabilitat. Algú s'imagina la quantitat de projectes per al desenvolupament que es podrien fer si es dediquessin aquests diners ONGs? Per posar un exemple, Intermon-Oxfam té uns ingressos anuals de 74'4 milions d'€, bastant per sota del que ens gastem a Catalunya en mantenir determinats animalons. No seria millor gastar aquests diners en ajudar les persones? Un segon exemple: amb els 12€ que costa diàriament mantenir un gos o gat, es podrien vacunar de la polio entre 8 i 10 nens africans. O el que és el mateix: al final de l'any, entre 70 i 87 milions d'infants. Més valdria que deixéssim de preocupar-nos per gossos i gats, com van fer ahir alguns a Barcelona. Ens cauen simpàtics, sí, però no oblidem que són animals, no persones. I mirant-ho fredament, com a mamífers són tant dignes i mereixedors de drets com les rates de claveguera que eliminem sense contemplacions.

Eleccions Generals: panorama electoral

Comença la campanya electoral i, com ja vam fer en les darreres eleccions municipals, volem fer-ne un petit anàlisi. No pretenem ser objectius, dit sigui d'entrada. Simplement és així com ho veiem.



PSC-PSOE
Després de la seva inesperada victòria fa 4 anys, ara esperen revalidar el govern. En principi, seria previsible que ho aconseguissin, perquè la tendència habitual dels votants és donar mandats d'almenys 8 anys. Si hem de qualificar aquesta legislatura, però, seria per considerar-la de "clar-obscurs". Per una banda, i amb aportacions d'alguns dels socis de govern, s'han tirat endavant polítiques importants d'interès social com per exemple el "xec-nadó" o la Llei de Dependència. Però per altra banda, no podem oblidar els disgustos que ens ha provocat aquest govern socialista. Ens referim, evidentment, al desengany que ens ha generat com a catalans, amb la retallada de l'Estatut i l'incompliment de la paraula donada. Però també al malestar provocat en altres àmbits, com per exemple en infrastructures o amb una política d'immigració pròpia d'una esquerra hippie allunyada del que haurien de ser els seus referents europeus.

CiU
En les passades eleccions van perdre bastants diputats, i seria desitjable que com a força nacionalista catalana no veiessin reduït el seu espai. Dit això, no acabem d'entendre el seu plantejament de campanya. Per una banda, Duran reivindica la possibilitat d'entrar al govern espanyol, cosa que no tindria perquè ser negativa per als interessos de Catalunya. No cal oblidar que fins i tot ERC va participar del govern de l'Estat durant la II República, i que la idoneïtat d'una decisió així s'hauria de valorar al final del mandat en funció dels resultats que se n'obtenen. Però per altra banda, durant l'absència temporal del cap de llista, aquests darrers dies s'han donat missatges totalment contradictoris: primer, que el govern de la Generalitat es veuria condicionat pels pactes a Madrid, i després, desmentint-ho i argumentant tot el contrari. Com a catalans, esperem que els seus votants no es vegin desorientats, perquè creiem que és imprescindible tenir el màxim de diputats catalans al Congrés, que no es perdin una vegada dissolts en grups parlamentaris espanyols.

ERC
L'any 2004, ERC va culminar un cicle d'un fort increment electoral, passant d'1 a 8 diputats. En aquestes properes eleccions és previsible que consolidi els resultats, malgrat que té en perill algun escó que va obtenir d'una forma molt ajustada (el seu segon diputat a Girona, per exemple, podria passar a mans del PP). Al llarg d'aquests quatre anys, ERC ha fet una evolució important, i no precisament cap allà on alguns els acusen. Va començar el mandat fent cessions en el procés de negociació del nou Estatut, aparcant l'independentisme a l'espera d'un acord amb l'Estat; però després del desengany de la retallada, ha acabat la legislatura reivindicant directament la independència. No cal dir que, com els votants de qualsevol partit, no estem d'acord amb totes les polítiques que defensen. És més, en alguns temes com l'avortament o la immigració hi discrepem, com sabreu si sou lectors habituals d'aquest bloc. Però sabem que són "els nostres", i com a catalans necessitem un grup parlamentari independentista fort a Madrid. Per això, com a mínim un de nosaltres dos votarà ERC.

