Reflexions estivals

Des del més proper al més llunyà, aquí us deixem unes reflexions d’estiu.

Tortosa. Sembla que s’ha aprovat el pla parcial que permetrà urbanitzar l’entrada de la ciutat, entre l’autovia de l’Aldea i el canal de l’Esquerra de l’Ebre. És una bona notícia, pel que pot suposar per a la promoció econòmica, amb la instal·lació de noves empreses i nous llocs de treball, així com de l’estètica de l’accés principal dels visitants, que sempre és important. Llàstima que hagi coincidit amb una mala època a nivell macroeconòmic; esperem que no afecti el seu desenvolupament.

Sabaté. Mentrestant, el senador del PSC i ínclit exalcalde Joan Sabaté ens il·lustra, ignorants de nosaltres, amb un article a la revista Cop d'Ull sobre la pèrdua de les llibertats catalanes a càrrec de Felip V. En l’esmentat text demonitza les institucions medievals, i alaba el progrés derivat del Decreto de Nueva Planta. No parla ni de la imposició de nous impostos, ni de la prohibició del català, ni de la supressió de les universitats, per exemple. I aquest home defensa els interessos dels tortosins i de Catalunya a Madrid?

Crisi. Ahir es van publicar les dades del PIB, amb un creixement del 0.1% en el segon trimestre. I el mateix dia, el govern va aprovar diverses mesures per mitigar-la, tot i que difícilment faran gaire efecte. El PP ha respost demanant contenció en la despesa, però tampoc sembla gaire afortunat: si algú ha de gastar en temps de crisi és l’Estat, especialment en inversions. I posats a triar, podrien començar invertint en més carreteres i ferrocarrils a Catalunya, per compensar una part del que ens deuen des de fa anys.

Nuclears. Del paquet anticrisi, la patronal en va criticar que no potencia prou l’energia nuclear. Ja fa temps que el lobby pro-nuclear està aprofitant el discurs energètic catastrofista per “vendre” el seu producte. Però les dades parlen per si soles: en pocs anys, l’Estat ha passat d’importar energia de França a exportar-n’hi. I si cal generar-ne més, que sigui amb parcs eòlics; o amb centrals nuclears al costat de la casa del proper que les proposi.

Immigració. Però no només la patronal parla en defensa dels seus interessos. També els sindicats. El govern pres la decisió correcta oferint als immigrants en atur avançar-los el pagament perquè puguin tornar en condicions al seu país. Però en canvi, avui la UGT ha demanat que s’abandoni la contractació d’estrangers en origen, i es contracti els d’aquí que s’han quedat a l’atur. Pot semblar una idea bona, però... Així és com es paga la fidelitat dels qui vénen i tornen cada any, complint escrupolosament la llei d’estrangeria?

Finançament. El govern espanyol i el català estan en ple debat pel finançament, degut a l’enèsim incompliment de ZP. Veurem si la unitat dels partits catalans dura fins al final, o algun es despenja amb un pacte per separat. I veurem si la situació actual és fruït d’una escenificació entre PSC i PSOE, o si de veritat Castells i Montilla parlen seriosament. Perquè, tard o d’hora, s’haurà d’arribar a un acord que complirà, o no, el que marca l’Estatutet.

Violència domèstica. Independentment de quin gènere tingui la víctima, cal perseguir-la i, si pot ser aturar-la. És el que va fer un paio amb el valor que manca a molts, que es va interposar entre un agressor i la víctima. Ara es troba en coma a l’hospital, i l’agredida no només no li dóna les gràcies, sinó que defensa l’agressor. Malgrat tot, aquell home va fer el que havia de fer, no va mirar cap a una altra banda, i mereix el reconeixement que li pertoca.

Jocs Olímpics. Molt espectacular la inauguració dels Jocs Olímpics, sí. També la inauguració dels de Berlin 1936 va ser impressionant, a càrrec també d’una cineasta, i retransmesa per primera vegada per televisió. És el que tenen els règims totalitaris: un gran sentit per l’estètica, inversament proporcional al que tenen per a l’ètica.

Geòrgia. Quan Rússia van atacar Txetxènia, que era un país no reconegut internacionalment, i amb una part dels seus activistes realitzant accions terroristes arreu del país, l’acció russa va ser considerada una invasió inacceptable per la progressia del país. Ara el mateix país ha atacat un Estat sobirà reconegut, passant olímpicament de les institucions internacionals, i els “progres” de guàrdia callen o, fins i tot, en alguns casos defensen l’acció. Si fossin EEUU o Israel, seria un cas flagrant d’ “imperialisme ianqui”, o de “sionisme assassí”. Però en aquest cas és Georgia l’aliada d’EEUU i Israel. Conclusió: s’aplica del famós i erroni consell segons el qual “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, i tots tant tranquils.