PP
El PP es va deixar perdre les passades eleccions a nivell estatal. Si en comptes d'intentar negar l'evidència, haguessin assumit una defensa del país i promès no rendir-se davant el terrorisme islamista, creiem que haguessin guanyat les eleccions. Però són uns mesells, i van continuar fent girar el seu discurs en la mentida durant anys, i fins i tot després de la sentència de l'11-M. Ara, però, se'ls ha de reconèixer un mèrit: estan aconseguint portar la campanya cap al terreny en què se senten més còmodes, i que més els beneficia. Amb un discurs més moderat, centrat en l'economia, la immigració o la seguretat, estan donant missatges que molts votants volen sentir, inclosos molts electors d'esquerres sense una gran identificació partidista. Malgrat tot, el PP pateix d'un greu problema de credibilitat, i no només pel manteniment de líders com l'Acebes, que els fan perdre vots a cada segon que surten a la tele. El seu principal handicap és que ja haguessin pogut tirar endavant algunes d'aquestes propostes quan governaven, però no ho van fer. I a nivell de Catalunya, no cal dir que la seva proposta de segregacionisme lingüístic és motiu suficient per no votar-los ni borratxos de vi.

ICV-IU
Des de fa anys, ICV té una presència molt estable al Congrés, malgrat que en bona part és testimonial. A més, el sistema electoral estatal és especialment negatiu per a forces minoritàries com aquesta, ja que moltes desenes de milers de vots se'n van directament a la paperera. A Catalunya, per exemple, només està en condicions d'optar a algun diputat per Barcelona, mentre que a Tarragona, Girona i Lleida els seus votants tornaran a engreixar els percentatges que no aconsegueixen entrar en el repartiment d'escons. De fet, en les anteriors eleccions només va treure diputats a Madrid, Barcelona i València, i ara les disputes en aquesta darrera província no li auguren gaires opcions. Pel que fa al programa polític, si bé podríem compartir una bona part de les propostes socials que presenten, la seva obsessió per prioritzar determinats valors "progres" ens n'allunya inevitablement.

En definitiva, creiem que les properes eleccions ens presenten un panorama electoral relativament estable, i no esperem grans canvis en les correlacions de les diferents forces polítiques. Però dit això, no podem acabar sense fer una crida als votants catalans perquè vagin a votar. Mentre alguns catalanistes crítics fa temps que es discuteixen fórmules absurdes com els vots nuls, blancs, o abstenció, els espanyolistes no tenen cap mania a votar de manera absolutament acrítica. Si bé l'autocrítica sempre és bona, no ho és a l'hora d'anar a votar: quan es fa un vot en blanc o nul per queixar-te dels més propers, i n'acaben sortint afavorits els més contraris als propis interessos. I el mateix es pot dir de quedar-se a casa. Per això cal anar a les urnes, perquè no podem deixar els interessos de Catalunya en mans d'aquells que només creuen en Espanya. No oblidem les paraules de l'historiador Arnold J. Toynbee: "El major càstig per a les persones que no s'interessen per la política, és que seran governades per aquells que sí que s'hi interessen".

Flaixos (II)

Ahir va haver-hi l'enèsim accident a la N-340, amb 5 morts provocats per un accident frontal. Els ocupants eren de Badajoz, però han estat unes víctimes més de l'històric dèficit d'infrastructures que patim al nostre país. Ja vam comentar en el seu dia fins a quin punt que les decisions polítiques en matèria d'inversions són més importants del que sembla, al post L'espanyolisme mata.

Aquesta nit hem intentat seguir el debat electoral Solbes-Pizarro a Antena 3, però només ho hem aconseguit a mitges. És difícil aguantar gaire estona una dialèctica amb un nivell d'avorriment tant abismal. Però dit això, es va veure ràpidament que seria una clara victòria de Solbes, que ha apallissat un Pizarro clarament mancat d'experiència i preparació per al debat. Suposem que els assessors del PP prepararan millor a Rajoy quan sigui el seu torn.

Kosovo, Catalunya

Avui Kosovo declararà la seva independència, i segur que des de Catalunya molta gent s'hi emmirallarà. Com a independentistes, però, no compartim la tendència a admirar aquest cas. Si fem una mica d'història (wikipedia: aquí o aquí), veiem que Kosovo ha patit al llarg de segles diverses neteges ètniques, que l'han anat buidant de la majoria de població sèrbia que tenia a l'edat mitjana, fins a l'actual 5.3% de serbis davant de més d'un 90% d'albanesos. Des d'assassinats a deportacions massives, aquesta política va ser emprada primer per l'Imperi Otomà, i després pel Tercer Reich. De fet, en el primer terç del segle XX la majoria de la població encara era sèrbia, però la política nazi també s'hi va fer notar. Així, durant l'ocupació de la província, van ser assassinades 10.000 persones més i se'n van deportar 100.000, al mateix temps que s'hi enviaven colons albanesos. Mustafa Kruja, Primer Ministre albanès durant el període feixista, va afirmar el juny de 1942 que calia "netejar Kosovo de serbis, enviant-los a camps de concentració. Els pobladors serbis han de ser assassinats". I per si això no fos suficient, posteriorment el govern comunista no va permetre el retorn dels qui continuaven vius. Per tant, la independència de Kosovo pot ser el desig majoritari de la seva població, però no haurà sorgit d'un procés exemplar, precisament... Francament, i amb els seus defectes històrics, preferim emmirallar-nos en països com Escòcia.

Religió a la Universitat?

Avui hem quedat de pedra llegint aquesta notícia: "La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) crearà una escola de formació d'imans i de personal del moviment associatiu musulmà". Suposem que alguns individus suposadament d'esquerres, com el seu instigador i diputat del PSC Mohamed Chaib, deuen considerar-ho un èxit de la multiculturalitat. Però des d'un punt de vista laic només ho podem qualificar de barbaritat, i ens han vingut al cap un seguit de qüestions. Algú s'imagina que la UAB creés una "escola de formació de capellans i de personal del moviment associatiu cristià"? Per quin motiu els ciutadans hem de pagar el proselitisme religiós amb els nostres impostos? Qui i amb quins criteris triarà els participants? Tenint en compte que està finançat amb diners públics, suposem que hi podran assistir també les dones, no? No té altres prioritats on gastar els diners públics, la UAB? I per últim, per què coi es continua parlant amb religiosos per dirigir-se a la comunitat immigrant de països musulmans? És com si, per tractar amb ciutadans equatorians, s'establís com a interl·locutors els capellans.

Per cert, fa un parell de dies que s'ha reobert una nova polèmica impusada pels integristes. Què fan milers de musulmans protestant, entre d'altres, perquè es retirin imatges històriques de Mahoma de la Wikipedia? Hi ha problemes reals que els haurien de preocupar bastant més de cara a la seva imatge pública. Per posar un exemple, aquestes 180.000 persones tant sensibles es podrien dedicar a defensar els drets de les dones o a criticar el terrorisme islamista.

Obama dóna suport a Israel

A Internet hi ha un excés de webs sobre les eleccions presidencials als Estats Units, que podríem qualificar d'"infoxicació". Entre aquest magma, però, hem trobat una pàgina bastant interessant, que permet saber l'opinió de tots els líders nord-americans respecte els diversos temes, així com el seu historial. Per exemple, del que pot acabar esdevenint candidat demòcrata, Barack Obama, s'hi poden trobar els seus posicionaments, que habitualment no apareixen en els mitjans d'aquí. Per exemple, un parell de cites d'Obama respecte el conflicte al Pròxim Orient, que poden sorprendre algun desprevingut:

"Nobody has suffered more than the Palestinian people from the failure of the Palestinian leadership to recognize Israel, to renounce violence, and to get serious about negotiating peace and security for the region. Israel is the linchpin of much of our efforts in the Middle East."

"Our first and immutable commitment must be to the security of Israel, our only true ally in the Middle East and the only democracy. We must be consistent and we must include the EU and the Arab States in pressing for reforms within the Palestinian community."

És només un exemple, però bastant il·lustratiu. Esperem que, si aquest candidat assoleix el govern dels Estats Units, els qui tant l'enalteixen des d'aquí deixaran de criticar sistemàticament la política nord-americana, i tot allò que procedeix la principal potència democràtica occidental.

Artistes

Quan els polítics han de recórrer a intel·lectuals i artistes, és que van faltats d'idees pràctiques. De totes maneres, fins i tot en aquest cas hi ha diferències: Barack Obama ha aconseguit que moltes cares noves li donessin suport, i només cal veure l'impressionant vídeo del Yes We Can. Pel contrari, el PSOE ha repetit gairebé el mateix "elenc" que fa 25 anys que l'acompanya. Aquí els teniu, amb una adhesió final molt especial...

Boja dels gats de Ferreries

A la nostra sèrie preferida, els Simpson, hi apareix un personatge típic de la cultura occidental: la boja dels gats. El seu perfil és bastant clar: mestressa de casa, de mitjana edat, sense parents al càrrec, que troba en els animals en general i en els gats en particular el seu equilibri emocional. A Ferreries, com no podria ser d'altra manera, també tenim personatges d'aquest tipus. Sense anar més lluny, a la nostra mateixa illa de cases n'hi ha una, que complementa la seva particularitat amb un curiós sentit de l'estètica, que podríem qualificar de kitsch. Però si en gustos no hi ha res escrit, sí que n'hi ha en civisme. I estaria bé que, en comptes d'alimentar els gats del carrer Migdia, València, Paüls i de la Rambla Catalunya, se'ls emportés a casa seva, com fa aquesta altra. A veure si li faria tanta gràcia el merder que generen. Està molt bé que hi hagi gent que "estimi" els animals, però la resta de veïns no hem de suportar els costos de les seves aficions.