Iran. L’acció de Rúsia sobre Geòrgia, de fet, és similar a la d’EEUU a Iraq. Les dues són condemnables sens dubte per la seva manca de legitimitat, independentment de la situació interna dels dos països. Però hi ha un assumpte més preocupant a nivell internacional: la possibilitat que Iran pugui obtenir armes nuclears. Com que EEUU ja té prou maldecaps, no s’atreveixen a actuar. La resta del món s’ho mira sense mullar-se massa, mentre alguns països encobreixen la dictadura islàmica en defensa dels seus interessos. Per tant, si ningú hi fa res, per primera vegada en la carrera nuclear una colla de tarats mentals poden aconseguir l’arma atòmica. Qui ho haurà d’aturar? Si no hi ha més remei, acabarà actuant Israel abans no sigui massa tard. Resultat: els dolents seran els de sempre, els “jueus”, tant maleïts pels mitjans del nostre país.

Un any camí de la crisi, en dades

Finalment, el president espanyol ha admès que estem en "crisi", convertint en noticiable el fet de pronunciar una paraula. Tècnicament, tenia raó quan es negava a admetre-la, perquè per considerar que efectivament hi ha crisi han de passar dos trimestres consecutius amb creixement negatiu. Però una cosa és la teoria, i una de ben diferent la dura realitat. Com que gairebé ningú sap qui som, ens podem permetre certa pedanteria amb aquella típica frase de "nosaltres ja feia un any que ho dèiem" (arxiu). I com que ja veieu que últimament no actualitzem el bloc gaire sovint, tot seguit us deixem 3 imatges que considerem interessants. La primera: l'evolució de la borsa des que, l'any passat, vam pronosticar que s'acostava una de les periòdiques crisis del capitalisme. La segona: molt més greu que la borsa, l'evolució de l'atur a l'Estat en una imatge, amb una tendència esgarrifosa aquest 2008, que permet preveure una tardor de xifres rècord. I la tercera: les preocupacions dels catalans, segons l'enquesta més recent (avui a El Periódico). Haguéssim pogut incloure l'evolució de la inflació, del preu del petroli, del PIB, etc, però tampoc és qüestió de difondre el pessimisme gratuïtament. Simplement volem donar un avís més a navegants, sobretot a aquells que gestionen els nostres diners públics, de quins són els problemes de què s'han d'ocupar.

Curiós anunci immobiliari

No hem pogut evitar penjar-lo, i mai millor dit. Publicat avui al diari El Periódico (pàg. 47)

150.000 nens morint de gana

Mentre aquí ens obsessionem per un canvi climàtic i una sequera per mantenir-nos entretinguts. Mentre aquí promocionem un sistema proteccionista que boicoteja el desenvolupament de l'agricultura fora d'Europa. Mentre aquí demanem energies alternatives però no deixem que s'instal·lin a prop de casa. Mentre aquí gastem milions d'euros en mantenir determinats animals perquè ens cauen "simpàtics". Mentre aquí ens preocupem massa sovint per tonteries... Mentrestant, a Etiòpia probablement moriran per inanició 150.000 nens i nenes en les properes quatre setmanes. Informació UNICEF: aquí i aquí.

Les eleccions d'ERC: panorama electoral

Dissabte, a cada capital de comarca del país, tindrà lloc un fet històric: unes autèntiques eleccions “primàries” en un partit polític. Tots els militants tenen dret a participar-hi, amb fins a quatre candidatures a escollir. Ja vam comentar en el seu dia que aquest procés era digne d’admirar, en comptes de criticar-lo. I ara volem comentar, per aquells a qui els pugui interessar la nostra humil opinió, les quatre candidatures que es presenten:


Rafael Niubò – Ernest Benach: la sorpresa negativa
Candidatura de Josep-Lluís Carod-Rovira, però sense Josep-Lluís Carod-Rovira. En termes militars, fa la sensació que el Capità General ha fugit al seu quarter d’hivern, des d’on envia missatges que ni ell mateix es creu (2014), i ha deixat la batalla en mans dels seus immediats subordinats. Ells accepten la missió perquè li deuen el càrrec, però es guarden prou de dimitir dels seus llocs a Govern i al Parlament. L’objectiu de la missió: desgastar al màxim el seu possible relleu (Puigcercós), de cara a afeblir-lo per a un segon “round”. El problema d’aquesta estratègia però, és doble. Per una banda poden provocar fuita de vots tant cap a Puigcercós (militants a qui no els ha agradat l’agressivitat de la campanya carodiana), com cap a Carretero o Uriel (posats a ser critics...). Però per altra banda, i més greu encara, han deixat en mala posició la seva pròpia gent al territori, amb militants que es poden sentir abandonats, començant per les Terres de l’Ebre.

Joan Ridao – Joan Puigcercós: la campanya tranquil.la
Es tracta d’una candidatura que toca de peus a terra. Potser massa i tot! Mentre els altres candidats han estat carregant alegrement els uns contra els altres, utilitzant sense manies tot el que tenien al seu abast especialment contra aquesta candidatura, Ridao i Puigcercós han respost fent una campanya tranquil.la. No han estat capaços (no han volgut?) de posar de manifest que els errors del passat són compartits per gent de totes les candidatures, i especialment per la carotiana, que ha tingut la responsabilitat principal en el discurs polític i les actuacions a govern. Ben al contrari, han preferit una campanya de baixa intensitat mediàtica, basada gairebé només en trobades amb la militància. Dissabte veurem si en unes primàries com aquestes són més importants els mitjans, o el contacte directe amb els electors.

Uriel Bertran – Jaume Renyer: la candidatura intel.lectual
Es tracta d’una candidatura amb una combinació curiosa: tenen suports de gent molt vàlida, però també alguns fitxatges bastant desafortunats... Com en el cas anterior, també han fet una campanya en positiu, cosa que els ha fet sortir menys als mitjans que els altres “crítics”. De fet, sembla que s’hagin dedicat més als debats intel.lectuals (interessant el republicanisme de Renyer, tot sigui dit) o a reunir-se per definir “línies vermelles” per estar al Govern, que no pas a explicar-les a la gent. Però també han voltat pel territori; ja veurem si hauran sabut transmetre el seu missatge.

Rut Carandell – Joan Carretero: primer l’eix nacional
Es tracta d’una candidatura que no és cap sorpresa, ni dins d’ERC ni al país. Proposen prioritzar l’eix nacional al social, establint tantes condicions al govern d’Entesa que faci impossible la seva continuïtat i aboqui ERC a l’oposició. També proposen canvis en la política d’aliances internacionals, en aquest cas amb un plantejament interessant. La seva campanya ha estat agressiva, però en la línia que han seguit des de la seva constitució, lluny de sorprendre’ns com la del tàndem Niubò-Benach. El problema és que, també des del primer dia, no aconsegueixen desmarcar-se del messianisme a l’entorn de Carretero, que ens portarà la independència "en quatre dies"... En el seu dia vam pronosticar una aliança entre aquestes dues candidatures, però sembla que de moment no l’hem encertat, almenys aparentment. Ja veurem.

I amb què ens quedaríem nosaltres? Doncs un monstre, una mena de FrankenstERC que combinés elements de diferents candidatures: la dedicació i lideratge de Puigcercós, els coneixements de Ridao, la joventut de Bertran, el republicanisme de Renyer, les aliances internacionals que proposa Carretero, el saber estar d’en Benach, i alguna cosa de la Carandell i en Niubò. Però com que això és impossible, ens decantem per la candidatura que dóna més garanties, autocrítica constructiva, noves idees, capacitat de treball, i lideratge: Puigcercós / Ridao.

Pocoyo

Avui han tornat a sortir dades d'audiència de TV3, però no tenim ganes de repetir el mateix de sempre. Ben al contrari, val més que ens ho agafem bé, i per això us oferim un descobriment que hem fet recentment: Pocoyo. Es tracta d'una sèrie espanyola que passen a TVE i que està triomfant a tot lo món. Està pensada per a nens de l'edat del nostre fill, i esperem que al K3 algun dia s'animin i en passin alguna de similar, o aquesta mateixa. Si en voleu més informació, podeu consultar la seva web oficial o buscar-ne algun de les desenes de vides penjats a youtube.

Carrefour ens enganya amb l’aigua

No és la que consumim habitualment, però ahir vam comprar aigua de Carrefour. Sempre ens fixem en els nivells de sodi, però en aquest cas teníem pressa i, en veure que deia “Muy bajo contenido de sodio” (veure imatge ampliada), vam tirar pel dret. Quina ha estat la nostra sorpresa quan, a l’hora de preparar el biberó del nen, hem comprovat que el nivell de sodi d’aquesta aigua és de 87.7 mg per litre! Aquells que tinguin nens o hagin d’evitar la sal, han de saber que una aigua amb “Muy bajo contenido de sodio” és la que té nivells per sota dels 20 mg/litre i, per tant, és apropiada per a dietes pobres en sal. I els qui no han de prendre precaucions, tingueu present de la quantitat habitual de sodi a l’aigua és d’uns 40 mg/litre, que no és recomanable superar. Tot seguit, les dades orientatives de diferents marques (font pròpia i Eroski).

NIVELLS DE SODI

Solares, 97 mg/litre
Carrefour, 87.7
Mondariz, 39.6
Font Vella Sacalm, 13.2
Lanjarón, 9.78
Viladrau, 9.6
Evian , 6.53
Solán de Cabras, 4.94
Aquabona, 3.29
Bezoya, 1.46
Veri, <0.5

Comproveu que l’aigua que teniu sobre la taula de la cuina és apropiada, i vigileu quan aneu a comprar, sobretot si teniu nens petits o patiu hipertensió. El consum diari recomanat de sodi es troba entre els 1000 (dieta baixa en sal) i els 2400 mg (màxim). Això significa que algú que es begui una ampolla de 2 litres d’aigua Carrefour al llarg del dia, està consumint 175 mg de sodi, que és doncs un 17.5% de la sal que pot prendre. Una burrada, tenint en compte que, normalment, la sal consumida a través de l’aigua representa menys d’un 3% del total.

El que no veuràs a cap mitjà d'aquí

Flaixos: aigua, immigració...

1. Aigua per un tubo. Avui hem recorregut més de 300 quilòmetres a través de 12 comarques catalanes i, amb més o menys intensitat, no ha parat de ploure ni un segon. De fet, on menys pluja hem trobat ha estat en la tornada a Tortosa, on malgrat tot ara mateix plou amb ganes. Molt abans, hem passat pel tram de la futura canonada que farà arribar aigua a Barcelona. Bé, de fet els costats de l'autopista ja en tenien d'aigua, concretament a múltiples basses.