El PP, els progres i el vel

El PP i alguns "progres" estan fent un debat ben contradictori sobre la immigració, i en particular sobre el vel a les escoles. És ben curiós que un partit que s'ha passat anys defensant la religió a l'escola, ara proposi eliminar-la. I és igual de curiós que alguns que s'han passat dècades carregant contra la religió a l'escola, surtin defensant l'ús del vel. No cal dir que nosaltres estem d'acord en alliberar les alumnes d'aquest evident signe de submissió de la dona, malgrat el que diguin alguns hipòcrites que afirmen que les preadolescents l'escullen "lliurement". Però no només per això: també és important que els símbols religiosos desapareguin de l'espai públic per evitar que s'aprofundeixi la divisió entre comunitats que s'està establint al nostre país, un fenomen que alguns il·lusos qualifiquen de "multiculturalitat". Ara bé, el PP no és precisament un exemple a seguir en matèria de cohesió social, com demostren les seves propostes segregacionistes en matèria de llengua a Catalunya (avui, un nou capítol). I tampoc és un exemple de coherència: el descontrol en la immigració va començar quan ells governaven. Per tant, els del PP haurien de revisar el seu discurs, abans de fer propostes que són més pròpies d'un republicanisme laic, que de la dreta religiosa que realment representen.

El PP, contra Catalunya

Fa uns dies, el PP va presentar al Parlament la seva proposta perquè els alumnes de l'educació pública de Catalunya puguin escollir la llengua de les classes. Creuen que aconseguiran més vots amb una campanya per segregar lingüísticament els alumnes, fins i tot molts dels seus votants i càrrecs electes saben que és injusta. De fet, és molt probable que la majoria d'aquests votants a Catalunya estiguin satisfets amb la situació actual, que permet als seus fills aprendre el català, una llengua que els servirà per a la seva promoció social. Però bé, suposem per un moment que prevalgués una mena de "dret" individual a elegir l'idioma per cursar els estudis en funció de la llengua materna de l'alumne. Automàticament, apareix un "petit" problema: a Catalunya es parlen més de 200 llengües, que estan molt ben llistades en aquesta web. Llavors, per què als alumnes castellanoparlants se'ls ha d'atorgar el dret a estudiar en una llengua diferent a la pròpia del país, i no han de tenir aquest dret els alumnes tamazights o mandinka, per exemple? Ja sabem l'argument espanyolista que donaria el PP, però és evident que si volem un país amb un mínim de cohesió social, la llengua vehicular de l'educació ha de ser una. No 2 ni 50. A l'escola es forja en bona part el sentiment de col·lectivitat, i a ningú li ha d'interessar crear un país amb societats paral·leles, amb diferents comunitats segmentades. Es comença amb determinades propostes espanyolistes del PSOE, es continua amb propostes segregacionistes com la del PP, i no se sap on es pot acabar.

7 flaixos

1. Salvant les distàncies, el PSOE està cometent un error similar al del PP: no admetre la realitat. L'economia fa mesos que està entrant en desacceleració, i va camí de la recessió (inflació, atur, borsa...). Esperaran a després de les eleccions per reconèixer-ho obertament?

2. El PP ha decidit utilitzar la llengua com a arma electoral, atacant el català com a llengua pròpia i de cohesió social. Si tothom tingués dret a decidir en quin idioma cursar els estudis, d'on trauríem els mestres per ensenyar en les 200 llengües que es parlen a Catalunya?

3. Avui s'ha elegit Albert Sáez com a primer president de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) proposat per ERC. Sobreviurà enmig del corporativisme instal·lat a TV3? Li deixaran prendre les decisions necessàries per reflotar l'audiència? Que tingui sort!

4. Hi ha gent que confon el tocino amb la velocitat, o ser "transgressor" amb ser "d'esquerres": avui hi ha una manifestació a Barcelona contra la persecució dels avortaments il·legals. Si després van a protestar contra el deure de pagar impostos, jo també m'hi apunto!

5. Si en comptes d'haver-se detingut 14 pressumptes terroristes islamistes, haguéssin estat terroristes cristians, deixaríem que la Conferència Episcopal espanyola parlés en nom de tots nosaltres, fins i tot els ateus i agnòstics? Trobaríem normal que comencessin les rodes de premsa recitant la Bíblia? Els mitjans de comunicació farien el mateix tractament?

6. Als terroristes de Hamàs els importa un rave la població civil. Tant poc com a Hitler, que era perfectament conscient que exposava els ciutadans al bloqueig i als bombardejos aliats. El bloqueig de Gaza és una carícia en comparació, però: algú amb un dit de front qüestiona que els bombardejos dels aliats fossin necessaris?

7. Romano Prodi, a punt de llançar la tovallola. Algun dia Itàlia tindrà un govern mínimament estable???