2. Si l'AP-7 necessita millores de drenatge, és més greu que ja li facin falta a la nova A-7 acabada d'estrenar. Concretament a l'alçada de Vilafortuny s'hi veien acumulacions d'aigua a la calçada. Però per acumulacions d'aigua, les de Miami Platja. Amb el cotxe semblava que navegàvem pels laterals. Però tal com estan aquells carrers, el problema de l'aigua gairebé que és el de menys.

3. Hi ha una cosa que ni la pluja evita: l'explotació sexual. Tot i que menys que els altres dies, n'hi havia una equipada amb paraigües però amb ben poca roba a la sortida de l'Aldea en direcció a Tortosa, a l'alçada de l'estació. Pel que sembla el xulo de la zona no deu fer vacances. Tant costaria aprovar una llei com la francesa, on s'ha eliminat amb poc temps tota prostitució a la carretera?

4. I per últim, la notícia al·lucinant del dia: un estudi de professors universitaris i de la Fundació Bofill proposa reformar la llei electoral per permetre el vot dels menors de 18 anys i dels immigrants (no nacionalitzats), per "augmentar la participació". En tot cas, si algú els fa cas i s'aplica, el que passarà és que baixarà. Augmentar la massa electoral entre col·lectius poc participatius potser incrementi els vots absoluts, però el més probable és que baixi el % de participació. Ara bé, no cal descartar que tinguin èxit: amb propostes així segur que potenciaran els partits anti-immigració entre la majoria de gent que no comparteix aquestes bestieses. El vot és un dret polític dels ciutadans nacionals, tinguin el color o origen que tinguin, però no dels estrangers, que han d'exercir-lo o reivindicar-lo als seus països. No s'adonen que el que provoca desafecció són precisament propostes com aquesta? Confiem que ningú s'ho prendrà seriosament, a banda dels hippies de sempre.

63 anys després

Avui és l'aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, dia de la Victòria. És bo recordar-ho ara que està tant de moda al nostre país criticar els Estats Units i el món anglosaxó, perquè van ser ells qui garantiren la supervivència del sistema democràtic sobre la capa del planeta Terra. Si bé l'Estat espanyol va haver d'aguantar 30 anys més de dictadura, no és menys cert que devem els actuals drets i llibertats a la resistència de la Gran Bretanya de Churchill. Una heroica resistència en solitari durant 17 mesos, davant el pacte nazi-soviètic. Com també és constatable que, sense la participació dels Estats Units de Roosveldt, el món hauria estat dominat pel feixisme. Aquesta participació, des de l'aclaparadora aportació material als aliats i a la Unió Soviètica, sense la qual aquests no haurien resistit, fins al seu fonamental paper bèl·lic, va ser la que va decidir la guerra contra el nazisme. El 7 de maig de 1945, doncs, ja feia anys que s'havia guanyat, perquè al costat dels Estats Units la victòria estava garantida per als aliats. Això cal recordar-ho sempre, perquè amb tots els seus defectes, de llavors i d'ara, els Estats Units i els aliats europeus continuen essent la garantia de la llibertat al món. Mentrestant podem criticar-los tant com convingui, però si mai torna a arribar l'hora de la veritat, la Democràcia haurà de tornar a usar aquesta garantia. Esperem que no faci falta.

Mapa 1939-1945: en blau els aliats, en negre els nazi-feixistes, i en roig els soviètics (Wikipedia). Lamentablement, no detalla les dates d'entrada en guerra de cada país.

Voleu aigua? Negociem-ho tot

Ahir va fer 22 anys de l’accident de Txernòbil (Ucraïna), la pitjor catàstrofe de la història de l’ús civil de l’energia nuclear. Per si no en coneixeu els detalls, en podeu trobar informació aquí (Wikipedia). Salvant les distàncies, ja que els sistemes de seguretat són millors tant pel temps transcorregut com pel país on va tenir lloc, és important recordar-ho. I més ara, amb el recent incident d'Ascó, que ha fet evident davant tot el país que la gent de l’Ebre vivim en un entorn on de centrals nuclears no ens en falten, amb el risc que suposen. Doncs bé, aprofitant que estem distrets amb l’aigua, ens volen encolomar un magatzem "provisional" de residus nuclears (MTC). Vaja, que ens en volen colar una de dimensions estratosfèricament superiors a aquella que ara mereix (lògicament) la nostra atenció. Segons es proposa, el magatzem “temporal” tindria una vida útil d’almenys 50 anys. De tots és sabut que les solucions temporals acaben convertides en definitives, i tractant-se d’un magatzem nuclear amb aquestes previsions, ni en 10 generacions ens l’haurem tret de sobre. Per això ampliem el que ja vam comentar fa uns dies: si ens acaben prenent l’aigua, no oblidem que hi ha més coses a negociar. Voleu aigua? D’acord, però vosaltres instal·leu nuclears, parcs eòlics, o el que calgui. A vegades cal fer “paquets”: parlem de l’aigua, sí, però parlem també d’energia, indústria, infraestructures, etc. Els nostres representants han de tenir-ho en compte: potser que deixem de negociar cada tema separadament, i parlem de tot el que hi ha en joc en el futur.

Dia Mundial contra el Soroll

Psssss.... als veïns escandalosos
Psssss.... als amos de gossos descontrolats
Psssss.... als conductors de vehicles sorollosos
Psssss.... als que no respecten el descans dels veïns
Psssss.... a l'incivisme.

Avui és el Dia Mundial Contra el Soroll
International Noise Awareness Day

Font: Associació Catalana contra la Contaminació Acústica (ACCCA)

Per què creix la Lega Nord?

Encara s'està realitzant l'escrutini, però ja es poden confirmar els resultats electorals a Itàlia: Berlusconi torna al poder, de manera que els italians castiguen la inestabilitat del govern d'esquerra en el passat mandat. Però més enllà d'això, hi ha un fenomen molt significatiu que a TV3 no han ni esmentat, en una connexió en directe que més aviat semblava un funeral: la forta pujada de la Lega Nord. Aquest partit s'està acostant als 3 milions de vots i dobla els resultats allà on es presenta, fins a disputar la primera posició en diverses zones. A Vilaweb sí que ho esmenten, i ho atribueixen a "la protesta contra el maltracte de l'aeroport de Milà". Ens sap greu per la sensibilitat "progre-pija" de Vilaweb, però no cola. Tot seguit, els 5 eixos de campanya de la Lega Nord, que es poden veure només entrar a la seva web:

1. Federalisme. Estat federal articulat en 3 grans regions, en què aquestes tinguin sobirania en poder legislatiu, executiu i judicial.

2. Fiscalitat. Aturar el dèficit fiscal, assegurant el manteniment del 90% dels impostos al territori. Recaptació tributària per a les regions

3. Immigració. Més poder als alcaldes en el control de la immigració salvatge i clandestina, més rigor en els requisits d'ingrés. Moratòria en la construcció de mesquites.

4. Seguretat i legalitat. Equiparar la policia local a la de l'Estat i els Carabinieri. Poder d'expulsió dels clandestins per als alcaldes. Els estrangers han de demostrar tenir un treball.

5. Infrastructures. Més connexions aeroportuàries, en TAV, ferrocarril i autopistes gratuïtes.

Més clar, l'aigua.

Zapatero, el nou Déu

Zapatero fa uns dies que està mostrant com tractarà els catalans, inclosos els seus propis votants. Creu que és una mena de Déu antic, investit d'una autoritat absoluta, que pot governar i castigar el poble com li dóna la gana, inclosos els qui l'adoren. Avui mateix, ens ha clavat dues clatellades. Per una banda, manté Magdalena Álvarez de ministra de Foment, malgrat les incomptables crítiques i reprovacions que ha rebut la seva gestió en la legislatura passada, fins i tot per part del Parlament de Catalunya. Segons declaracions seves, Catalunya va votar PSOE perquè estava contenta de la seva gestió... Fantàstic! I per acabar només dóna al PSC dos ministeris sense pes polític, mentre premia altres territoris... Però per si això no fos poc, per altra banda, avui mateix s'anuncia que finalment es farà el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona. El primer que ens ha vingut al cap és que el PP, com a mínim, deia les coses clares, i no ens prenia el pèl a tots. Però clar, a aquestes alçades, les mentides i la prepotència ja no ens haurien de sorprendre. Sense haver de recórrer a l'anterior mandat, durant les sessions d'investidura d'aquesta setmana es podia palpar en la manera com va tractar els grups minoritaris. En resposta a les seves intervencions va mantenir una actitud altiva i xulesca en tot moment. A Joan Ridao, per exemple, li va dir que ERC havia perdut vots per haver-lo criticat durant els darrers 2 anys de legislatura. I alhora va arribar a afirmar que, per Ell, tots i cadascun dels vots del PSOE a Catalunya eren socialistes. No l'havien votat per por al PP, no. L'havien votat a Ell perquè creien en el "projecte socialista". Així de clar és com ho veu el nostre nou Déu. Un Déu que va de sobrat.

Ebre: aigua i energia

Amb el pas del temps, quan es dóna una situació per definitiva, les persones ens acostumem fàcilment a qualsevol cosa. Això és el que passa a les Terres de l'Ebre, on s'accepta estoicament que som la principal font d'aigua i energia de Catalunya. I ja està bé ser solidaris, però si respecte l'Estat espanyol es reclama la publicació de les balances fiscals i que rebem segons el que aportem, el mateix també es pot dir de l'Ebre respecte el conjunt de Catalunya. Ara que es reclama aigua del riu, sigui de més amunt o de més avall, i que es fan evidents els perills de les 3 plantes nuclears que tenim a la nostra zona d'influència, cal reivindicar que aquí no som servents de ningú. Les nostres comarques no són una font inesgotable d'aigua i energia, d'on aquestes es puguin obtenir com si és tractés d'una colònia d'explotació, externalitzant-ne els efectes negatius. Això té costos, i si el territori l'ha assumit, se'ns ha de compensar. Que cal aigua per a activitats econòmiques? Cap problema: que deixin de desenvolupar-se polígons on no se'n disposa, i que es promogui la implantació de més empreses aquí. No els faltarà aigua, i alhora menys joves qualificats hauran de marxar del territori. Que en el dia de demà cal incrementar la producció d'energia? Cap problema: que s'instal·lin centrals nuclears a la resta del país. No veiem l'energia nuclear com una solució, però si realment els seus nous promotors creuen que és tant segura, que s'implanti a Barcelona... I és que tenen raó els qui afirmen que seria bo evitar els enfrontaments territorials, sí. Però cada territori té dret a defensar els seus interessos. Només faltaria.

PS: Recomanem les interessants reflexions al respecte de Gustau Moreno i de Jordi Arrufat.

Les primàries d'ERC

Durant anys, hem sentit a dir a multitud d'opinadors i periodistes d'aquest país que els partits polítics s'han de democratitzar. Que cal obrir-los a la societat i fer-los més transparents. Aquests mateixos opinadors, durant l'actual cicle de primàries als Estats Units, han perdut el cul (amb perdó) per tot el procés: que si Iowa i New Hampshire, Ohio i Texas; que si Obama o Hillary, McCain o Romney; que si primàries o caucus, delegats i superdelegats... Ara, per primera vegada, un partit important de casa nostra farà unes primàries. Diem per primera vegada perquè el que va fer el PSC amb Maragall el 1999 no van ser primàries, sinó un "xou" amb un sol candidat, amb l'objectiu d'aconseguir més militants, i per intentar absorbir ICV... Bé, doncs això: ara ERC està en procés de primàries. Una primícia a nostre país. Però pel que sembla, allò que els opinadors catalans eleven als altars de la democràcia si s'aplica arreu del món, quan ho tenen aquí els mereix una altra qualificació: ara i aquí, és una "crisi". Si als Estats Units o a França hi ha varis candidats, és exemplar. Però si a ERC es presenten diverses candidatures, els mitjans ho venen com una mena de crim execrable. I això que tot just ha començat! Esperem que el procés sigui exemplar. Només demanem als candidats que toquin de peus a terra. Que facin propostes realistes, que tinguin en compte el que realment preocupa als ciutadans. I que, independentment de qui guanyi, posteriorment arribin a un acord majoritari per renovar la direcció. És així com es fa als països seriosos i, si tot va bé, aquí també haurem vist per primera vegada unes autèntiques primàries.

El vídeo prohibit: mireu-lo i jutgeu vosaltres mateixos

El film acaba de ser eliminat de LiveLeak per greus amenaces. Sembla que l'islamisme continua avançant mitjançant l'amenaça i la por. El nou feixisme censura que els ciutadans s'informin, i evita que puguin així valorar el film per ells mateixos. Tal com deia un imam en el vídeo, el seu objectiu és "eliminar la democràcia, el liberalisme, el socialisme i qualsevol altra idea que hagi sortit del pensament humà". El seu lema "Freedom go to hell" s'està fent realitat.

PS: Afortunadament, però, encara podeu jutjar per vosaltres mateixos, gràcies a una còpia de Google Videos:




Som a l'Europa de la laïcitat i la llibertat d'expressió, i ni Bin Laden ni ningú té dret a vulnerar els Drets Humans que tants anys i tant sofriment van costar als nostres avis. Qualsevol té dret a exercir aquests drets, inclosa la crítica a aquell qui l'exerceix. Però la censura o l'autocensura han de ser desterrades, malgrat les amenaces del terror islamo-feixista.

Pacte Ribbentrop-Molotov a ERC?

Ja hem dit altres vegades el que pensem i demanem al partit que votem. No cal que ens repetim, ara que ERC està en procés congressual, i és notícia diària als mitjans. Només volem fer un atrevit pronòstic arrel dels esdeveniments de les darreres setmanes...

11/3/08: Carod lloa Carretero en una entrevista a TV3, en un intent per desqualificar la feina de Puigcercós com a Conseller de Governació (TV3)

17/3/08: Carretero sorprèn tothom amb un canvi de discurs i renuncia a trencar el govern d'Entesa (El Periódico)

22/3/08: Carretero afirma que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes i que vol liderar ERC (La Vanguardia)

25/3/08: Carod afirma que vol tornar a presentar-se a les eleccions catalanes i que renuncia a liderar ERC (TV3)

És sabut que, en la cosa pública, els enemics són capaços d'aliar-se per a fer front a un adversari comú. La conjunció d'interessos pot portar els grans antagonistes ideològics a aparcar les seves diferències, per aconseguir un objectiu compartit. S'acabarà confirmant aquesta mena de pacte Ribbentrop-Molotov? Acordaran donar-se suport mútuament Carretero i Carod, un al partit i l'altre repetint de candidat? Té lògica un pacte d'aquestes característiques, o provocarà més maldecaps en el futur d'ERC? Esperem que els fets ens desmenteixin, que ERC renovi el discurs dotant-lo de coherència, d'allò que realment demanen els electors. Esperem, en definitiva, que aprofiti l'oportunitat per demostrar que és un partit al qual un es pot sentir orgullós de votar.

Berlin 1936, Moscow 1980, Beijing 2008

Els Jocs Olímpics i la política ja fa molts anys que tenen una relació complexa. Ara hi ha veus que proposen boicotejar els Jocs de Pequín 2008 per la manca de respecte als drets humans d'aquest país, començant pel Tibet. Però la no-participació per motius polítics ja s'ha donat altres vegades en el món olímpic.

El 1936, els Estats Units van estar a punt de boicotejar els Jocs de Berlín, per les pressions de la comunitat jueva. Finalment no va prosperar la denúncia, excepte per l'intent d'organitzar l'Olimpíada Popular alternativa a Barcelona, frustrada per pocs dies per l'alçament feixista. Els nazis van aprofitar l'ocasió, van organitzar uns grans fastos, i van dissimular la propaganda antisemita per unes setmanes. Hitler va afirmar en la inauguració dels jocs, els primers emesos per televisió, que "ajudarien a connectar els països en l'esperit de la pau", i va haver de menjar-se algun gripau.

Van haver de passar uns anys perquè els boicots polítics es fessin efectius. A Montreal 1976 hi va haver el veto a la participació de Sud-Àfrica per la política racista de l'Apartheid. En el cas de Moscou 1980, els Estats Units i diversos països més van boicotejar els segons jocs olímpics organitzats en una dictadura, aquest cop comunista. I a Los Ángeles 1984 el bloc soviètic va respondre al boicot anterior no participant en als jocs.

Ara, després de Berlín i Moscou, ha arribat el torn de Pequín, la tercera vegada que uns jocs se celebren en una dictadura. Vist fredament, no s'entén que es decidís atorgar a la Xina aquest aparador mundial. Però encara s'és a temps d'aturar-ho. El 1936 no va poder ser, el 1980 el boicot va ser parcial. Ara, en ple segle XXI, el boicot s'hauria de fer efectiu plenament per qualsevol país que estimi la democràcia i els drets humans.

Invasió

Hi ha dies que no sabem en quina ciutat vivim. Ahir mateix, passejant per la fira de Ferreries, o aquesta tarda de diumenge, jugant al parc infantil, ens dóna la sensació de ser estrangers a casa nostra. I això que no vivim en un barri on la immigració sigui majoritària... de moment. Potser hi hagi gent que consideri acceptable aquesta situació, però nosaltres no trobem normal que, caminant pel carrer, et trobis més estrangers que gent del país. Si bé tenim relació amb alguns d'ells, com per exemple una parella romanesa que manté una vida integrada al barri, hi ha col·lectius que, sigui pel nombre o pel seu origen, fan la vida pel seu compte. Estem davant la formació de societats paral·leles, comunitats segregades. I és que amb un 2% d'immigració es pot aconseguir l'assimilació. Amb un 4%, potser s'arribi a la integració. Amb un 8%, es pot experimentar alguna cosa similar a la idolatrada "multiculturalitat". Però amb les xifres actuals, oficialment del 26'7% i pujant, simplement ens ve una paraula per qualificar la situació: invasió.

L'endemà del 9-M

En teoria, el poble no s'equivoca mai. És una teoria una mica infantil, perquè històricament trobaríem exemples d'eleccions en què els votants es van equivocar. En tot cas cal assumir els resultats, i extreure'n conclusions. Sense voler aprofundir-hi gaire, així és com ho veiem d'entrada:

1a. Els ciutadans de Catalunya semblem masoquistes. És lògic que a Madrid o València es valori la bona gestió del PP. És lògic que a Andalusia o Extremadura es valori la del PSOE. A Catalunya, on no tenim molts dels serveis que tenen en les comunitats anteriors, i després de 4 anys de maltractament socialista, ho celebrem donant la Presidència a ZP, simplement per por al PP. És aíxí: si Catalunya fos independent, Rajoy governaria Espanya.

2a. La federació de CiU ha aguantat la bipolarització. Cal reconèixer que té mèrit, sobretot tenint en compte la seva millorable campanya electoral. Han sabut transmetre que defensarien Catalunya independentment de qui guanyés, i que si calia pactarien amb el PP. A veure com gestionen ara la seva capacitat de decisió...

3a. Aparentment, el PP continua estancat a Catalunya. Diem aparentment, perquè a moltes ciutats grans ha superat CiU com a segona força. I el dia que la participació baixi, o que presentin una oferta menys agressiva per als catalans, poden fer l'estirada que ara no han aconseguit.

4a. ICV-IU té un votant pràctic: si per evitar el PP cal votar PSOE, no és necessari votar un tercer. Això, sumat un sistema electoral criminal, dóna com a resultat que amb 1 milió de vots et toquin 2 miserables diputats. I no cal que esperin una reforma electoral, perquè als 2 grans ja els va bé tal com està.

5a. I per últim hem deixat el cas del nostre partit, d'ERC, perquè és digne d'estudi. L'esquerra independentista té un repte en sí mateixa, que és el seu electorat. Són votants exigents, molt exigents. A diferència d'una part important dels votants d'altres partits, com els socialistes, molts electors d'ERC no en fan prou amb un simple somriure per a votar. La qüestió és: què volen els votants d'ERC?


PS: Hi ha una ombra que ho ha embrutit tot: l'atemptat de divendres. Fa la desagradable sensació que, si el 2004 va "guanyar" les eleccions Al-Qaida, el 2008 les haurà "guanyat" ETA.

No a l'avortament indiscriminat

Ahir es van conèixer més detalls sobre el cas de les clíniques de Barcelona investigades per avortaments voluntaris irregulars. Segons les diligències judicials, se'n practicaven a fetus SANS de fins a 7 o 8 mesos, sense cap mena de justificació, basant-se en informes psiquiàtrics signats sense que el metge hagués ni vist la pacient. Davant d'això, siguem dones o homes, ateus o creients, d'esquerres o de dretes, no es pot entendre que hi hagi qui ho justifiqui, i que denunciï "persecució" o vulneració de "drets de les dones". Ho sentim, però arguments així no s'aguanten per enlloc. Una cosa és defensar un llei de terminis, que és un assumpte discutible, i una altra de ben diferent és justificar crims contra infants que haguessin pogut néixer i sobreviure perfectament. Davant casos com aquests, qualsevol que al·legui el "dret al propi cos" hauria de posar-se vermell, com a mínim. Que cal modificar la llei de l'avortament? És possible que sigui necessari en algun punt, com per exemple per tenir en compte les malformacions que es detecten en fases avançades, com el cas d'una parella ebrenca que va donar a conèixer TV3. Permetre avortaments voluntaris de nens completament sans i en edat de sobreviure? De cap manera. Això hauria de ser rebutjat per qualsevol persona amb un dit de front.

PS: Posats a triar, en la manifestació d'avui a Barcelona haguessin pogut triar un lema més adequat. Per exemple "Prou discriminació a la feina" o "Nosaltres volem parir, però també treballar".

Misèria i covardia

Tot atemptat és antidemocràtic i inhumà, sigui contra qui sigui. Assassinar una persona del carrer, un treballador qualsevol, sense escorta, i davant de la seva dona i una de les filles, només pot ser propi de miserables i covards.

Home discriminat

Ara mateix, diumenge al vespre, qui escriu aquest post és un home que té la dona treballant. No és estrany: ella té una feina tant qualificada com la meva, que a més a més l'obliga a estar 24 hores de guàrdia al voltant de 5-6 dies al mes. Sumant les jornades que ella està de guàrdia, i la resta de dies de l'any, un servidor s'encarrega de més de la meitat de les tasques domèstiques. Vesteixo el nostre fill, li dono de menjar, li canvio els bolquers, el porto a l'escola, el passejo, hi jugo, el faig adormir... També cuino, netejo, ordeno, m'ocupo de la roba, etc, etc. Tot plegat, ben feliç de poder-ho compaginar amb la meva feina, tot i que també porta la seva complexitat. D'aquí a una setmana hi ha eleccions, i tots els partits sense excepció han fet propostes de discriminació positiva vers la dona. La meva, per posar un exemple, cobra 100€ al mes per ser mare treballadora. Em sembla molt adequat incrementar les mesures de suport a la família, com ja hem dit anteriorment. Però: per què hi ha ajudes que les ha de cobrar ella? Sort que estem molt ben avinguts, perquè si no seria una injustícia. Més encara: per què sempre que es parla de "conciliar la vida familiar i laboral" es pensa en les dones? Que els homes no podem ocupar-nos de les feines domèstiques? D'acord que hi ha una dèficit històric, una realitat social desafavoridora per a moltes, i que alguna cosa s'hi ha de fer. Però s'hauria de poder enfocar de manera que, individualment, no sigui injust amb els homes que complim, amb escreix, els nostres deures.

Animalades a 12€ diaris

Segons dades de l'Associació Catalana de Municipis, el cost de mantenir un gos o un gat abandonat és de 12€ per animal i dia, comptant personal, menjar, neteja, manteniment, etc. Diàriament, persones irresponsables abandonen una mitjana de 67 gossos i gats a Catalunya, que representen un total de més de 24.000 animals a l'any (dades 2006). Fent un simple càlcul, doncs, si s'apliqués estrictament la llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament, representa un cost de 105.000.000€ cada any. Què vol dir això? Doncs que per culpa d'alguns individus que abandonen animals, la resta de ciutadans hem de mantenir la seva irresponsabilitat. Algú s'imagina la quantitat de projectes per al desenvolupament que es podrien fer si es dediquessin aquests diners ONGs? Per posar un exemple, Intermon-Oxfam té uns ingressos anuals de 74'4 milions d'€, bastant per sota del que ens gastem a Catalunya en mantenir determinats animalons. No seria millor gastar aquests diners en ajudar les persones? Un segon exemple: amb els 12€ que costa diàriament mantenir un gos o gat, es podrien vacunar de la polio entre 8 i 10 nens africans. O el que és el mateix: al final de l'any, entre 70 i 87 milions d'infants. Més valdria que deixéssim de preocupar-nos per gossos i gats, com van fer ahir alguns a Barcelona. Ens cauen simpàtics, sí, però no oblidem que són animals, no persones. I mirant-ho fredament, com a mamífers són tant dignes i mereixedors de drets com les rates de claveguera que eliminem sense contemplacions.